Tothom sap que la principal feblesa de les energies renovables discontínues, com l’eòlica o la solar, és que poden produir molta electricitat quan ningú no la necessita i, en canvi, poden estar ocioses quan la demanda és elevada. Aquesta variabilitat –lògica, en dependre de fenòmens naturals variables– fa que alguns crítics sostinguin que no es pot basar un sòlid model energètic en unes fonts tan poc fiables.
Certament, ni controlarem el vent ni la insolació –almenys, així ho espero. Tanmateix, la innovació tecnològica pot donar-nos sortides vàlides a aquest handicap. I, als Estats Units, ja s’ho plantegen en un aspecte especialment crític: la xarxa elèctrica. El nou Secretari d’Energia, Steven Chu, a més d’haver obtingut el Premi Nobel de Física, és un reputat expert en el transport d’electricitat i defensa la creació d’una xarxa intel·ligent (smart grid). La podem definir com una xarxa que gestiona el flux d’electricitat aprofitant al màxim les TICs.
D’entrada, vol crear grans autopistes elèctriques intel·ligents que connectin les zones de producció eòlica i solar amb les grans conurbacions urbanes. També allà la generació d’energia es concentra en uns territoris i la població en uns altres, però les zones productores no se’n queixen, en fan negoci.
El fonament de la xarxa intel·ligent és l’existència d’uns comptadors que donin contínuament informació al sistema tant de la producció com del consum i, amb aquestes dades, aquest orienti els fluxos de manera òptima. També, ha de servir per a buscar els camins més idonis quan s’esdevinguin falles o accidents per a evitar, així, les apagades en cascada. Els primers càlculs estimen un estalvi del 10-15% de l’electricitat actualment produïda, gràcies tan sols a la millora de l’eficiència. En conseqüència, la bilionària inversió pot recuperar-se en 25 anys.
De fet, aquest és el tipus de projectes que haurien d’impulsar-se per a sortir de la crisi. D’una banda, perquè representa una inversió quantiosa que genera llocs de treball en sectors amb futur. De l’altra, perquè repenja en els avenços tecnològics i estimula la innovació. I, finalment, perquè contribueix a reformar peces bàsiques d’un model energètic que és un llast per al nou desenvolupament.
Llàstima que, mentre allà es dediquen a pensar sobre com tenir una xarxa elèctrica intel·ligent, aquí encara ens entretinguem a discutir si necessitem xarxa elèctrica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic tant d’acord!!!… que m’agradaria haver-ho escrit jo …
Si et refereixes a la MAT, és i seguira essent una qüestió polèmica, però el mes desolador es que les xarxes de distribució en de BT (des de les sub-estacions fins al consumidor) no s’han renovat mai i estan fetes pols, apadeçades constantment, amb el cost que això suposa sense millorar gens el servei, i rebenten a la mínima.
No se si saps que quan demanes enganxar a la xarxa una instal·lació foto-voltaica et cobren unes quantitats exorbitants simplement per la feina d’una hora o dues de la “brigadilla”. Saps perquè? Per les avaries que compten que es produiran a la línea si transporta electricitat en els dos sentits. En faré un post per explicar-ho mes àmpliament.
Gracies per la teva informació
Certament en aquest país sempre anem endarrerits en totes les innovacions tecnologies que en d’altres ja s’han implantat i han superat, o no, l’evaluació en termes de rendibilitat energètica i econòmica.
Actualment existeix una forta inversió en energies renovables, no contaminants i sobretot sostenibles, i si reben el nom de “eco-sostenibles” aleshores ja és el súmmum, com per exemple les plantes foto-voltaiques, altrament anomenades “horts solars”, creats per a transformar l’energia solar en energia elèctrica, i tanmateix podríem parlar de les eòliques. Però qui i què hi ha darrera d’aquestes inversions?. Moltes inversions s’han impulsat per capital privat que busca rendibilitat. En el cas dels horts ó plantes foto-voltaiques, la motivació neix davant del Decret en el que l’Estat estableix el cànon que hauran de pagar les empreses elèctriques al comprar l’energia foto-voltaica que els horts solars produeixin , donat que estaran obligades a comprar-la. En termes d’inversió econòmica, i per tant estudiant la rendibilitat de la mateixa, és evident que els grups inversors (nacionals o extrangers), davant la davallada del mercat immobiliari i les oscil·lacions en el mercat bursàtil, han considerat aquest tipus d’inversió com a “valor refugi”. Tant és així que la gran quantitat de plantes foto-voltaiques executades que s’han subrogat a les condicions establertes en el Decret, ha provocat que l’Estat hagi modificat el Decret, minvant els cànons i per tant la rendibilitat.
Si la estratègia de l’Estat és que l’empresa privada realitzi les infraestructures de producció a canvi de certes rendibilitats, podríem dir que ho ha aconseguit, però ara hauria de potenciar les infraestructures de distribució. Això, com ens expliques en el teu escrit, ajudaria a activar l’economia en crisis, i tancaria el cercle virtuòs, en el que iniciatives privades que busquen negoci el troben en mercats innovadors, fet que incentiva la investigació en l’evolució de noves tècnologíes de producció energètica, i que també genera ocupació. Per tant aquestes iniciatives privades, motivades pels resultats econòmics, estan satisfetes dels seus ratis de rentabilitat, assegurats per Decret, i la societat civil se’n beneficia, donat que l’aportació d’aquestes fonts energètiques a la xarxa de distribució, segurament la farà més estable i obligarà a certes inversions de millora.
No sé si la iniciativa d’establir el Decret a sorgit de dins del govern ó ha sigut el mercat inversor que l’ha promogut. Si és així, dubto que el cercle virtuòs del que parlava es pugui tancar. El que sí és cert és que existeixen altres tipus d’aplicacions tecnològiques que busquen l’estalvi energètic, com per exemple la geotèrmia, però com que la iniciativa és sempre privada, és complicada la implantació si no s’acompanya d’un estudi de rendibilitat econòmica que prometi beneficis. En aquest camp, i per tal de minvar la dependència energètica que l’estat té vers els productors de matèries com el gas ó el petroli, hauria de potenciar tota aquestes altres tecnologies.
L’Estat no es pot adormir, i cal aportar molts esforços en la investigació. No pot ser que en la tecnologia ó en les mesures d’estalvi energètic, estiguem sempre darrera de la majoria de paisos. Però per aconseguir-ho caldrà canviar conceptes de base, entre d’altres la formació, per a crear un cultiu de professionals preparats i que siguin excusa per a la creació de noves empreses tecnològiques, per a que empreses extrangeres s’implantin en el nostre territori, per tant excusa per crear Parcs Tecnològics que no acabin esfumant-se, com el “Silicon Vallès”. N’obstant, si l’Estat desperta, cal saber que els fruits els podrem veure d’aquí deu, quinze í vint anys…