No escolteu a la mare terra

Em sorprenen els grups de 15 mascles en bicicleta per la serra.

És un fenomen que sempre havia ocorregut en major o menor mesura, però després del “desconfinament” s’ha accentuat més encara. Desconfinament perquè anomenar-ho “retorn a la mateixa normalitat que hi havia, però més avorrida i amb menys drets encara” és massa llarg.

Cada cap de setmana hi ha un exèrcit d’homo-sapiens  (cada vegada amb menys sapiens) que assalten les muntanyes de la nostra benvolguda Diània. Com un virus. El pixapins, el “dominguero” elevat al màxim exponent.  No s’adonen que el més bonic d’anar a la muntanya és, precisament, gaudir de la muntanya?

Tens als típics que van a tots els llocs en cotxe i caminen 50 metres i tornen altra vegada a la seua ciutat. Als de les motos que van fent curses il·legals pels nostres paratges. I als grups de 15 tios en BTT que pareix que estiguen al bar.

Aquesta gent no gaudeix de la muntanya. No l’escolten. La ignoren. No saben que és quedar-se asseguts en silenci, gaudint dels sons de la natura, en perfecta harmonia amb l’entorn. No coneixen ni una de les plantes, herbes, arbres o animals que l’habiten. Aquesta gent  s’ho prenen tot com una cursa. Com qui va al gimnàs a marcar múscul, però amb bicicleta per la serra.

Evidentment es pot anar acompanyat a la serra, faltaria més! Però aquestos grups massius de gent no van a la muntanya a gaudir d’ella. I no soles aixó… als que anem a escoltar a la mare Terra ens ho posen complicat.

Potser acabem amb el COVID-19, però el virus el tenim a casa des de fa molt de temps. El virus som nosaltres.  Que aneu a fer per a que no torne a passar una pandèmia? El mateix que abans, però aplaudint als sanitaris al balcó? S’heu plantejat que es poden fer coses importants a nivell individual? Supose que ni s’ho heu plantejat. Perquè vos preneu la vida com una cursa per la serra: heu anat, i ni s’heu adonat de la serra.

Covid-19: Últim dia de llibertat per a la natura?

Galeria

Aquesta galeria conté 5 fotografies.

La mare terra comença a guanyar alló que li pertany. Li ho tornarem a arrabassar? La crisi del Coronavirus i les darreres pluges ens han deixat la nostra benvolguda Diània verda i radiant. Els animals i les plantes intenten guanyar … Continua llegint

La terrible hipocresia de la gent d’esquerres

Oh! Si pareix un titular de la Gaceta, El Mundo o algun diari d’estos! Increïble.Però més aviat és tot el contrari!  Com deia el senyor Ovidi Montllor “Autocritica i Crítica“:

Quina és la porta que s’obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d’ells dient que de tu parlen?
Quan m’estaran posant en dubte ara?

Des de fa un parell de dies que em ve a la ment una terrible situació. No deixe de pensar en ella, i com sempre faig , canalitze els sentiments mitjançant l’escriptura (de cançons, de històries, de coses com aquesta) . Tristesa, amor, alegria, ràbia, ira. Aquest més bé diria que va entre la ràbia i la ira. La desesperació i la angoixa.  I tot açò a què ve? Doncs té a veure amb el conseller de turisme de les Illes Balears, que com sabreu, s’ha fotografiat amb els testicles d’un cérvol abatut al cap. Sí, és una imatge que no és molt agradable. Però no és prou més horrible l’assassinat sistemàtic de milions i milions d’animals per a que tu tingues companatge a la nevera??  No és prou més horrible nàixer per a morir a fàbriques industrials, que ser abatut per un caçador vivint en llibertat?? Jo ho veig prou, (però prou!) més horrible. Distintes formes de veure una mateixa situació? Diferents percepcions de les persones? Ho dubte. Però posar-se una bena als ulls i oblidar la més gran i complexa lluita de totes per les que deuria de lluitar l’esquerra, és molt molt més fàcil!

Quanta hipocresia. Quina credibilitat té (la major part) de la gent d’esquerres?? Si entre totes les denúncies per tortures, per violència, per discriminació, per sexisme, i etcètera i etcètera… oblidem una de les més importants, i som partícips en major o mesura d’ella…. quina credibilitat tenim???  Jo crec que més bé poca. Gens. O es que acás hi ha tortura bona i tortura dolenta? Racisme bo i racisme dolent? Hi ha discriminació bona i dolenta? Veritat què no? Totes les discriminacions i totes les tortures són iguals de dolentes.

