587 Kbps amb l’Amule

Així m’anava l’Amule fa uns instants, descarregant la segona part de la sèrie documental “Totes aquelles cançons”, que podeu descarregar de TotsRucs, clicant ací.

Normalment, l’Amule/Emule sol baixar a una velocitat mai superior als 15O Kbps. Així que, per uns moments (i gràcies a la màgia de TotsRucs), ha baixat a 587 Kbps!! Aŀlucinant!

Descripció:

En la sèrie ‘Totes aquelles cançons’, a través de 13 capítols de mitja hora, es vol mostrar el perquè i la manera com homes i dones d’àmbits i professions diferents, des de diversos punts dels Països Catalans, van contribuir a crear un ampli moviment popular de redreçament i normalització de l’ús de la llengua a través de la cançó, malgrat les circumstàncies polítiques adverses. La dictadura sorgida de la victòria de Franco en la Guerra Civil va representar per a Catalunya la pèrdua de la llibertat, la desaparició de les institucions nacionals d’autogovern i una persecució desfermada contra la llengua i la cultura catalanes, condemnades pel nou règim a desaparèixer de la vida pública. En la sèrie ‘Totes aquelles cançons’, a través de 13 capítols de mitja hora, es vol mostrar el perquè i la manera com homes i dones d’àmbits i professions diferents, des de diversos punts dels Països Catalans, van contribuir a crear un ampli moviment popular de redreçament i normalització de l’ús de la llengua a través de la cançó, malgrat les circumstàncies polítiques adverses.

Iron Maiden: Somewhere in Time


Són els meus xics!!Iron Maiden per a mi són molt grans, i sempre estan com a màxim referent musical en les meus viatges cap a la món imaginari dels paisatges i sensacions que dibuixen els acords i els “riffs” salvatges del rock and roll. Iron Maiden i el seu Somewhere in Time de 1986. Un disc polèmic per la inclusió de teclats al seu so característic (per a mi encertat).

La inicial “Caught Somewhere in Time” ja obri l’envoltori per descobrir-nos un disc ple a vessar de “riffs” ràpids i contagiosos amb solos per al record (lo millor de la factoria Maiden). Nicko porta el ritme de la bateria al límit durant tot el disc, i Adrian Smith i Dave Murray estan totalment compenetrats per a fer els solos “doblats”, marca registrada de la donzella. “Wasted Years” ens porta el so metàlic més nostàlgic dels britànics, sense ixir-se’n de la sonoritat típica dels anys vuitanta: “Don’t waste your time always searching for those wasted years. Face up…make your stand, and realise you’re living in the golden years”.http://www.youtube.com/watch?v=cOVzXYEU3Bk

“Sea of Madness” és una de les joies del disc. Una joia en brut que cal analitzar fins trobar el “feeling” que la fa imprescindible. I és el ritme trepidant, els solos, i la part melancòlica el que la fa irressistible per a tots els amants del heavy metal.

“It’s madness,

The sun don’t shine

On the sea of madness,

There ain’t no wind to fill your sails,

Madness,

When all you see can only bring you sadness

On towards the sea we go…”

I que dir de “Heaven Can Wait“? Una peça indiscutible per als directes, on el públic pren el protagonisme que es mereix, amb l’ajuda de milers de veus cantant amb Dickinson de forma magistral. Altra joia en brut: “The Loniless of the Long Distance Runner” , basada en un film del mateix nom, trenca el silenci amb els riffs inicials que posen la pell de gallina. M’encanta el so de la guitarra durant tot el disc, amb eixe so futurista, i eixa música que sembla sortida del film Blade Runner (una deles fonts d’inspiració per a l’espectacular portada).

“Strange in a Strange Land” té una línia de baix que ha esdevingut el segell personal del grup durant anys. Una de les cançons més Maiden de tot el disc. “Deja Vu” comença amb una guitarra melancòlica que pronte es converteix en un ritme accelerat de bateria i una cançó en la línia del disc: accelerada i amb unes guitarres semblants a les que emocionaren al cap del “The Soundhouse Tapes” quan Dave Murray i Steve Harris presentaren la maqueta cap a finals dels setanta.

