Màgica Nit

Revifar-se amb el fred més punyent
treient fum per la boca
contrastant els graus més extrems.

Deixar que la nit fili la gelada
i que ens regali estels fins a l’alba;
que entri nítida pels vidres transparents
i ens transporti a l’univers del perfum genuí.

Raigs amb encís,
hores per ser feliç
i entendre que el món
és un joc anomenat laberint.
Amb camins sense fi,
d’altres que et tornen al lloc de sortir,
alguns que s’acaben al pou de negror.
I un, només un camí,
que et transporta, com avui,
al cel lluent d’una màgica nit
sense núvols, ni boires, ni malsons ni botxins.

Màgica nit.

Un país petit i valent

Desperte, i neva, blanc i lentament.
Una tèbia llum és amb mi, al llit.
De sobte devalle i desapareix,
potser vaja amb la neu,
-o amb el vent…-

I de sobte un trist país, humil, de cotó.
De sobte un país amb els peus de pedra,
una pàtria de placetes cridaneres,
de mercats amerats amb els drings dels mots,
d’homes enfilats a les bastides.
Un país petit i valent.

Soledat



Soledat, ànima en pena entre milers d’estels La música i la poesia, l’aire per respirar

Quan et quedes rodejat en la més absoluta soledat Atrapat entre els murs de pedra que construeix la teua ànima… …per evadir-se de la realitat.

Soledat, sense música, sense cant el silenci per acompanyar Soledat, tantes vegades cantada Tan menyspreada soledat.

I un altre llum, i més fum en l’obscura habitació entre les ombres del meu cor

I més llum, i més fum El món imaginari que has creat s’enfonsa dins del teu cap

Amb la saviesa que em dona el fracàs com deia aquell poeta del que tant he sentit parlar. La meua poesia naix únicament de la meua ment cansada d’estar-se ofegant.

Quan quedes acompanyat de la teua ombra dibuixada per un fanal Quan ja no es veus reflectit ni tan sols en un mirall… …evadint-te de la realitat.

Soledat, sense música, sense cant el silenci per acompanyar Soledat, tantes vegades cantada Tan menyspreada soledat.

Es agradable veure com les lletres van creant-se sobre el paper. I més agradable és quan aquestes lletres es converteixen en música!

A Mario Benedetti


Avui ha mort Mario Benedetti, als 88 anys. Gran pèrdua per al món de les lletres.

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

//

Buscant al correu

Una poesia de David, que com no l’ha penjat ell, ho faig jo!

Pense

he existit en la més obscura penombra de les ànimes,
sé, i seré, i existiré, engoliré cada cop l’ombra i la traïció
per llançar-les sota terra.
escriuré el que sóc, no em callaré… pensant solitari,
quan el matí vinga entre pàgines borroses llegiré fort,
quan la llum s’apague seré de colors encegadors,
mai més miraré a terra, mai amagaré ni deixaré ma vida
als braços de l’oblit ni de la soledat descarada i trista.

covard, amarg, nu, esgarrat, vençut,
mai més seré això, la meua llengua ferida pel terròs de l’odi
dur dels telediaris s’alçarà en un lament ferotge i rebel,
cremen les impremtes cada nit, destrossant les vides,
salant els camps tous i les casetes del llaurador,
s’és conscient quan despertes d’un somni brut,
s’està ben amarg, ben gelat i incòmode, però s’és conscient

a les places temoroses vaig escoltar, vaig pensar, vaig veure cada mot
esgolant-se per les boques avares i falses…
als carrers ja ho he vist tot: insults, desprèci, amargor… guerra.
odi, foc, revenja, ferides obertes, diners bruts i despreciables,
desesperança, enyorança, morts diàries retransmitides per cable,
milers de morts per un aixovar negre, encisats d’obscur miserable,
envoltats de la misèria més dolenta amagada i execrable

atzar i llibertat
sonaven com un xiuxiueig,
lluny, en la nit dels temps,
sonava a vegades animal, dur,
no com la feblesa de l’home,
un posat a patir, l’altre a fer patir,
un posat a estar calent,
l’altre a estar congelat,
però d’un gel inexplicable que crema tota llavor,
tota estima portada a terme dintre dels ulls,
amb una potència malalta que ofega l’amor,
amb una ràbia nociva i un xiscle d’horror.

però això sols va ser un petit tràmit per al que ens espera companyons!
sols serà un petit instant tacat, el pròleg que trencarem,
l’espenta que necessitem per a engegar el batec immens i resolt
que escriurà l’invisible estima del nostre poble daurat pel temps.

jo sóc jo.


