Diletant i dissonant

Trobo que hi ha un paral·lelisme entre l’orientació econòmica i l’orientació política dels últims temps.

A l’empresa, s’ha imposat l’obsessió pel compte de resultats, pel benefici econòmic. No posaré en dubte que fer diners ha estat sempre la prioritat d’una empresa, però va haver-hi una època en què l’orgull i la satisfacció per un producte ben fet també pesava molt. Ara, no.

Ara pots fer el millor producte del món que no serveix per a res en el teu currículum de directiu si no has aconseguit millorar els beneficis respecte de l’any anterior. És més: si no augmentes beneficis –compte! no estic parlant d’entrar en pèrdues sinó, simplement, de no guanyar més diners que l’any anterior–, ja et sents obligat a plantejar reduccions de plantilla, retalls de despeses i reestructuracions. Altrament, ets un pèssim directiu.

És una mena de materialisme comptable. Només les xifres econòmiques compten. La resta és accessori. I potser per això el món de l’economia no acaba de rutllar. Sí, s’encadenen anys de bonança, hi ha gent que guanya molts diners, però en general no hi ha confiança. Tenim un atur molt baix, tècnic, però l’atur figura entre les principals preocupacions dels ciutadans perquè tothom se sent amenaçat. És un símptoma d’un mal més profund.

Sembla que la política s’hagi empeltat d’aquesta perillosa filosofia. Sembla que l’únic que compti és tenir vots per a sumar majories. És indiferent la qualitat del producte (les propostes programàtiques, l’administració de la confiança rebuda, la coherència de decisions…). Només es tracta de preparar-se per al compte de resultats de la convocatòria següent. Els estrategs electorals s’imposen als ideòlegs –de fet, els escombren. La militància queda reduïda a un rol clau en una societat mediàtica: fer de claca.

És una mena de materialisme comptable, també. No es compten beneficis sinó escons (ni tan sols vots!). La resta és, novament, accessori. I potser per això el món de la política tampoc no va bé. I sorgeix la desafecció democràtica, una forma cortesa i elegant de denominar una fartanera que mena a una indiferència de la gent sense, a més a més, cap mena de sentiment de culpa.

Potser, hauríem d’abandonar aquesta afecció pel materialisme comptable i reivindicar, altre cop, la qualitat del producte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!