Acabem amb “Alexander the Great“, amb l’aportació històrica descarada de Bruce Dickinson, i amb unes guitarres tallades pel mateix patró que les de “The Loneliness…” Un final genial per a un disc genial, que continuaria amb el també històric “Seventh Son of a Seventh Son”, però això ja és altra història…
Up the Irons!Podeu baixar-lo ací! 

Ovidi Montllor: Crònica d’un artista

(cal Firefox 3.5 per a visualitzar-lo)

Excepcional documental sobre la vida i obra de l’alcoià Ovidi Montllor, amb la participació de Raimon, Inadaptats, Joan de Sagarra, Quico Pi de la Serra entre altres.

http://www.ovidimontllor.com/
http://ovidiscopi.alcoi.com/

Podeu baixar-lo a TotsRucs

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d’una cortina vella una samarreta en feren. Vermella.
D’ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d’anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra. D’ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella. I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

Música Pólvora i Trons: “Heavy: La Història del Metal”

Documental “Heavy: La Història del Metal”, en valencià, i en format lliure “.ogg”. Cal tenir el Firefox 3.5 per poder veure els vídeos.

“A finals dels anys seixanta, els britànics Black Sabbath, inspirats per l’entorn industrial on vivien, van donar forma al heavy metal. Una mutació del rock que va connectar immediatament amb la classe treballadora i que ha sobreviscut fins avui, reinventant-se a base de ser cada vegada més dura, més estrident i més agressiva”

El programa inclou entrevistes amb Ozzy Osbourne i components de Sabbath, Metallica, Mötley Crüe, Deep Purple, Iron Maiden, Rob Halford (Judas Priest), Dee Snider (Twisted Sister), Ronnie James Dio, Scott Ian (Anthrax), Vinnie Paul (Pantera), Lemmy Kilmister (Motörhead)…

És un documental extraordinari per entendre la història recent de la música Rock. Especial atenció a la part del “Hair Metal” dels anys 80 amb grups com WASP, Motley Crue, Poison entre altres, on es veu l’anomenada “Decadència de la societat occidental” (“The decline of Western Civilization“…)

Baixat de la web Tots Rucs.

(1)

(2)

(3)

(4)

(5)

(6)

(7)

(8)

Música, Pólvora i Trons: Analitzan, Escoltant, Llegint, Vivint, Comprenent,Sentint… el nou disc de Barricada (4)

4. Por la libertad

(per veure’l cal Firefox 3.5)

La tarde huele a ganas de llover, y el corazón late demasiado deprisa
porqué te tocó enamorarte de él que siempre fue un perdedor sin camisa?
Aquella noche le atravesaron al compañero de tu hermana con un balazo
y al abrigo de las sombras con un médico acabado en la guarida él estaba a su lado
ideales de locura en su cara enredados por completo en una tela de araña
Tus ojos azules, de mirada tan limpia, le hicieron olvidar el miedo de huir

Qué difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad
Qué difícil es mirar los días robados ahogados en sangre
Sin ventanas y sin puertas, el pasado se condena
Que difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad

Dias de angustia y de soledad, después de la noticia de la última emboscada
La larga espera, los días de cárcel, la visita anual antes de Navidad
y hoy por fin, con los nervios en un puño, verás salir después de veinte años
¿A cuántos robaron la juventud y a cuántos más se los liquidaron?
Acabó la guerra pero no acabó el miedo
y por fin empezaron los abrazos más tiernos
Tus ojos azules, de mirada tan limpia, le hicieron olvidar el tiempo de sufrir

Qué difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad
Qué difícil es mirar los días robados ahogados en sangre
Sin ventanas y sin puertas, el pasado se condena
Que difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad
(Qué difícil es contar, qué difícil es mirar) Por la libertad
(Qué difícil es contar, que difícil es mirar) Por la libertad

“Massa temps mantenint Espanya com una gran fosa comú, com una gran presó… Com el gran secret a amagar a les comissaries, en esglésies,en ajuntaments, en arxius militars i judicials. Massa gran el pes de la veritat per a continuar submergint als escolars en el oceà de la ignorància.No podem fer creure ni fer creure a ningú que estaven equivocats. Els equivocats foren els guanyadors..I sense finestres i sense portes, el passat es condemna”
Barricada – La Tierra está sorda


El cementiri de les ampolles

El cementiri de les ampolles està situat a la muntanya d’Ezkaba, a Euskal Herria, molt a prop d’Iruña.

