Les polítiques públiques exigeixen molts diners, força més que els disponibles als migrats pressupostos que ha afaiçonat la filosofia de l’austeritat. No negaré que molts governs han malgastat o, fins i tot gastant bé, ho han fet per damunt de les seves possibilitats. Tanmateix, aquests pecats no justifiquen una penitència tan dura com la que vivim i que perjudica, sobretot, el conjunt de la societat. Salut, educació, transport públic, dependència, recerca i innovació, gestió d’infraestructures (incloses les verdes), reestructuració de sectors industrials, transició energètica, qualitat de l’aire urbà… són, entre d’altres, accions imprescindibles per a generar una societat pròspera i equitativa. I, per això, han d’estar dignament dotades.
Sense mobilitzar els recursos necessaris per a fer front a aquests reptes d’una manera solvent, creixen els riscos de vulnerabilitat per a la majoria de sectors socials i econòmics d’un país. Per això, la pregunta crucial és si hi ha possibilitat realista d’obtenir-los. Al món occidental, la resposta sol ser afirmativa, per bé que hi ha elements objectius que la dificulten.
Catalunya pateix, en aquest sentit, dos càstigs que se sumen: un que li és específic i un altre, que comparteix. El primer té a veure amb la seva subordinació a la institucionalitat espanyola i que es tradueix en tres clars prejudicis:
Si no fos ja prou greu aquesta situació, tenim l’altra sagnia, la compartida amb Espanya, que pot il·lustrar-se amb aquestes notícies dels últims anys sobre l’estat:
Afegim-hi que entre el 20 i el 25% de l’economia catalana és submergida i, per tant, no paga impostos. [6]
Afegim-hi també que les multinacionals tecnològiques, gràcies a certes llacunes legals i a la gosadia dels seus assessors fiscals, esquiven el fisc europeu i deixen de tributar per 2 bilions d’euros anuals. [7]
La cantarella que no ens podem pagar l’estat del benestar, tan apreciada per certs sectors ideològics, és falsa. Els diners hi són, però ens són escatimats, sigui per l’abús de les transferències territorials sigui per la irresponsabilitat fiscal d’empreses i de ciutadans insolidaris.
Assumir les limitacions seria la resposta resignada si es deguessin a les nostres incapacitats; aleshores, l’única esperança seria conjurar-nos a un major esforç individual i col·lectiu. Constatar, en canvi, que les limitacions són el fruit de les injustícies –encara que les empari la llei– no ha d’incitar ni a la resignació ni al sobreesforç. Reclama, en canvi, una determinació increbantable de combatre-les i corregir-les: aquest és un dels pocs propòsits en què es justifica moralment l’ambició de maximitzar resultats en el temps més breu possible.
Conformar-se a contenir o retallar despeses d’interès general perquè s’aprèn a conviure amb l’espoli, l’evasió i el frau seria una manca d’esperit republicà, una actitud més de súbdit que de ciutadà. No ens la podem permetre.
[1] Rodríguez de Paz, Alicia (2016) Hisenda detecta més d’1,6 milions d’immobles amb valor cadastral falsejat. La Vanguardia, 26 de juliol.
[2] ACN (2016) Espanya perd més de 6.200 MEUR en la recaptació de l’IVA. Via Empresa, 6 de setembre.
[3] Redacció (2018) El Banc d’Espanya xifra en 42.621 milions el total de diners irrecuperables dedicats a rescatar el sector financer. Ara, 24 de novembre.
[4] Sánchez Ugart (2016) La missió impossible de recuperar els diners de l’amnistia fiscal. Ara, 4 de setembre.
[5] Font, Àlex /2017) Per què és fals que les grans empreses tributen al 7%. Ara, 11 de febrer.
[6] Vicens, Laia (2016) El frau fiscal costa anualment a cada català 2.120 euros. Ara, 9 de desembre.
[7] Sala, Agustí (2016) 2 bilions sense impostos. El Periódico, 4 de setembre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!