Sort que hi ha alguna (molt poca) gent d’esquerres que sí que fa alguna cosa (com per exemple Aïda Gascón, candidata d’ICV-EUiA i presidenta d’AnimaNaturalis). No es tracta de canviar radicalment el teu estil de vida (jo he estat voreta a 25 anys amb una bena als ulls). Però primer hi ha que acceptar que s’està cometent diàriament una atrocitat.  La majoria de gent d’esquerres no fa ni això.

porquet sense llibertatGary Yourofsky ho explica molt millor que jo. I Aïda Gascón també!

Quan Àlex Fàbregas i jo vam descobrir que no érem espanyols

Recorde fa molt de temps ja, quan vàrem descobrir que no érem espanyols.  Va ser quelcom natural, perquè sortíem d’una artificialitat prou desconcertant…quan no eres espanyol i no ho saps, no relaciones el nom que et classifica (espanyol) amb el poble, la teua llengua i la cultura que respires dia a dia.

Va ser fantàstic descobrir el nostre país! Quan les nostres ments, inconscientment, van començar a relacionar les coses que ens envoltaven amb una nacionalitat amagada i ocultada durant més de 500 anys. Des d’aquell segrest de la Bíblia Valenciana a l’any 1482 que s’ha intentat ocultar la nostra història com a poble. El poble valencià, el poble català i el poble mallorquí, tres pobles que en realitat són un de sol. Tres pobles que van viure agermanats amb la Corona d’Aragó i Jaume I i que mantenen forts lligams a pesar de la forta repressió per part de Castella i França… “Jaume primer és un arbre amb tres branques principals, l’antic regne de València, Catalunya i Balears

I en realitat és tan bonic i ens sentim tan orgullosos de pertànyer a aquest poble! No eixim als mapes polítics, però en realitat això és el de menys. Els pobles es creen naturalment, els mapes polítics són això: polítics.  Nosaltres ens quedem amb els mapes geogràfics. Els mapes culturals i lingüístics. El mapa del nostre poble és de molts colors i té un mar que el travessa i ens dibuixa un somriure quan cantem les seues cançons, quan parlem la seua llengua,  quan passegem pels seus indrets… quan tornem a casa i veiem el nostre poble i la nostra gent. Quan escoltem algú a un país llunyà (i no tan llunyà) parlant la nostra llengua també somriem.  Somriure… no creiem en pàtries ni en banderes que neguen la llibertat dels pobles, i és per això que ens estimem tant el nostre poble i la nostra bandera que representa la seua llibertat enfront a l’esclavatge al que tenen sotmès el nostre poble.

I ens dona tanta ràbia veure que, quan expresses tots aquestos sentiments lliurement, hi ha determinada gent que ens exigeix que ho justifiquem. Que justifiquem perquè no som com ells ens dicten que tenim que ser… Que perquè no eres el que posa al teu DNI! Però a veure…si fora per nosaltres no tindríem DNI ni ací ni en la Xina popular… Quina classe d’arguments són eixos en front d’una font inesgotable de sentiments cap al nostre poble? Quina classe de llavada mental tenen alguns per a negar els sentiments vers la nostra terra?

La veritat és que, en moments com el de hui, on una gran part del poble espanyol insulta i menysprea a gent de la meua terra per dir el que sent ( Àlex Fàbregas ) , em pose dels nervis… I recorde… Recorde la història. Perquè la història és nostra, i la fan els pobles.

Territori Magenta:Primer els ignores, després et rius d’ells, després et censuren i finalment perden

Em fa molta gràcia el blog “Foia de Castalla: Territorio Magenta”. Si bé era un blog que ja no entrava ni per a fer unes “rises” des de feia temps (el super demòcrata que el porta censura tots els comentaris d’esquerres i valencians), aquesta setmana ho he fet després de l’allau de notícies dolentes sobre UPPSOEyD.

Que si UPPSOEyD ha sigut l’únic partit que ha votat en contra de cobrar-li l’impost de bens i immobles a l’església a Elda, que si el seu regidor de Alcorcón no acudix pel seu despatx i cobra 72.000 euros, que si UPyD ara s’uneix amb el PP i CiU per a evitar que es revisen els beneficis fiscals de l’església

I el senyor que porta aquest bloc ha contestat mitjançant un apunt en forma d’atac, i amb una frase del gran defensor dels animals, Mohandas Gandhi, després de que el seu partit s’haja posicionat en contra de prohibir les corregudes de bous!!…  És pot ser més fals? Es pot tindre un sentit de la responsabilitat ideològica més dolent? No se si m’explique… Es com si demà isquera Mariano Rajoy en una samarreta de Víctor Jara per a anunciar les retallades. De bojos!  Si el seu partit ja de per si és una estafa d’extrema-dreta que es creuen alguns d’esquerres…açò de posar una frase de Gandhi ja ha sigut “el no va más”.

