El novembre de 1999 havia de tenir lloc a l’Havana una Cimera Iberoamericana. Se celebraria al flamant Palau de Convencions de la capital cubana, situat al costat del riu Quibú. El règim castrista volia que fos un èxit i que els caps d’estat en sortissin prou complaguts. Per això, havia de salvar un problema col·lateral: la ferum del Quibú. Aquest riu era –i, pel que sembla, continua essent– una clavaguera a cel obert.
Per camins que no descriuré, al govern cubà li va venir la inspiració: potser els catalans ens ajudaran a resoldre-ho! Encara que avui ningú no ho vulgui recordar, la fama de la progressiva recuperació dels nostres rius havia travessat les fronteres. Aquella era, però, una missió impossible. Amb els pocs mesos d’antelació amb què se’ns havia avisat, no hi havia temps, ni probablement diners, per a resoldre el problema. Només hi havia una possibilitat: maquillar-ho, prendre certes mesures per a impedir que les males olors empudeguessin la Cimera. Netejar un riu és una tasca lenta, per molt de pressa que la facis.
He recordat aquest cas en llegir que la Xina no aconsegueix de reduir la contaminació atmosfèrica de Pequín i evitar que espatlli els Jocs Olímpics. Restriccions de trànsit, tancament de fàbriques, aturada d’obres… han estat insuficients per a dissipar el boirum típic de la ciutat. Es repeteixen els errors del Quibú.
El principal error és no entendre els fenòmens de la biosfera i pensar que eliminarem quasi instantàniament un impacte ambiental pel sol fet de suprimir-ne la causa. Deixant de banda que pot haver-hi aspectes ja irreversibles, l’assoliment d’una situació ambientalment satisfactòria és un procés de ritme impredictible. L’única certesa és que, com més es triga a reaccionar, més costosa, en tots els aspectes, és la correcció.
No criticaré gaire fort els xinesos per això. A la resta del planeta, estem actuant amb la mateixa filosofia davant el canvi climàtic. Els criticaré, però, per una qüestió de naturalesa moral: que vulguin reduir la contaminació per a evitar una mala imatge quan el món els contempla i, en canvi, no hagin fet pràcticament res per a minimitzar les incidències constants, diàries, sobre la població resident.
El trànsit, els fums d’indústries, la pols d’obres… retornaran l’endemà dels Jocs. Estar disposat a gairebé tot per a dissimular la contaminació durant la quinzena olímpica i prendre-s’ho amb molta més calma quan es tracta de la salut dels seus ciutadans és un afront als drets humans que, lamentablement, deixarem passar. Igual que tots els altres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense ser coneixedor de comparables oprobis contra la salut pública al nostre país (tot i que podria ben ben afigurar-me’n uns quants), dir-te que no cal anar tan lluny per veure autèntics “crims difosos contra la humanitat” a Milà mateix. M’he estat llegint un recompte d’agressions al territori del cap i casal llombard, Milano da morire, i m’interessarà observar, a la llum del que comentes, com i quan es preparen per a l’exposició universal de 2016, per resoldre els també gravíssims temes de qualitat d’aire. Parlem d’un país que té, a banda de molt més, tot el problema de les descàrregues i abocadors lluuuuny de ser resolt…