Diletant i dissonant

Els fans de les qüestions ambientals ja saben què és la sisena gran extinció: el nostre planeta ha viscut cinc moments en la seva història amb una extraordinària pèrdua de biodiversitat. Ara, patim la sisena. Lògicament, la influència humana és la principal novetat. Amb l’ànim de conèixer millor com impacta la nostra activitat sobre la biodiversitat, un equip de
la Universitat de Wisconsin s’ha concentrat en els efectes que hi pot tenir el canvi climàtic.

La conclusió no és gaire sorprenent: totes aquelles espècies que estan adaptades a viure dins d’un marge relativament estret de condicions climàtiques poden desaparèixer. El problema es donarà, sobretot, a les regions muntanyoses tropicals i a les regions continentals polars.

Aquesta notícia, però, té una altra lectura, que s’aparta d’aquesta noble preocupació per la biodiversitat. És un recordatori que, al planeta, no hi ha un clima sinó molts milers de climes, de microclimes si voleu.

A banda de la biodiversitat, aquests climes també han contribuït a configurar paisatges singulars, a acollir cultius amb atractives peculiaritats, a estimular certes relacions econòmiques, a inspirar creacions artístiques…

L’escalfament global hi repercutirà clarament. Molts d’aquests microclimes s’extingiran. Certament, en donaran pas a uns altres, però alguns dels que coneixem deixaran, simplement, d’existir. I, quan ells s’esvaneixen, també s’esvaniran algunes formes culturals que hi estan associades.

Nespresso, per exemple, ara anuncia el cafè Oâ. En canta les excel·lències perquè procedeix de plantacions a les faldes del Kilimanjaro i del Mont Kenya, on la confluència de vents freds de les alçades amb l’aire calent del terra creen un microclima plujós, emboirat i amb bon oratge, segons sembla ideal per a cultivar-hi una extraordinària varietat d’aràbiga.

Sabem que el Kilimanjaro és una de les muntanyes que més ràpidament ha perdut les seves neus perpètues –així se’n deia abans, quan no ens imaginàvem que el clima pogués canviar dràsticament. És probable, doncs, que aquestes condicions tan ideals per al cafè tinguin els dies comptats. (En aquest punt, deixo constància que els glaciars del Kilimanjaro van començar a retrocedir fa un segle i que la causa principal podria ser la intensa deforestació de la muntanya. De totes maneres, la gran acceleració del procés en els últims decennis es deu al canvi climàtic).

Segons els autors del treball, podria haver-hi un escenari bo –en què fóssim capaços de mitigar l’escalfament– i només patiria el 4% de la superfície emergida. Ara, també hi ha un escenari dolent, en què l’efecte podria abastar la meitat de l’extensió dels continents.

Per això, sabent-ho i amb previsió, potser fóra intel·ligent que algú –
la UNESCO, posem per cas– es dediqués a recopilar, organitzar i conservar tot el patrimoni cultural (des dels paisatges a les activitats econòmiques) que poden perdre’s en els pròxims decennis. Si finalment no som capaços de preservar els microclimes amb què hem crescut com a civilització, hauríem de ser prou vius per a salvar-ne la memòria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!