UPyD és un partit que defèn la unitat de l’estat espanyol a capa i espasa (mai millor dit). Defèn un model cultural únicament castellà, amb un únic idioma. Si fora per ells acabarien en tots els països que conformen aquesta fal·làcia anomenada Espanya inventada fa 300 anys a punta de pistola. Si fora per ells, el valencià el llevarien i la paella la farien espanyola.  I res de “laics”… creieu que un partit “laic” votaria en contra de que tots paguem l’impost de bens i immobles (inclosa l’Església)?  I s’amaguen sota una excusa més barata que el seu propi partit “revanchista postguerracivilista“…. però las “revanchas” de que? Que paguen l’impost com tots!

Però que tenim que esperar-nos d’aquesta gentola? Coses com aquesta: El PP i UPyD tomben al congrés una proposta de millora del finançament valencià, o com aquesta: UPyD califica el catalán de “dialecto”.

Recomane llegir Los amigos de UPyD, publicat ahir a Kaos en la Red.

Continuarem ignorant-los mentre es pensen que han guanyat quelcom.  L’únic que guanyen, notícia a notícia, dia a dia, es que la gent veja al llop darrere del vestit magenta de l’àvia.

territorio magenta

La figura dels i les “Vicentes”

Aquesta cançó de Lluís “El Sifoner” està dedicada a tota la gent que sé que parla i escriu en valencià, i després, a l’hora de la veritat, ho fa en castellà. Va per vosaltres!  Xicotetes i xicotets “Vicentes” . Hi ha coses que no canvien amb el pas dels anys, i la figura de “Vicente” encara conviu amb tots els que estimem i cuidem la llengua. Tot i que hui en dia s’ha modernitzat la figura i ja no és el típic valencià amant de la “Espanya Cañí”.

Hui en dia els i les “Vicentes”, a banda dels típics que reneguen de la seua llengua perquè es creuen més fins parlant en castellà, també tenim els qui consumeix cultura, cinema, programari, etcètera, en castellà, sabent que hi ha gent que inverteix temps i esforços en que estiga en la nostra llengua. Tots “Vicentes“.  Tots irresponsables cap a la nostra llengua en major o menor mesura. No costa tant posar un poquet de la teva part per a viure en valencià! 

Aquesta és la història amics
d’un home com molts que n’hi ha
que se diuen valencianos
i parlen en castellà
Eixe idioma és molt bonic
i per mi molt respectat
però els que el parlen a València
porque piensan que es más fino

Una de dos:
o tenen molt mala llet
o tenen molt poc trellat

Yo soy Vicente
soy de Valencia
porque mi esencia
así me lo da

Ya que mis padres
en la Región
nacieron ambos
Oh hermoso azar!

Mi padre quiso
ser abogado
pero el pobre
no pudo acabar

Y ahora yo
estoy estudiando
pero prefiero
el flirtear

Nuestras hermosas mujeres
Riau riau!
con sus trajes y peinetas
Riau riau!
cual pensil coloreado
Riau riau!
són la más pura belleza
Riau riau!

Yo soy Vicente
soy de Valencia
porque mi esencia
lo dice así

Tengo una novia
que está muy buena
y es mi nena
ay de Madrid!

De cuando en cuando
el fin de semana
a los Madriles
solemos ir

Y yo les hablo
a aquellas gentes
de nuestras cosas
con frenesí

Nuestros huertos de naranjos
Riau riau!
nuestro búnquer barraqueta
Riau riau!
arrozales y paellas
Riau riau!
y el amor a La Mareta
Riau riau!

Yo soy Vicente
soy de Valencia
porque mi esencia
así me lo da

Ya que mis padres
en la Región
nacieron ambos
Oh hermoso azar!

Yo soy Vicente
soy de Valencia
y digo a todos
con emoción

Cuando las fallas
arden en marzo
arde con ellas
mi corasón!

Els mitjans de comunicació de l’odi

itereconomia

He sigut testimoni directe de dues situacions relacionades amb els mitjans de comunicació de l’odi i la crisi capitalista mundial, dues coses que em semblen esgarrifoses des del punt de vista moral i ètic d’una societat normal. Noam Chomsky o Michael Moore ho han expressant en innombrables ocasions: ens venen la por per assegurar-se que tot vaja igual o pitjor per a nosaltres i igual o millor per a ells (els rics i poderosos).