Març se’ns allunya

Venen al poble amb el vent les ànimes dels ametlers,
van a rodolons per terra,
eixes petites ànimes rossades de març, ballen als nostres peus sense remei ni seny,
i venen de tant en
tant a mi,
bojes, entre la plutja fresca i el gel de l’hivern que se’n anirà en uns dies;

Un malson rere altre malson

Després de la mitjanit
entrant en la realitat
fins al matí
Escapant, perseguit
la lluna i els estels
no brillen per mi

Ferit mentre dure el camí
veus com s’allunya lentament del teu destí

Un malson rere altre malson
Un despertar després d’un colp de calor
Un malson rere altre malson
Una nit recorrent obscurs carrerons

Una cançó trista, una buida mirada
somnis en blanc i negre fins a la matinada
Un acord menor, una lenta melodia
parlen amb el teu cor de forma suïcida

Després de la mitjanit
entrant en la realitat
dia a dia
Fugint, deprimit
cansat de veure’t trista
quan ets amb mi

Debatut si no ets feliç
una dolça besada abans de partir

Un malson rere altre malson
Un despertar després d’un colp de calor
Un malson rere altre malson
Una nit recorrent obscurs carrerons
Un malson rere altre malson
Una vida que passa sense tindre el teu cor
Un malson rere altre malson

Plou


Arrossegant el teu cos davall la pluja
pot ser es preguntaràs
Que fas tu sol en una nit tancada
Escoltant el vent xisclar

Una llàgrima, un batec accelerat
mentre les gotes mullen els teus cabells
els teus somnis es van allunyant

Caminant en soledat
Caminant sempre endavant
una nova esperança
un tro, un raig de llum en la tempesta…
…sempre endavant
Plou altra vegada, ploren els estels

Arrossegant la teua ànima
altra vegada. Fins al final.
Seus a terra mentre l’aigua va passant
desesperat, fas un crit al cel

Més llàgrimes, el cor destrossat
mentre les gotes mullen els teus cabells
t’adones que la vida va acabant

Caminant en soledat
Caminant sempre endavant
una nova esperança
un tro, un raig de llum en la tempesta…
…sempre endavant
Plou altra vegada, ploren els estels

Màgica Nit… Plena d’Estels

Salutacions!

Per començar un nou cicle dins dels blocs personals em fique a dins de la meua permanent obsessió per la nit, els estels, la foscor, la penombra, la claror, la lluita, la rebel·lia …la màgia de la nit i la revolució que enamora pels carrers del meu poble.

Un bloc personal que volia fer per continuar amb l’altre. Aquest molt més personal i sense parlar tant de política (cosa ja quasi nul·la en l’altre bloc després de les continuades decepcions amb pràcticament la totalitat dels polítics).

Un bloc amb la gent del carrer, que és la que fa la revolució del dia a dia dels nostres Països Catalans, del nostre País Valencià. Un bloc en definitiva per parlar de qualsevol cosa des del punt de vista d’un jove nacionalista valencià, d’esquerres, enamorat del seu poble, de la seua gent, de la música, del programari lliure, del Rock and Roll, de l’art, de la poesia, de la història, de la cultura…I sobretot que odia la televisió, el feixisme, les religions, i un munt de coses que millor no parlar-ne 🙂

Una poesia que vaig escriure aquest estiu, mentre recorria els carrers del meu poble i es respirava la rebeŀlia, la llibertat i la germanor de tots els seus habitants. I es que en Agost tot el món somriu i viu, tot el món té el cor encès pel calor dels milers d’estels que ens somriuen!

Màgica nit plena d’estels
El teu rostre banyat per la lluna plena
Cada mitjanit baixant als inferns
Els fruits prohibits per trencar la pena

Màgica nit plena d’estels
El teu cos mullat a la platja serena
EL vent mou els teus cabells
Mentre el meu cor batega i alena

Ara per fi m’he retrobat
amb el somriure de milers d’estels
Ara que la nit va a començar
m’encontre al teu costat…
…Amb el somriure de milers d’estels

Màgica nit per tornar als arrels
La música ressona al teu interior
La lluna desvetllada en el cel
Sons de dolçaina plens d’il.lusions

Una nit de lluna plena
Una nit per fer camí
I ara que torna la llum
estarem fins al matí

Una nit amb el somriure
de poder veure’t amb mi
I ara que els estels s’encenen
Encendre’m el teu destí

Ara per fi m’he retrobat
amb el somriure de milers d’estels
Ara que la nit va a començar
m’encontre al teu costat
…Amb el somriure de milers d’estels
…Amb el somriure de milers d’estels!!