No hi ha creus ni làpides. Només una vegetació espessa cobreix tota la vessant del turó en la que es troba l’antic penal amb 2500 presos. El fort de San Cristòfol.

Originalment va ser edificat com una fortalesa militar sota el regnat d’Alfons XI, però el 1936 va passar a ser la presó perfecta contra socialistes, republicans, anarquistes i opositors de Franco.

El fort, que va ser dissenyat com una successió de fosses, té salons i voltes intercomunicats per túnels que avancen al llarg i ample de l’edifici, on els murs tenen fins a tres metres de gruix.

Els presoners eren allotjats a galeres fredes i humides on molts van contreure tuberculosi.

De fet els arxius del jutjat de Ansoain precisen que, entre l’1 de novembre de 1936 i el 6 d’agost de 1945, els reus morien per anoxèmia, tuberculosi pulmonar o coŀlapse cardíac.

En total 131 reus van ser soterrats amb una ampolla entre els genolls. Dintre d’aquesta ampolla es troba el nom de la víctima i les causes de la seua mort (del seu assassinat).

70 anys després, aquella pràctica de l’època serveix per identificar les últimes víctimes de la presó més dura del franquisme.

Documental: Ezkaba, La gran fuga de las carceles franquistas (amule)

Barricada estaran actuant el proper 9 de gener a la Nave 8 de San Vicent, fent el primer concert de la gira “La tierra esta sorda”. El primer concert, a 15 minuts de l’últim reducte republicà a “La Marjal”, entre Castalla i Onil.

…Serem la seua veu i el seu alè. Serem la seua ràbia i les seues llàgrimes…”

Barricada: “Por La Libertad”

“Ideales de locura en su cara enredados por completo en una tela de araña. Tus ojos azules de mirada tan limpia le hicieron olvidar el miedo de huir. Qué difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad, Qué difícil es mirar los días robados ahogados en sangre. Sin ventanas y sin puertas el pasado se condena. Qué difícil es contar los pasos que se dieron por la libertad…”esprés d’escoltar el nou single de Barricada, ja espere amb impaciència el dia 3 de novembre. Aquest dia, els de Navarra llançaran a la venda l’obra “La tierra esta Sorda”, on ens contaran la història de la guerra civil espanyola sota el punt de vista d’aquests magnífics músics.

El llistat de cançons és el següent:

01. Desfilan.
02. Sotanas.
03. Infierno de piedra (Ezkaba I) [*].
04. La estancia (Ezkaba II).
05. 22 de mayo (Ezkaba III).
06. Matilde landa.
07. Pétalos.
08. Llegan los cuervos.
09. Cierra los ojos [*].
10. Hasta siempre, Tensi.
11. Es una carta [*].
12. Suela de alpargata.
13. Los maestros.
14. Por la libertad [*].
15. Casas viejas [*].
16. Las 7 de la tarde.
17. Agua estancada [*].
18. Una lágrima en el suelo (Desfilan II).

[*] Veu principal de “El Boni”.

El disc comença amb el “Cara el Sol”, i el desfile Falangista, i conté cançons que giren al voltant de “Els mestres de la república”, el afusellament de les 13 roses, o el bombardeig de Gernika, i anirà acompanyat d’un llibret de 184 pàgines.“Matilde Landa, republicana, no pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas. Matilde Landa, republicana, no pudieron colgar de tu pecho señales amargas. “Salut i Llibertat!

Aquesta Màgica Nit sona a Independència!

Baixa’t el que sona aquesta Màgica Nit:Mesclat: Cròniques ColonialsManel: Els millors professors europeusBurman Flash: DesmemòriaEstanislau Verdet: Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llestAl Tall – Vergonya, cavallers, vergonyaCesk Freixas: Set Voltes Rebel i Les veus dels pobles lliures

Música, Pólvora i Trons: Woodstock: 40 Years on: Back to Yasgur’s Farm

Avui presentem un disc històric. Però històric de veritat, ja que conté molts dels més grans grups que ha donat la història de la humanitat: Joe Cocker, The Who, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Santana, la “Creedence”, Sly & The Family Stone…Un “box-set” amb 6 discos a vessar de bona música, gravat al festival més replet de “bon rollo”, amor i pau de la història. Unes 500.000 persones fumant herba, prenent àcid i escoltant la millor música rock, van conviure durant 3 dies que s’han convertit en un referent en la història de la música.