Es de tots ben sabut que quan hi ha una crisi capitalista els sectors de més amunt de l’escala capitalista (el poder) estableixen la norma de bombardejar al poble pla (nosaltres) amb missatges de violència i por contra tot allò que creguen convenient. Normalment els missatges que funcionen són senzills: els immigrants tenen la culpa de que no hi haja treball. O millor: TU no tens treball per culpa dels immigrants. I ara també s’han apuntat els mitjans de comunicació del “circ” del futbol per a agreujar l’odi cap a tot allò que siga català, ja que funciona molt bé entre la societat espanyola!…així el poder pot fer una alenada i seguir amb el seu treball de continuar enriquint-se a costa dels més pobres.

I tot açò ara a que ve? Es preguntarà alguna persona que probablement no necessite llegir cap d’aquestes línies  i que l’únic que farà serà reafirmar-se en la seva ideologia, siga favorable o no (els altres estan tranquil·lament asseguts a casa mirant els mitjans de comunicació de l’odi i la ignorància).  Doncs bé, tot açò ve  per dues experiències personals que he pogut gaudir en primera persona aquest dijous:

  1. La primera d’aquestes experiències va ocórrer a una perruqueria. La típica conversació de l’atrac que diuen que va patir el Reial Madrid dimecres passat contra el Vila-Reial. Deixant de banda si és o no un atrac (ficar un comentari irònic a l’atzar entre aquestos dos parèntesis) , el comentari de la persona amb la que conversava (del Reial Madrid) va ser el següent: “Em cau millor Guardiola, però el problema és que és català…”  Poc després va fer comentaris d’odi carregat d’ignorància cap a tot el que vinguera de Catalunya. Bocabadat, el meu comentari va ser únicament un: “el problema que teniu vosaltres és l’odi que us han fet tindre els mitjans de comunicació esportius contra els catalans“.
  2. La segona d’aquestes experiències va ocórrer a un pub de Castalla. La típica conversació de l’atrac que estem patint els treballadors per part dels empresaris, els banquers i les multinacionals que han generat la crisi i que ens toca pagar a tots, va derivar en una sèrie d’insults i amenaces de violència contra totes les persones immigrants, ja siguen del Marroc, d’Amèrica Llatina o d’on siga, amb un únic requeriment: que siguen pobres com nosaltres.  En aquest cas no vaig obrir la boca per a res. La  persona que estava proferint els insults i les frases del rotllo: “A mi no em paguen, i als moros i xiguanos les donen tot el que volen… en vore’ls pel carrer me’ls carregue”.  I la persona del seu costat (prou major que ell) donant-li la raó…patètic.

L’únic que em va passar pel cap en eixe moment que va ser? Els mateixos mitjans de comunicació que en el cas de la perruqueria. Aquesta gent que plena d’odi les llars de milions de persones deuen tindre dret a emetre dia si dia també?  Aquestos pseudo-periodistes carregats d’odi contra tot el que no siga ESPANYOL, CATÒLIC I DE DRETES (o pose cridant, que estic cabrejat)  els deixen treballar a la televisió amb total impunitat? Aquestos són uns terroristes. Contaminen a la gent amb el menyspreu, la mentida, l’odi, les calúmnies, i una infinitat d’adjectius dolents que no acabaria mai d’escriure.  Odi contra els immigrants (pobres, evidentment), odi contra tot el que no siga catòlic (l’avort, el matrimoni homosexual), i odi contra totes les persones que estan revoltant-se (“radicales de izquierdas, no sé, radicales! de todo tipo: vascos, catalanes, valencianos, de todo tipo!)  i evidentment, i com a tendència a l’alça: contra els catalans. Amb situacions tan surrealistes com les del següent vídeo:

Que em de fer per resoldre aquesta situació? És una de les coses que em pregunte… Però està clar que una persona que difama, insulta, menysprea i plena d’odi centenars de milers de cases arreu del territori no pot quedar impune. Intereconomia (sobretot), Popular TV, COPE, Libertad Digital, Jiménez Losantos i tota (com molt bé va dir Laporta) la caverna mediàtica deuen de rebre sancions per promoure la violència i l’odi i els diners que tinguen que pagar vagen destinats a organitzacions i associacions per la pau i la convivència. Crec que és la millor solució, i , a més a més, ja s’ha fet recentment, quan el Barça va destinar 200.000 euros de multa de la COPE a La Marató de TV3.

