Diletant i dissonant

Llegeixo al diari que la prova de Geografia de la selectivitat d’aquests dies preguntava als alumnes sobre els biocombustibles com a solució del canvi climàtic i la seva perillosa incidència a la crisi alimentària. M’envaeix una inusitada estupefacció.

Em sembla bé que l’ensenyament secundari vulgui estimular l’esperit crític i que no es desentengui de l’actualitat –tot i que això no hauria de suplantar la seva funció essencial, que és proporcionar mètode i coneixements sòlids. Ara bé, que la prova de selectivitat s’ocupi d’un tema que és font de controvèrsia científica –a més de política– em sembla una exageració. Qui pot valorar adequadament les respostes?

Fa més de 25 anys que m’interesso pels temes de sostenibilitat. Llegia sobre la matèria molt abans que esdevingués un lloc comú i tothom se’n tornés un especialista. Fins i tot, en parlava davant audiències minoritàries, que sovint m’escoltaven amb simpàtica condescendència. He seguit la qüestió dels biocombustibles amb interès. He engolit uns quants informes sobre la matèria. I no m’he format una idea clara de quin és el rol que poden jugar realment en la lluita contra el canvi climàtic i tinc la impressió que se’ls incrimina indegudament en la crisi alimentària.

Potser sóc un presumptuós, però em fa l’efecte que, si jo no sé què respondre a la pregunta, més difícil ho tindran els alumnes de selectivitat. I també em fa l’efecte que seria preferible que, en aquests exàmens, s’evités la temptació de la moda i s’optés per interrogar sobre aspectes formatius més essencials.

De totes maneres, és probable que estigui equivocat i que l’ensenyament d’avui preconitzi i incentivi la idea que es pot opinar de qualsevol tema encara que sigui complex, d’escassa unanimitat entre els experts i amb una informació basada en notícies de premsa. Dec ser d’una altra era històrica, la pretertuliana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!