Les aranges en l’economia circular

La principal qüestió de l’economia circular és de caire conceptual: ¿es tracta d’una versió sofisticada de les clàssiques tres erres de la gestió de residus o suposa un model alternatiu de producció de béns? No és un debat gens menor perquè, de la seva resolució, depenen les polítiques que s’impulsin i els lideratges per a la seva implantació.

Els exemples ens poden ajudar a abastar millor la naturalesa d’aquest debat. Posem-ne un: la pell de les aranges. Vet aquí dues solucions:

  1. Llençar-la al contenidor de matèria orgànica i destinar-la, barrejada amb altres deixalles, al compostatge.
  2. Segregar-la com a material, sotmetre-la a un cicle d’escalfament i refredament fins que es converteixi en un aerogel apte per a absorbir el querosè dispers a una superfície d’aigua. Dit altrament, convertir-la en un material eficaç per a la descontaminació d’àrees afectades per vessaments d’aquest combustible. [1]

La primera és una solució de gestió de residus que permet, certament, el reciclatge, però que no exigeix gaire sofisticació tecnològica i rebaixa el valor afegit a la seva mínima expressió. La segona, en canvi, s’inscriu plenament en la veritable visió de l’economia circular –la pròpia d’un revolució tecnològica i no de campanyes de màrqueting. Una funció d’alt valor afegit, ideada a partir d’un material vist com a primera matèria i assolida gràcies a l’aplicació de tecnologia.

No tot són meravelles, esclar: com recollim segregadament les pells d’aranja per a destinar-les a aquesta producció? No és un tema resolt, però il·lustra perfectament la diferència filosòfica entre els dos models:

  • En la gestió de residus, resolem primer el mètode de recollida -en general, de gran simplicitat– i, en funció de les potencialitats –del mètode de recollida, no del residu–, busquem opcions de valorització. Inevitablement, aquestes queden molt restringides i el valor afegit tendeix a ser comparativament baix. El model fa perdre complexitat (i, en aquest cas, perdre-la és negatiu).
  • En l’economia circular, la prioritat és el producte resultant, que satisfaci aquesta ambició de circularitat amb el màxim valor afegit. La qüestió secundària és com garantir el flux adequat del material. El model reté o guanya complexitat (una evolució positiva). Trobar la via idònia per a aquest flux és un desafiament de segon nivell, que cal resoldre però que queda supeditat al valor afegit del resultat.

L’economia circular és molt exigent: substituir el model lineal de producció dels últims dos-cents cinquanta anys no és gens fàcil –no només per les inèrcies de tota transformació sinó perquè el tenim incrustat ben endins de la nostra mentalitat. Per això, ens consolem anomenant economia circular a qualsevol operació de gestió de residus amb aires de reciclatge. Cras error! I, com abans ens adonem que, de persistir-hi, no tan sols renunciem a la innovació sinó que apostem paradoxalment per la insostenibilitat, millor per a tothom. Fer-ho reclama, però, espolsar-nos de certes comoditats, tant mentals com pràctiques.

[1] Shi, Guangyu; Qian, Yizhu; Tan, Fengzhi; Cai, Weijie; Li,  Yuan & Cao, Yafeng (2019) Controllable synthesis of pomelo peel-based aerogel and its application in adsorption of oil/organic pollutants. Royal Society Open Science6(2):181823.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *