Propòsits d’any nou i emergència climàtica

Vet aquí dues tradicions ben arrelades a la nostra societat:

  • proposar-se objectius per a l’any nou;
  • abandonar-los al cap de poques setmanes.

Fa trenta anys, Peter Gollwitzer, un psicòleg alemany actualment professor de la New York University, va endinsar-se en el fenomen i en va treure algunes conclusions: la causa principal del fracàs no és que ens falti voluntat o motivació sinó que sucumbim davant la necessitat de resoldre la immediatesa i aparquem les accions que tenen més llarg recorregut. Ho fem alleujats pel convenciment que la distracció serà temporal i després recuperarem el temps perdut. [1] La crua realitat, però, és que l’acumulació d’immediateses comporta una desviació del propòsit que ni és temporal ni és recuperable.

Aquesta explicació descriu, amb dramàtica exactitud, l’ànim amb què abordem l’emergència climàtica. Tot i que encara hi ha refractaris, avui és general l’assumpció del canvi climàtic en tant que fenomen real i de l’activitat humana en tant que causa principal. Per això,

  • es fan cimeres intergovernamentals que proclamen la voluntat d’impedir que la temperatura mitjana del planeta augmenti més de 2°C en aquest segle;
  • molts països i ciutats elaboren els seus plans d’acció climàtica;
  • organitzacions econòmiques sectorials fan públics fulls de ruta perquè el seu àmbit d’activitat contribueixi a aquesta lluita.

Tanmateix, els resultats no acompanyen. Les emissions augmenten, la concentració atmosfèrica dels gasos d’efecte d’hivernacle es dispara, la temperatura mitjana creix… i els efectes del canvi climàtic s’acceleren i ja es pateixen arreu.

Són víctimes del mateix mal que els propòsits d’any nou. La voluntat i la motivació hi són, però els entrebancs apareixen de seguida:

  • sabem que han de deixar de circular, a mitjà termini, els vehicles que funcionen amb combustibles fòssils, però ja hi pensarem perquè ara el que cal és que la indústria de l’automoció vengui més per a consolidar-la com a sector industrial (tot i que és evident que la seva salvació depèn d’un canvi de model de negoci i de la fabricació de vehicles nets);
  • sabem que els jaciments d’hidrocarburs que tenim localitzats contenen unes reserves que superen amb escreix les que hauríem d’utilitzar, però no prohibim buscar-ne més, no fos cas que això perjudiqués la llista d’actius de les petrolieres i els accionistes s’enfadessin (tot i que els seus bons resultats no els impulsen a invertir en la lluita contra el canvi climàtic, a la qual li dediquen menys de l’1% del seu pressupost [2]);
  • sabem que els edificis amb eficiència energètica són millors des de tots els punts de vista, però, com que també són més cars, preferim deixar-ho de banda perquè ara el que toca és l’habitatge social i aquest no cal que sigui tan eficient (tot i que és conegut que, a menor eficiència, més costós de viure-hi).

Assumim els principis però recelem de les concrecions. Sempre trobem bones excuses per a anar ajornant les actuacions que poden trepitjar algun ull de poll o trastocar l’estàtuquo.

Vist el paral·lelisme, retornem a Gollwitzer i els propòsits d’any nou: per què es produeix una tan fàcil desafecció? Segons els seus múltiples experiments, perquè no és el mateix comprometre’s amb un propòsit que fer-ho amb els mecanismes d’implementar-lo. Aquest segon compromís és el determinant, però només si identifica els possibles obstacles i preveu la resposta que cal donar a cadascun d’ells. [3]

Els plans d’acció climàtica solen quedar-se en el domini de les intencions: farem això o farem allò altre. I si, un cop conclòs el pla, no s’han satisfet els objectius, ens conformem amb ampliar les intencions en el següent. Malauradament, els plans elaborats amb aquesta filosofia duen incorporat el gen del fracàs. Per això, necessitem plans que inventariïn i fixin les mesures per a avortar els entrebancs i les dilacions. Contra els principis que ens infonen tantes prèdiques d’autoajuda, hauríem de bandejar els plans enfocats cap a l’èxit i l’estricta positivitat i, ben altrament, centrar-nos en plans pensats per a evitar el fracàs.

Per a cada necessitat (substituir els combustibles fòssils de la generació elèctrica, rellevar-los del transport, augmentar l’eficiència energètica de les edificacions, adaptar l’agricultura a les noves condicions climàtiques i un llarg etcètera), no n’hi ha prou amb establir propòsits o objectius, ni tan sols amb presentar els corresponents fulls de ruta per a assolir-los. Aquests trenta anys d’experiència en la lluita contra el canvi climàtic ens mostren que cal abraçar l’estratègia de Gollwitzer: hem de conèixer els entrebancs i els entrebancadors. I hem de dissenyar les contramesures necessàries per a esquivar, apartar o eliminar tots aquests inconvenients. Altrament, continuarem alimentant-nos de declaracions, de plans d’acció, de campanyes d’incentius… i quedarem amb un pas de nas en constatar que les emissions continuen a l’alça i tants esforços i honestes intencions resten sense recompensa.

Si és cert que només tenim una dotzena d’anys per a vèncer el canvi climàtic, potser urgeix abandonar els plantejaments que ja s’han mostrat fallits. L’estratègia d’acció climàtica no pot assemblar-se als propòsits d’any nou.

[1] Gollwitzer, Peter M. (1993) Goal achievement: the role of intentions. European Review of Psychology, 4:141-185.

[2] George, Sarah (2020) Oil and gas firms investing less than 1% of funds in low-carbon transition. Edie News, 21 de gener.

[3] Gollwitzer, Peter M. (1999) Implementation intentions: strong effects of simple plans. The American Psychologist, 54(7):493-503.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *