Diletant i dissonant

Com a espectadors globals, som testimonis del cas sobre l’energia nuclear de l’Iran. Els líders d’aquesta república islàmica fan agosarades proclames a favor de la destrucció total d’Israel alhora que afirmen que el seu programa nuclear només té fins pacífics. Els antecedents històrics i altres actuacions no tan històriques fan difícil de creure que siguin aquestes les seves intencions i, en canvi, avalen la sospita que la producció d’electricitat no és l’objectiu prioritari sinó una excusa mal trobada.

Sabem que les reaccions que tenen lloc a les centrals nuclears formen plutoni-239, l’isòtop preferit per a les bombes atòmiques. És cert que no és utilitzable sense tecnologies de purificació molt avançades i costoses, però la primera matèria ja hi és. De fet, quan el Regne Unit va obrir la primera central nuclear –la de Sellafield– el 1956, tenia com a propòsit clar obtenir material per a la fabricació d’armes nuclears. Per això, sembla justificada la preocupació davant els intents iranians de promoure aquesta font d’energia. Que un dels països amb més petroli al seu subsòl opti per l’energia nuclear per a cobrir part de les seves necessitats energètiques genera un lògic recel.

Tot plegat justifica, com deia, que hi hagi preocupació i, en conseqüència, que hi hagi acció per tal d’evitar una amenaça d’aquest caire. Ara bé, sense disminuir en absolut aquest neguit, hi ha d’altres fets també preocupants que passen desaparcebuts perquè no els parem l’atenció deguda. Un recent informe sobre els residus nuclears del Regne Unit indica que ja han acumulat 108 tones de plutoni.  Alguns experts han calculat que aquesta massa permet de proveir la càrrega necessària per a fabricar 13.500 bombes atòmiques. Acceptem que sigui una estimació exagerada i creguem-nos-en només una desena part: 1.350 continuaria essent una xifra elevadíssima.

Ens inquieta, amb raó, que l’Iran vulgui tenir centrals nuclears perquè això el situaria a un pas de fabricar bombes atòmiques. No vull menystenir, en absolut, aquesta amenaça. Tanmateix, sense rebaixar gens ni mica aquest neguit, sense relativitzar-lo ni una engruna, crec que hauríem d’ampliar el camp visual de la nostra alarma. Em refio moltíssim més de la democràcia britànica que de la teocràcia iraniana, però, en qüestions com aquesta, la confiança –i, per tant, la tranquil·litat– mai no pot ser plena. Per això, la vigilància estricta d’aquest material, com el produït per altres països occidentals, també hauria de ser una prioritat en la nostra agenda política.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!