Entrem en la quarta fase del negacionisme climàtic. En la primera, es posava en dubte que es produís l’escalfament global. En la segona, que en fos culpable la humanitat. En la tercera, que fos necessàriament negatiu. En la quarta, que valgui la pena fer-hi front.
Un il·lustratiu exemple d’aquesta quarta fase el devem a l’organisme públic dels Estats Units que s’ocupa de la seguretat viària a les autovies. Ha emès un extens informe per a justificar que el president Trump hagi decidit anul·lar els estàndards més exigents d’eficiència energètica per als cotxes i les furgonetes fabricades a partir del 2020 que havia instaurat el seu predecessor.
L’informe no només assumeix l’existència del canvi climàtic sinó que assegura que, amb les tendències previsibles, a final de segle la temperatura mitjana del planeta haurà augmentat 4°C en comptes dels anhelats 2°C. Aquesta assumpció serveix per a sentenciar, tot seguit, que uns estàndards més exigents en l’eficiència energètica dels vehicles tindrien una influència tan minsa per a evitar aquest increment tèrmic que és absurd fer els grans esforços que caldrien per a assolir-los. En definitiva, és tan gros el drama que no paga la pena d’escarrassar-se per a evitar-lo.
La cínica manca d’escrúpols d’un tal plantejament no pot sorprendre ningú venint de qui ve. Tanmateix, hi afloren dues idees que seria negligent menystenir.
Primerament, que l’augment de la temperatura mitjana global està més a prop dels 4 que dels 2°C que va fixar l’acord de París. La suma de totes les accions anunciades per a mitigar les emissions i el seu ritme real d’implementació queden curts, molt curts, perquè puguem confiar en l’assoliment de l’objectiu. Avui per avui, els 4°C són una projecció molt més realista. Fa pocs dies, el secretari general de l’OPEP exposava les seves previsions per als pròxims 25 anys: la demanda de petroli i gas només haurà caigut un punt i cobrirà el 53% de les necessitats d’energia del planeta. Res de nou, doncs, a l’horitzó.
Segonament, que moltes iniciatives prioritzades pels països que proclamen el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic tenen poc efecte real perquè són perifèriques al veritable nucli del problema. De fet, és un comportament força present a la majoria de polítiques ambientals de la majoria de països. Molta activitat i sovint radicalitat en qüestions que giren al voltant dels factors d’insostenibilitat sense gosar, però, de penetrar-los.
L’autor del deplorable informe té raó en el diagnòstic, però el remei no és la resignació –ni interessada, com en aquest cas, ni derrotada, com en molts altres. El sentit de responsabilitat que hauríem de sentir pel present i el futur de la humanitat ens obliga a reconèixer les insuficiències de les polítiques actuals, a reformular-les amb més gosadia –caldrà trencar alguns plats– i a aplicar-les amb més determinació –caldrà aguantar l’enfurismament d’alguns lobis. Altrament, ens haurem limitat a guarnir amb magnífiques declaracions, pomposos plans i detallats programes una política que ens menarà a resultats molt semblants als de la inhibició nord-americana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!