La refundació d’un partit polític no és un procés senzill ni es pot plantejar com si ho fos. En qualsevol dels dos supòsits, fracassaria. Una refundació de debò va a l’arrel dels problemes, marca horitzons agosarats i, a nivell de persones, exhibeix significatius passos enrere i significatius passos endavant. No és, doncs, un procés fàcil ni col·lectivament ni individualment.
Per això, una refundació porta associats una colla de riscos. En destaco deu:
- Que no s’assumeixi prou profundament que el sentit últim d’aquest procés és trencar visiblement amb aspectes rellevants del passat, encara que hi hagi motius per a sentir-se orgullosos del balanç global.
- Que es pugui interpretar com una mera recol·locació. Diferents barrets, però els mateixos caps.
- Que, produint-se una renovació de persones, sembli que és un canvi guiat i tutelat des del passat, que hi haurà mans ocultes que mouran fils invisibles.
- Que doni la impressió que és una operació de laboratori ben dirigida en comptes d’un procés entre iguals que creen la jerarquia de baix amunt.
- Que hi hagi dirigents significats que no entenguin que poden contribuir a la renovació, però que ells no són la renovació.
- Que, per la voluntat de conservar virtuts del passat, se n’arrosseguin també els vicis.
- Que es prescindeixi d’una autocrítica pública, necessària perquè la gent vegi que el canvi és sincer.
- Que tot acabi limitat a un debat sobre estils i procediments i no s’abordin els missatges d’esperança i de renovació que cal adreçar a la societat per a guanyar credibilitat i eixamplar el suport.
- Que els participants en el congrés de refundació s’ho trobin tot dat i beneït.
- Que, en el moment de la veritat, s’acabi comminant a tothom a tancar files i a fer pinya acríticament.
Aquests riscos no són exclusius de ningú; són comuns a qualsevol refundació. El que és específic, el que és propi de cada procés, és la voluntat i la capacitat de prevenir-los i evitar-los. I això no depèn només de la cúpula.