Les persones de la meva generació, que ens vam endinsar en la lluita antifranquista a l ’inici dels anys 70 , entre els que compto en primer terme als meus amics i amigues , seguim compartint molts els valors de la Revolució Francesa i els de singladures posteriors que tant ens van entusiasmar : La Unitat Popular a Xile, el PCI , la primera revolució sandinista.. i aquí : Llibertat , Amnistia. Estatut d’Autonomia i dret a la autodeterminació.
També vam viure trencadisses de partits, l’hegemonia primerenca de Ci U als anys 80, l’ intent de tornar a la caverna amb el cop del tinent coronel Tejero, la LOAPA i el desencís posterior per les polítiques socials –liberals dels governs del PSOE.
Si fem un salt en el temps ens trobem al nou segle XXI amb la globalització hegemonitzada pel capital financer, amb una crisi econòmica i moral no viscuda pels de la meva generació, i amb una hegemonia cultural de la dreta sense discussió, amb el vist -i –plau de governs com el de la Merkel o com el nou de l’ Hollande.
Tanmateix em sabria greu comparar-los amb la caverna mediàtica , política i episcopal que governa a això que en diem “España”.
Mentre, a Catalunya la ciutadania està immersa en una crisi econòmica i de valors similar a l’entorn, agreujada per el buidat de competències estatutàries per part de l’Estat i la poca vergonya del govern del PP amb els seus atacs frontals a l’escola, a la llengua, a la economia i a la cultura de Catalunya i de tots el Països Catalans.
Els de la meva tribu , que no compartim les polítiques neoliberals del Govern de C i U i veiem amb tristor però no amb sorpresa la caiguda de la E d’ERC , hem mantingut des de la transició l’ètica professional , compatibilitzada amb militàncies diverses a col·legis professionals, entitats científiques, AAVV, entitats socioambientals etc.
Avui políticament tot estar per fer i tot és possible, no val la vella esquerra – ni la comunista ni la socialdemòcrata- i en el nostre país s’ha iniciat una via sentimental, cultural i encara no del tot política cap el soberanisme i la independència.
I aquí és on hem d’estar els de la meva tribu : amb un discurs esquerranista i catalanista independentista.
No ho dic jo ho diu amb els matisos que vulgueu na Dolors Comas d’Argemí ( ex-diputada d’ICV), i també el professor Manuel Castells ho ha escrit en un article : Catalunya, ¿revolució tranquil·la? ( la Vanguardia, diumenge 9 de març).
M’agradaria dir als nets que encara no tinc, allò tant conegut d’en Bertolt Brecht que, perdoneu-me, m’agrada molt :
Quan arribi el temps que l’home serà amic de l’home, penseu en nosaltres amb indulgència.
Xavier
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!