Aquest cap de setmana s’han cełlebrat els 40 anys d’aquest moment tant inoblidable, i com a amant de la música no podria fer altra cosa que mullar-me de la màgia d’aquesta gent que va intentar fer un món millor.

El concert comença el 15 d’Agost a la granja de Sam Yasgur, després de nombrosos contratemps per a que no es cełlebrara aquest festival (com per exemple l’oposició de la gent de Woodstock a l’event).

Comença amb el folk de Richie Havens, que deuria d’haver actuat el cinquè. Va tocar tot el seu repertori, i va acabar amb una versió de “Motherless Child”, que va acabar essent un èxit gràcies a la paraula “freedom” repetida varies vegades inclosa per ell.

Torn per als psicodèlics Sweetwater, i la seua vocalista Nancy Nevins. També toquen la cançó tradicional “Motherless Child” al seu repertori del festival. Un punt de rock en el divendres del Woodstock!

El folk de Bert Sommer (com podeu comprovar, molt Folk el divendres a Woodstock!) , va començar amb “Jennifer” i va acabar amb “Smile”. El vídeo de “Jennifer” que es pot veure dalt, recull l’essència en imatges del festival: “3 dies de pau i música”, a pesar que, degut a la enorme quantitat de gent, també va haver actes de vandalisme. Com tot el món sap ja, el festival estava destinat per a un públic d’unes 50.000 persones, que va acabar amb 500.000 i uns centenars de milers més que estaven en un dels embussos de tràfic més grans de la història d’Estats Units.

Continuem amb el folk (després ja tindrem una bona cabassada de Rock!), de la ma de Tim Hardin, que va tocar un hora llarga de concert amb 10 cançons, entre elles el èxit “If I Were a Carpenter” i “Reason to Believe” interpretades amb èxit per Bobby Darin i Rod Stewart respectivament. Hardin va morir al 1980 de sobredosis d’heroïna i morfina.

Ravi Shankar (famós entre altres coses per haver tocat amb The Beatles), va tocar el seu repertori de 5 cançons mentre estava plovent.

La llibertaria Melanie Safka (ni republicana, ni socialista, ni demòcrata: llibertaria es com li agrada auto definir-se) , ens regala 7 cançons de música d’autor. “Beautiful People” esdevé un èxit després del festival de Woodstock. El seu èxit posterior “Lay Down (Candles in the Rain)” (“Espelmes en la Pluja) , està basada en un moment del festival de Woodstock durant el seu repertori.

“Vencerem, guanyarem algun dia. En lo profund del meu cor, jo tinc fe, guanyarem algun dia”.

L’actor i músic Arlo Guthrie (fill de Woody Guthrie, el cantautor que podia matar feixistes amb una guitarra), ens regala 6 cançons abans de donar pas a la gran veu de Joan Baez (registre de 3 octaves!) , que tancaria la nit de divendres amb el “We Shall Overcome”. Joan Baez va lluitar contra la guerra de Vietnam, i està involucrada en moltes activitats a favor dels Drets Humans, ecologisme, llibertat sexual, contra la pena de mort…en fi…Una dona lluitadora! Com a nota curiosa, dir que la cantautora de Forrest Gump (la del “Blowin`in the Wind”) és una imitació de Joan Baez.

A les 12,15 del dissabte comença Quill, amb un set de 4 cançons de rock elèctric que es va allargar fins als 40 minuts (segons el propi bateria del grup). Quill no surt al documental de Woodkstock per problemes tècnics (les cançons que surten a aquest recopilat és el poc que s’ha pogut recuperar d’aquesta actuació). Després va actuar Keef Hartley Band (aquesta banda no surt al recopilat…), amb un repertori de 6 temes. Van actuar amb l’equip de Santana, i no van quedar molt contents (!!!). Ninguna d’aquestes dos bandes va tindre èxit després del Woodstock.

