La primera notícia de crisi ens va arribar dels Estats Units: hi havien fet figa unes quantes entitats financeres que es dedicaven a fer préstecs hipotecaris subprime. Periodistes i economistes han maldat per explicar-nos el seu funcionament –i les seves febleses de concepció. Ho hàgim entès o no, hem associat una connotació negativa a aquest mot, un qualificatiu de mal negoci, d’especulació insana.

Tenint en compte que Al Gore és, primer que res, un comunicador, no m’estranya que hagi vist la potencialitat d’aplicar subprime al seu terreny, el del canvi climàtic. Així, no ha trigat gaire a inventar-se subprime carbon per a etiquetar aquelles fonts d’energia que emeten CO₂. La seva pretensió és que funcioni el prejudici, que els potencials inversors vegin un risc a les accions així qualificades i en fugin.

A més a més, explica per què són males inversions: més tard o més d’hora, hi haurà un govern que assumirà la necessitat de mitigar els gasos d’efecte d’hivernacle i, per tant, imposarà obligacions a aquelles empreses que n’emetin més. Per tant, els guanys promesos es poden reconvertir ràpidament en fortes càrregues.

Les posicions d’Al Gore solen ser automàticament ridiculitzades pels sectors conservadors; també, per aquells que proclamen constantment la necessitat de confiar en les lleis del mercat per a abordar les qüestions ambientals i volen fugir de qualsevol intervencionisme basat en alarmes que no troben prou justificades.  Certament, Gore els ho posa fàcil amb el seu gust per l’autobombo o la seva tendència irrefrenable a exagerar qualsevol informació. Per això, en sentir el seu nom, molts ja posen la directa contra allò que digui, sense parar ni un segon a escoltar què és el que està dient realment.

En aquest cas, Gore es repenja en les lleis del mercat. Apel·la al criteri dels inversors a l’hora d’optar per unes o altres accions i, per tant, per afavorir unes o altres empreses. Ell els dirà quines empreses, al seu criteri, no tenen futur perquè emeten massa CO₂ i els inversors ja decidiran si li fan cas o no. Algú pot queixar-se que les opinions d’Al Gore poden fonamentar-se en dades equívoques o en interpretacions errònies. Tindria raó, però no passa el mateix amb tants informes econòmics que valoren el futur d’una empresa i, per tant, l’interès de comprar-ne accions? No són opinions d’experts que poden sostenir-se en dades equívoques o en interpretacions errònies? Afegir-hi un altre informe sobre la viabilitat futura de l’empresa pel seu comportament ambiental no ha de fer cap mal i, en alguns casos, potser fa fins i tot un gran bé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!