Glosso tres lectures recents que van en sentit contrari a l’ortodòxia dominant en l’acció ambiental:
- Uns investigadors de la Carnegie Mellon University han constatat amb una colla d’experiments que instigar la gent que faci petits esforços a la seva vida quotidiana per a mitigar el canvi climàtic comporta una reducció del suport popular a les mesures dràstiques –com un impost sobre les emissions de carboni. Com s’entén? Aquests psicòlegs ho interpreten de manera ben senzilla: la gent, sotmesa a les campanyes d’administracions i oenagés perquè canviïn els seus comportaments, assimila que el canvi climàtic es pot vèncer amb petits esforços i, per tant, no són justificables els grans, com els impostos dissuasoris.
- Dos investigadors britànics analitzen la situació dels oceans i conclouen que els impactes del canvi climàtic i de la sobrepesca són molt més greus i urgents que la presència de plàstics. En canvi, governs, oenagés i empreses que volen visualitzar responsabilitat social es concentren a lluitar contra el plàstic. Per què? Segons els autors, perquè és una forma fàcil de semblar verd sense abordar els problemes de fons, els que reclamen solucions dràstiques. Les mesures orientades al consumidor no canvien el model econòmic de fons, que és el que cal per a abordar els grans reptes, però creen la falsa sensació que ja s’actua.
- Una activista ambiental explica com moltes persones, quan saben a què es dedica, li confessen que el seu comportament no és l’ideal, sovint amb un to de compunció per ser uns mals ciutadans. De fet, ho troba natural perquè és la conseqüència lògica de decennis rebent missatges que martellegen una mateixa idea: redreçarem els problemes ambientals modificant els nostres hàbits de consum. Tanmateix, ho troba tan contraproduent que ho qualifica de perillós. No són els milers de milions d’habitants del planeta els que tenen la responsabilitat de canviar el model econòmic modificant els seus hàbits –una gesta, altrament, impossible– sinó que cal actuar sobre el grapat relativament petit de multinacionals que, amb l’empara de bancs i governs, causen la major part de l’impacte ambiental planetari. Ara bé, és molt més fàcil crear una sensació de pecador ambiental en aquell ciutadà que no fa recollida selectiva o utilitza bosses de plàstic que no pas atacar aquest entramat corporatiu.
Si porto a col·lació aquests articles és per què em fan sentir acompanyat. Fa temps que predico en solitari aquesta mateixa idea:
- No construirem una economia circular si la basem en la recollida selectiva i busquem tecnologies per a castigar el ciutadà que no separa prou bé segons el qüestionable criteri de classificació per contenidors.
- No mitigarem el canvi climàtic ni variant uns graus els termòstats, ni fent-nos innecessàriament vegans ni usant les escales en comptes dels ascensors.
- No farem unes ciutats sostenibles substituint els cotxes de benzina per cotxes elèctrics i autònoms i prou.
- No tindrem uns oceans saludables amb grans campanyes contra els plàstics com a vaixell insígnia de la política marítima.
Vivim en temps de descompte i, per això, és essencial que sapiguem identificar clarament quines són les prioritats inexcusables i que hi fem convergir tots els nostres limitats esforços.
Ho il·lustro: s’ha fet famosa l’afirmació que el 2050 hi haurà al mar tant plàstic com peixos. És exagerada però una excel·lent perla publicitària. Ara bé, quan constates que la reacció general és lamentar-se perquè hi ha massa plàstic en comptes de plànyer que hi hagi massa poc peixos, t’adones de com ens costa fixar les veritables prioritats. La biodiversitat marina perilla per la combinació de l’escalfament i la simultània acidificació de l’aigua –regal del canvi climàtic–, d’una banda, i la sobrepesca –fruit del desenvolupament tecnològic de major capacitat extractiva i devastadora de les flotes pesqueres modernes–, de l’altra. Malgrat les horripilants imatges de balenes, tortugues o pelicans patint per la ingestió de plàstic, la seva contribució a la regressió de les formes de vida marines és força menor comparada amb els altres dos fenòmens. Tanmateix, hi aboquem pràcticament tota la nostra acció. Si tenim èxit, haurem netejat de plàstic uns oceans buits de peixos.
La teoria és que una cosa no treu l’altra, que hem de treballar en tots els fronts alhora. La pràctica, insidiosa, ens indica el contrari, que una cosa treu l’altra, que som incapaços de repartir esforços amb la intensitat que cal a cada camp. Toca prioritzar i prioritzar molt bé perquè la finestra de resposta eficaç a les grans amenaces s’empetiteix cada vegada més de pressa.
Malgrat que es reivindiqui aquell vell eslògan que proclama, simpàticament, que els petits canvis són poderosos, la magnitud dels reptes de sostenibilitat fa que esdevingui una ingènua il·lusió. Probablement, fa 25 anys tenia més raó de ser que ara, però ja hem perdut aquesta oportunitat. Ara només són poderosos els grans canvis i aquests no poden fer-los les persones individualment, a força de provocar-los un sentiment de culpabilitat.
No estem exempts de responsabilitat i caldrà que canviem molts hàbits, però, en el crític moment present, serem més eficaços si la lluita contra l’emergència climàtica i les altres grans amenaces la vehiculem més exercint com a electors que com a consumidors, més com a clients de bancs que de supermercats.
“És l’economia, estúpid”, deia aquell. Apliquem-nos-ho. I no seran els canvis d’hàbits els que reformaran el model econòmic sinó al revés. Centrem-nos, doncs, perquè no ens queda gaire temps.
Els tres articles:
- Hagmann, David; Ho, Emily H. & Loewenstein, George (2019) Nudging out support for a carbon tax. Nature Climate Change, 9:484-489.
- Stafford, Richard & Jones, Peter J.S. (2019) Ocean plastic pollution: A convenient but distracting truth? Marine Policy, 103:187-191.
- Heglar, Mary Annaise (2019) I work in the environmental movement. I don’t care if you recycle. Vox, 4 de juny.