Tu que en penses?

Reflexions després de la tempesta de València

Si alguna cosa està clara després dels darrers dies és que la violència ha tornat als carrers. Els de la gavina ens porten una vegada més la por, la intimidació i la violència contra la població.

rambo piquer

(clica per veure a 2202 x 3000 pixels)

Si amb el PE (Partit Espanyol…ja que no té res de socialista ni d’obrer actualment), ja teníem carències democràtiques, ara les acompanyem amb una bona dosis de violència i hipocresia.  Aquesta gent que ens governa actualment, principals culpables de la crisi que vivim al País Valencià, als Països Catalans i al conjunt de l’estat, encara tenen la poca-vergonya Continua llegint

Res no passa sense ser abans un somni: Un dia com a fedatari

Una escletxa de llum el va despertar com qualsevol altre dia. Una escletxa de llum que esdevindria una petita ombra unes hores després…la rutina: meravellosa quan es trenca, i meravellosa quan la trobes a faltar!I es que demanar la llibertat d’expressió avui dia continua sent una cosa difícil. Però el pobre il·lús no ho sabia. Pensava que la societat avançava de forma natural cap al respecte i la llibertat…i quin bleda!

Es preparà l’esmorzar com cada matí, amb un cafè que ja havia sigut escalfat més d’una vegada, i amb unes torrades amb oli per a espavilar i posar-se mans a la feina. Hi ha que estudiar, i el matí passa volant!

I vinga a passar apunts, i vinga a escriure a l’OpenOffice, i amb el missatger instantani engegat per a crear una falsa il·lusió d’estar acompanyat, i quan no, entrant a la nova xarxa social de moda a veure que han posat i que va a posar per a crear altra falsa sensació de comunitat unida. “I quins temps mes moderns! On l’abundant facilitat per a la comunicació s’ha convertit únicament en soroll, rebombori, enganys i pèrdua de temps!” Pensa ell mentre acaba de passar apunts per a l’examen de Xarxes, i apaga el navegador web.

I com Murphy mai s’equivoca, la impressora no té tinta. I a agafar l’abric, i baixar per les escales, que ja és quasi l’hora de dinar! “Agafaré un plec de signatures per a veure si vaig emplenant-lo!” Pensa el pobre il·lús mentre, a passes nervioses, camina cap a la copisteria de tota la vida.

“I quina cua!” Pensa després d’un “Bon dia” quasi sense alè. I és que els virus i els llapis de memòria no es duen bé. I les copisteries ho saben millor que ningú!. Com sempre, analitza l’espai on es troba. Que poc que li agrada estar en espais reduïts! “Res no passa sense ser abans un somni”. Això és el que posa al eslògan de la copisteria, en un cartell bonic que hi ha a la paret de la dreta, damunt de les targetes de felicitació. Però també s’adona que és l’únic que hi ha en la seua llengua a tota la tenda…Quan per fi li arriba el torn, el pobre il·lús li dona la seua unitat de memòria a la dependenta, i espera:

– Em voldries signar per a la campanya “Televisió sense fronteres”? – pregunta el pobre il·lús amb un somriure.

Però després d’unes explicacions breus sobre de que tracta la campanya, la senyora que s’ocupa de les còpies, li respon amb un to definitiu:

– No teniu altra cosa millor que fer?

El pobre il·lús (que fins a eixe moment no ho sabia), canvia de sobte la seua concepció sobre la societat en la que vivim, tot i que ja sospitava alguna cosa. La gent que lluita per la llibertat és pot contar amb els dits de la mà, i cap perfectament en un comentari del Twitter, i el que abans era un somni, ara esdevé malson.
————————————————————————————————-

I tot aquest rollo? Senzillament per dir que hi ha que somiar per a fer coses en el món actual. Entre tots podrem aconseguir aplegar fins a les 500.000 signatures a favor de la llibertat d’expressió. A favor de poder elegir que és el que volem veure (si es que volem veure alguna cosa). A l’any 2010 ningú pot dir que podem veure i que no.

També comentar que sempre hi haurà algú que veja amb mals ulls aquesta iniciativa.Probablement no sàpiguen ni de que va la cosa, o senzillament volen censurar les veus que no pensen com ells. Però tranquils, per què “Res no passa sense ser abans un somni”. I com a única representació en la nostra llengua entre totes aquelles frases de la tenda, tenim el deure de fer-la realitat: entre tots aconseguirem aquest somni!

Salutacions a tots els fedataris!