Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Els fongs ens van regalar els antibiòtics, una
eficaç eina per a evitar l’atac dels bacteris. Gràcies a ells, hem posat a
ratlla els nostres principals enemics.
Tanmateix, semblava estrany que hi hagués un remei tan miraculós, que
fos tan eficaç.
El temps ens ha tret de l’engany. Primer, hem
vist l’aparició de soques bacterianes capaces de resistir els atacs dels
antibiòtics –una prova tan palpable de la teoria de l’evolució que hauria de
deixar muts els creacionistes. Això sol ja ha constituït un cop fonamental:
després de refiar-nos tant dels antibiòtics, quedem inermes davant amenaces que
són immunes a les nostres millors armes.
Esclar que, d’aquesta situació, en som
culpables. N’hem abusat tant, dels antibiòtics, els hem emprat tan malament,
que hem afavorit que els bacteris desenvolupessin aquesta temuda resistència.
De totes maneres, els bacteris també s’han
espavilat sols i n’hi ha que, en condicions naturals, també saben superar
aquesta protecció fúngica. En una anàlisi de la població bacteriana del sòl, el
microbiòleg George Church de la Universitat de Harvard
ha descobert espècies que s’alimenten d’antibiòtics!
El
descobriment ha generat sorpresa, però no hauria d’haver estat així. És una troballa
previsible perquè se sustenta en dos fenòmens ben coneguts. En primer lloc, que
la guerra química que hi ha entre els éssers vius estimula una brutal cursa
armamentística: una part molt sensible de l’evolució es dedica a això, a provar
maneres d’imposar-se als altres i d’evitar-ne els atacs. En el pulcre
llenguatge científic, d’això se’n diu coevolució. En segon lloc, qualsevol
producte que genera un organisme viu és aliment potencial d’un altre. La
complexitat de les xarxes tròfiques rau en aquesta capacitat d’anar omplint
tots els forats on hi ha una matèria orgànica aprofitable –i els antibiòtics ho
són.
Hi ha molta gent que considera impropi
d’extrapolar fenòmens biològics a la realitat humana. No els falta raó, perquè
el biologisme sol fer-se amb un gran desconeixement de la biologia (el
darvinisme social, per exemple, té poc a veure amb les teories de Darwin). De
totes maneres, no em sé resistir d’extreure dos corol·laris d’aquest cas:
1. Les curses armamentístiques no tenen fi. A
cada nova arma li sorgirà un nou escut defensiu capaç de resistir-la. I a cada
nou escut defensiu li sobrevindrà una nova arma capaç d’esquerdar-lo. No hi ha pau segura si se sosté en la
supremacia militar.
2. La gran solució al marasme dels residus no
està en una improbable prevenció –evitar-los– sinó en una veritable
valorització–que no consisteix a retornar-los a l’origen sinó a convertir-los
en l’inici d’una altra cadena productiva. Tot pot ser aprofitat si ens ho
proposem de debò. Les polítiques ambientals d’avui ho diuen, però no ho
practiquen. Aquí hi ha una revolució pendent (ideològica, tecnològica i
econòmica).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha una llei física que diu que l’energia no es destruiex només es transforma.
Però espai no és pot pensar que tot el camp és d’orenga doncs n’hi ha energies destructives com la nuclear i tanmateix desestabilitzadores com les de les centrals tèrmiques del carbó.