“One, two, three, what are we fighting for?”

A continuació va tocar Country Joe McDonald , sense el seu grup The Fish, va tocar 5 temes, acabant amb el seu èxit contra la guerra de Vietnam “The “Fish” Cheer/I-Feel-Like-I’m-Fixin’-To-Die Rag”.

A les 2 de la vesprada arribava el rock amb majúscules de la mà del mestre de les 6 cordes, Santana, armat amb la seua Gibson SG! En aquell temps era un desconegut, ja que únicament havia tret un disc (“Santana”, del 1969, i el mateix mes del festival). El seu set, que va constar de 8 temes, estava replet de percussions, amb el seu toc “llatí” tan popular.

Aproximadament un hora i mitja després, John B. Sebastian, conegut per haver tocat l’harmònica al “Roadhouse Blues” dels The Doors i amb el grup Crosby, Stills and Nash, sorprenia amb el seu set-list de 5 temes, acabant amb “Younger Generation”, dedicada als dos nadons nascuts al Woodstock.

Els següents estan considerats els percussors de la “World Music” (tan famosa avui en dia): Incredible String Band. Utilitzen instruments tradicionals per a fer un Acid-Folk, i van tocar 4 temes, tots ells van ser editats posteriorment.

Canned Heat tocaven el seu blues-rock/boogie mentre es posava el sol a la granja Yasgur. Interpretaren 8 temes, un d’ells de més de 28 minuts (“Woodstock Boogie”) , una jam amb un solo de bateria que en realitat s’anomena “Fried Hockey Boogie” de l’album Boogie With Canned Heat (1969). A la pel.lícula, durant la cançó “A Change Is Gonna Come”, es pot veure a un home de l’audiència muntant a l’escenari. Però en lloc de fer-lo fora, el cantant Bob Hite comparteix una cigarreta amb ell.

Considerada una de les 100 bandes més grans del Hard Rock, Mountain animaven a l’audiència del Woodstock a partir de les 9 de la nit amb el seu Heavy Blues influenciat per bandes com Cream. Tocaren uns 12 temes, entre ells “Theme for an Imaginary Western” escrit per Pete Brown and Jack Bruce, lletrista i baixista de Cream. Van tocar davant de 500.000 persones, a pesar de que era el seu quart concert!.

Rock and Roll, Folk, Bluegrass, Blues, Reggae, Country, Jazz, Psicodèlica, Space Rock i Gospel…El Woodstock es preparava per a The Grateful Dead sobre les 10 i mitja de la nit, però lamentablement, per problemes tècnics i la influència de drogues, la seva actuació va ser molt dolenta. A pesar de considerar-se com una de les millors bandes en viu del moment, les seves cançons no van funcionar com normalment ho feien. Al recopilat s’inclou solament el tema de vint minuts “Dark Start”, un dels 5 temes que van tocar.

Trenta minuts després de la mitja nit, Creedence Clearwater Revival animava al públic amb la seua música enganxosa, en un dels moments més màgics del festival. A pesar de tot, John Fogerty, cantant del grup, mai ha quedat content per l’actuació, ja que gran part del públic va anar a dormir (i quedava Janis Joplin, The Who, Sly & The Family Stone i Jefferson Airplane!!!). El set-list de la Creedence Clearwater Revival es va compondre de 11 cançons dels seus 3 primers àlbums.

2:00 de la matinada. Una de les reines del rock surt a l’escenari. Les altes hores de la matinada, empobreixen l’espectacle una mica, ja que Janis Joplin ja havia provat l’alcohol i l’agulla, al igual que la seua banda de suport. Així i tot, per al meu gust: passió que neix del cor com cap altra cantant, i un document històric. A pesar de que feia poc que havia abandonat la seua banda Big Brother & the Holding Company , Janis Joplin va interpretar temes del seu primer disc ” I Got Dem Ol’ Kozmic Blues Again Mama! ” del 1969, així com versions dels Bee Gees (“To Love Somebody”), Eddie Floyd (“Raise Your Hand”) o una de Big Mama Thornton (“Ball and Chain”) entre altres.

