Diletant i dissonant

L’experiment va tenir lloc a França. Fou dissenyat per Franck Courchamp i Agnès Gault, de la Université de Paris-Sud. Van preparar una sèrie de mostres de caviar i van dur-les a recepcions d’upa. Es demanava als comensals que comparessin les procedents d’exemplars d’una espècie rara amb les d’una espècie comuna. Quan desconeixien la diferència, el 57% escollia la mostra “rara”. Quan la coneixien, ho feia el 70%.

Van repetir l’experiment a un ambient més modest, a un supermercat de barri. Els resultats foren molt semblants: sempre guanyava la mostra “rara”, amb un 52% abans de saber que hi havia una diferència i amb un 74%, quan se sabia.

Estadísticament, el 57 i el 52% no servien per a demostrar una clara inclinació. Podem dir que, quan eren “ignorants”, els gustos es repartien per igual entre totes dues mostres. En realitat, era lògic que fos així. Totes les mostres procedien de la mateixa font. Totes eren d’esturions de piscifactoria.

Per això, que el 70-74% es decantés per la mostra “rara” un cop se l’havia etiquetada així és un signe d’esnobisme. Probablement involuntari, però esnobisme al cap i a la fi. De fet, bona part dels nostres gustos responen a prejudicis implantats per determinades modes. Com que no tenen solidesa, acaben passant. El problema greu són els estralls que deixen al seu pas.

Quan esdevé moda que la decoració interior de les cases faci servir una determinada fusta, arrasem el que calgui per a tenir un abundant proveïment d’aquella fusta. Quan és un cert aroma d’un perfum que necessita l’oli d’una llavor exòtica, signem l’acta de defunció dels hàbitats on viu aquell vegetal. Quan fem veure que repudiem la medicina oficial i reivindiquem els antics herbolaris, aconseguim que les plantes medicinals entrin a la llista d’espècies amenaçades. D’exemples, en trobaríem tants com volguéssim.

És comprensible que impactem el medi per tal de satisfer les nostres necessitats. Podem aprendre a fer-ho de manera més satisfactòria que no pas hem actuat en el passat, però té la seva justificació. No la tenen, en canvi, els impactes derivats de les modes. Aquestes no recolzen en l’aspiració a una major qualitat de vida sinó en l’ostentació d’un prescindible estil de vida. En realitat, la moda gregaritza: no consumeixes perquè ho necessitis sinó perquè l’entorn t’indueix a creure que ho necessites. Trobes molt més bo aquell caviar de categoria superior (encara que sigui mentida) perquè “saps” que les delicadeses cares donen un toc de distinció. Res a dir-hi si no fos que aquesta submissió al cànon vigent pot representar una sobtada i insuportable pressió sobre un recurs escàs.

No acabarem amb les modes. Per això, també haurem d’aprendre a administrar-les des d’una lògica sostenibilista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!