Cafè en gra

Abans d’ahir, a l’hora que
el Barça guanyava una lliga espanyola, Raimon
cantava una antologia de les seves cançons al Gran Teatre de Xàtiva.

Raimon i Xàtiva, un
silenci antic i molt llarg que, encara ara, cobreix el nom d’aquest xativí quan
va a cantar a la seva ciutat natal, en aquest País Valencià on el franquisme no
ha fotut al camp i s’ha quedat amb Camps, Zaplanas, Fabras, Ritas i demès clans
que es vesteixen amb “tratxe” democràtic  obtingut debades, així com la mona es vesteix
de seda.

Amb l’ajuda d’una amiga
que viu i treballa al País Valencià vaig poder aconseguir entrades per assistir
al tercer i últim dels recitals, desprès d’esgotar-se en un tres i no res les
entrades per els dos primers, amb el teatre ple a vessar. Cap cartell fora ni
dins, cap publicitat, cap vianant  tafaner hauria pogut saber quin era
l’esdeveniment que originava la llarga cua davant les portes.

El franquisme
sociològic s’ha emprat d’un país que mai no hem fet ni ajudat a fer, i que per
tal que no es faci mai, el PPopulistes, detentors del poder, han recorregut a
qualsevol perversitat, tergiversant els mots de la llengua, confonent els
orígens, barrant el pas a l’ensenyament del valencià
a l’escola, precintant antenes i emissions que podrien evidenciar que valencià
i català formen part d’un mateix tronc comú, amenaçant, silenciant veus
discordants, corrompent voluntats….”Diners de tort fan veritat, e de jutge
fan advocat..”.

L’elogi
dels diners del mallorquí Anselm Turmeda ve ser la
cançó que va dedicar Raimon al President de la Diputació de Valencia i alcalde
de Xàtiva, Alfonso Rus Terol, prototip del cacic
repartidor de favors i comprador de voluntats amb els doblers obtinguts amb
piruetes urbanístiques devastadores.

Entre el Catalunya i Valencia hi ha una
frontera de desconeixement mutu sols trencada una mica per els ciutadans amb
voluntat de no perdre els orígens ni la identitat. Una relació que s’estableix
però, amb esforç i constància, una relació de base que no puja graons
institucionals, perquè l’estricta legalitat imposada des de l’Estat Espanyol
s’ha guardat prou de que els intercanvis culturals fossin impossibles  si qualsevol de les parts que els haurien
d’impulsar hi treballa en contra.

I aquest és el cas: la
Generalitat Catalana, actua amb temor i manca de voluntat, amb inutilitat
manifesta, i la Generalitat Valenciana treballa amb l’afany desvergonyit i
desacomplexat d’esborrar amb el temps qualsevol vestigi de llaç amb Catalunya,
començant per la negació de la llengua comuna i potenciant la unió cap al
centre de l’Estat. Cito dues mostres significatives: està a punt d’inaugurar-se  L’AVE que unirà Madrid amb Valencia,
l’estació ja és acabada i el trajecte en la última fase d’execució, l’autovia
de quatre carrils, gratuïta, que uneix Valencia i Madrid contrasta amb els 31
euros que costa el peatge Valencia-Barcelona. A la N-340, l’alternativa
l’autopista, no hi ha ni tan sols rondes exteriors per evitar travessar pel mig
de les poblacions, ni doble carril en cada sentit.

Som molts els catalans que
no saben res de la realitat que es viu al País Valencià, jo la vaig descobrint
des de fa ja un temps en estades mes o menys duradores i penso que només un
intercanvi potent i fluid en doble sentit nord-sud, des de la base cultural,
social i econòmica pot trencar la xarxa de guetos i clans d’interessos que el
blaverisme, amb la complicitat entusiasta del centralisme espanyol, ha anat
teixint com una malla fina, per desfer una cultura comuna que amenaça,
interessos econòmics, uns legals i altres corruptes.

Raimon no es ben rebut a
Xàtiva per una bona part de gent corrent que han sentit el “jas” i diu “hoc”
girant-se d’esquena al seu País Valenciá convertit en Comunitat d’interessos.

Caldria, com diu la cançó,
des de Catalunya, dir als valencians conscients que els estan furtant el País: “no us trobeu sols, companys, no us trobeu
sols, que som molts mes dels que ells volen i diuen”.

Diners,
magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.

Vejats miracle!