Sly & The Family Stone apareixien sobre l’escenari una vegada la reina del rock l’havia abandonat. Eren les 3 i mitja de la matinada, però els pioners del funk es van marcar un dels seus millors xous. “I Want to Take You Higher” esdevé un dels grans himnes del festival. Es la primera gran banda de rock americà en la que els integrants són homes i dones, i negres i blancs! Mestissatge a la banda i a la música!

Veure The Who a les 5 de la matinada i així aprofitar la sortida del sol? Clar que si! Això si, després de pagar un xec de 11. 200$, ja que el festival ja havia sigut declarat de lliure accés, degut a la gran afluència de gent, i els The Who no tocaven senes pagar-los abans. Anècdotes a banda, el concert de The Who es una actuació estelar de 24 temes, entre ells l’òpera rock més famosa de la història, Tommy. Estan considerats els pares del punk degut a l’agressivitat de les seues actuacions. I si, Pete Townshend va llançar la seua guitarra a la multitud després de destrossar-la!!!

Els caps de cartell deurien d’estar un poc estranyats de començar el diumenge a les 8 del matí…Però a Jefferson Airplane no els importava! “Alright friends, you have seen the heavy groups, now you’ll see morning maniac music, believe me, yeah…” (“Bé amics, haveu escoltat als grups durs, ara veureu música matinera i boja, creieu-me, si!”). A la següent recopilació trobem la peça “The other side of this Life” al complet, ja que al vídeo estava retallada. També trobem el himne “Volunteers” sobre la guerra del Vietnam, que va ser gravat en abril del mateix any, i llançat amb el disc del mateix nom al setembre. El dia acabava de forma magistral…

…I començava de la mateixa forma amb Joe Cocker! Que arribava amb helicòpter per culpa dels col·lapses a les carreteres. “Com si fos un eclipse…ha sigut un dia molt especial”, comentava Cocker. El seu repertori va constar de 13 cançons (dos de les quals van tocar únicament The Grease Band, la banda que l’acompanyava). Però especialment brillants van estar “Let’s Go Get Stoned ” de Ray Charles, i “With a Little Help from My Friends”(impressionant vídeo al principi del post), la versió dels Beatles que va ser un èxit al festival ( i al Regne Unit al novembre del 68) Solament es conserven 5 temes de l’actuació.

L’actuació de Joe Cocker va ser interrompuda per una forta tempesta. El públic va pregar als Déus fins que va parar de ploure (es pot escoltar a aquest àlbum), i va aparèixer un altra vegada Country Joe (de tendència d’esquerres, “Country Joe” es el nom popular de Joseph Stalin als anys 40), aquesta vegada amb “The Fish”, la banda que l’acompanyava, per interpretar 14 temes més, i que substituïa a Jethro Tull, que va refusar d’anar al festival (!!). Solament es van gravar els últims 19 minuts, acabant amb l’himne contra la guerra del Vietnam, “”Fish” Cheer > I-Feel-Like-I’m-Fixin’-To-Die Rag”.

L’alta humitat va provocar que el següent grup, Ten Years After, tinguera molts problemes amb les guitarres durant la seua actuació, i també amb les gravacions (solament hi ha una, “I’m going home”, i no surt al recopilat). Tampoc es coneix cap disc “pirata”(o “bootleg”). Els últims 12 minuts de l’actuació demostren que eren una bona banda, en especial el seu guitarrista Alvin Lee.

The Band foren els pròxims, amb un xou de folk rock de 11 temes, que va ser enregistrat al complet. No surt en aquestos 6 cds , però a recopilats anteriors del Woodstock si que estan incloses. Aquesta banda, de la que va formar part Bob Dylan, va començar a les 10 de la nit del diumenge, i abans de fer el bis, van tocar “The Weight”, cançó famosa per el film “Easy Rider“.

A la mitjanit, un espectacle electrificant amb els germans Winter, (Johnny Winter i Edgar Winter), sacsejava el Woodstock. El seu blues vingut des de Texas, i amb solament un àlbum baix del braç, animaren a la gent fins acabar amb el Johnny B. Goode de Chuck Berry!. Aquest albí (tant ell com el seu germà són albins) està considerat un dels 100 millors guitarristes per la revista Rolling Stone.

