Diletant i dissonant

Carol Schweiger, una consultora nord-americana en mobilitat i transport, ha augurat quines seran les grans tendències tecnològiques que incidiran enguany en aquest àmbit. Les sintetitzo en vers lliure [1]:

1. La implantació creixent del concepte de viatge complet (des de la planificació a l’arribada a destinació) exigirà aplicacions tecnològiques que facin possible atendre cadascuna de les etapes del procés.
2. La vorada és la frontera entre la vorera –reservada als vianants– i la calçada –destinada als vehicles. Al costat de la vorada, tenen lloc l’aparcament, la càrrega i descàrrega i altres activitats amb una pertorbadora incidència en la fluïdesa del trànsit. Per això, les tecnologies que ajudin a gestionar amb eficiència i seguretat com s’ocupa i es desocupa aquest espai aconseguiran una atenció immediata.
3. Com que l’accessibilitat i la inclusivitat són dos elements inseparables d’una mobilitat equitativa, també seran benvingudes les tecnologies que contribueixin a la seva materialització.
4. La imparable afecció dels ciutadans per les aplicacions de mòbil haurà de tenir el seu efecte en el disseny dels serveis de mobilitat perquè la nova cultura digital modifica les conductes dels usuaris.
5. Una mobilitat més eficient i més integrada passa, inevitablement, per la compartició de dades entre els diferents actors. En conseqüència, les tecnologies de dades massives i de dades obertes esdevenen rellevants.

És l’apreciació d’una persona –una experta en la matèria, però una sola, al capdavall. Podem trobar moltes altres opinions sobre com evolucionarà la mobilitat els pròxims anys. De tota aquesta pluralitat de consideracions dels uns i dels altres, n’emergeixen, però, tres idees coincidents i, per tant, mereixedores de major atenció:

• Que es tendirà cap a una mobilitat més personalitzada, orientada a resoldre específicament les necessitats individuals.
• Que la decisió serà més integrada i informada, perquè contemplarà el viatge complet i les dades més actualitzades.
• Que la digitalització serà omnipresent, com a veritable infraestructura vertebradora de tot el fenomen de la mobilitat.

Sabent que aquestes forces motrius empenyeran per la banda de l’usuari, els planificadors i els gestors públics hauran de trobar com encaixar-les amb l’obligació i la voluntat de satisfer alhora els grans objectius col·lectius (millora de qualitat de l’aire, lluita contra el canvi climàtic, reformulació de les ciutats a escala humana…).

Per això, la política de mobilitat ha d’abandonar l’enfocament tàctic dels últims decennis (com combinar necessitats infraestructurals o de serveis amb capacitats, fonamentalment econòmiques) i instal·lar-se en el pensament estratègic (com ho redefinim gairebé tot perquè les noves expectatives socials combinin simbiòticament amb els nous requeriments socioambientals d’organització de l’espai urbà, de transició energètica, de digitalització general…). En definitiva, el gran repte actual de la mobilitat ressitua en primer terme el dilema polític clàssic, revifat pels canvis tecnològics i socials: com fer compatibles les ambicions particulars amb l’interès col·lectiu, amb el bé comú. Com que no és una qüestió menor, no s’hi val a badar.

[1] Schweiger, Carol (2019) Top five technology trends to transform mobility in 2019. Intelligent Transport, 18 de gener.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!