Sang, suor i llàgrimes (Blood, Sweet & Tears), arribaven carregats d’instruments a l’escenari (trompetes, trombons, saxos, teclats, flautes, harmòniques, fliscornos…) amb els estils del rock, pop, rythm and blues i soul barrejats amb la seua big band. La banda va tocar amb sentiment i amb ganes els 12 temes del seu repertori, però solament es conserven enregistrats 4 d’ells. A pesar de tot, el saxofonista de la banda (Fred Lipsius), no va quedar content amb l’entonació del cantant aquella nit. A dia d’avui han passat per la banda una quantitat inacabable de musics!

This is the second time we’ve ever played in front of people, man. We’re scared shitless.
Stephen Stills

David Crosby, Stephen Stills,Graham Nash i Neil Young, també coneguts com Crosby, Stills & Nash (and Young ), és un super grup de folk-rock amb molta activitat política i unes intrincades harmonies vocals. Era la segona vegada que tocaven en públic, i estaven molt nerviosos! Feren dos sets: un d’acústic i altre d’electric, on es va unir Neil Young. A dia d’avui han rebut 27 certificacions de platí en 7 àlbums!

A les 6 de la matinada del dilluns, la Paul Butterfield Blues Band, començava el seu espectacle de blues i big band, i la característica armònica de Paul Butterfield, famós per haver tocat amb Jimi Hendrix, Muddy Waters o The Band. Van tocar 40 minuts abans de donar pas a Sha Na Na a les 7,30! Sha Na Na era un grup que a l’hora del Woodstock no tenien contracte discogràfic, i es caracteritzaven per tindre ballarins a l’escenari, mentre interpretaven rock and roll dels 50 (el que es coneix com un Rock and Roll Revival). La gent que esperava impacient a Jimi Hendrix, es van sorprendre al veure l’actuació d’aquest gran grup, amb les seues vestimentes i la seua originalitat recordant el rock and roll primitiu!!. El grup apareix en el film “Grease“, i son els intèrprets de gran part dels temes (i “Sandy“, cantada per John Travolta, escrita per un dels components).

Jimi Hendrix va insistir en tancar el festival, i degut a molts contratemps, va començar a les 9 de la matinada del dilluns, quan molta gent havia marxat (es calcula que va actuar davant de 180.000 persones). A pesar de tot, la seua actuació al Woodstock és històrica (com tot a aquest festival). Hendrix i la seua banda van tocar en 130 minuts 19 temes: “Foxy Lady”, “Fire”, “Voodoo Child”, “Hey Joe”…i a destacar l’himne dels Estats Units (“Star Spangled Banner”), una cançó per a ridiculitzar a tots aquells que els tacaven d’anti-americans, i que simula (amb l’estridència i els efectes sonors que Hendrix li donava a la guitarra) el foc de les armes i el caure de les bombes per criticar i condemnar la guerra de Vietnam. Aquesta interpretació esta considerada un dels símbols de la decada dels 60.

El festival acaba amb “Hey Joe”, una cançó que tracta d’un home que ha assassinat a la seua dona i ara fuig…però la lletra tenia doble intenció amb els versos dirigits a l’audiència “On vas a anar ara? On vols anar?” Les regles normals de la vida s’havien suspés durant un cap de setmana, i tocava tornar a la vida real. Però l’esperit del Woodstock romandrà en la gent durant moltes dècades més.

Aquest cap de setmana s’han cełlebrat els 40 anys d’aquest festival, i pareix que encara queden esperançes per a que un dia solament hi haja amor i música. De moment tenim aquestos artistes per a intentar portar la pau al nostre interior.

Woodstock per sempre!

Com descarregar-lo? (Windows)
1. Baixar el client de Torrent (els torrentins i torrentines) “uTorrent” d’ací.
2. Instal·lar l’arxiu que ens baixem 😀
3. Baixar les 6 torrentines del Woodstock en format “.flac” (Free Lossless Audio Codec)

torrentina 1
torrentina 2
torrentina 3
torrentina 4
torrentina 5
torrentina 6

Al descarregar-les s’afegiran al U Torrent!