La intenció inicial era titular aquest article Els deures de Convergència. De seguida, però, vaig rectificar: Convergència és una eina i, com a tal, no li correspon de tenir deures, ni reptes. Només els poden tenir els convergents i, de fet, un d’ells és decidir si aquesta eina, Convergència tal com està concebuda avui, els continua essent pràctica. De totes maneres, no posem el carro davant els bous i comencem pel començament.
La realitat política profunda de la Catalunya del 2016 és substancialment diferent a la dominant a la transició democràtica espanyola de fa 35 anys. Hi ha un factor demogràfic que sovint no es té prou en compte: dels majors de 18 anys censats a la Catalunya actual, aproximadament el 65% no va tenir l’ocasió, per raons d’edat, de votar la Constitució espanyola del 1978. Aquesta proporció, lògicament creixent amb el pas dels temps, ha contribuït a descontextualitzar l’anomenada Carta Magna i, per una vegada, la descontextualització és positiva: es prescindeix dels condicionants que van dur a aprovar-la amb un determinat contingut i s’avalua, simplement, si aquest contingut és útil o no als reptes del present. Una part molt àmplia de la societat catalana ha arribat a la conclusió que no. Alguns estan disposats a intentar canviar-la i adequar-la a les noves necessitats; altres preferim construir un marc constitucional propi i emancipar-nos d’Espanya.
A tot això, cal afegir una recessió que ha trencat l’expectativa de societat equitativa, ha aprofundit les desigualtats i ha estimulat la precarietat; una globalització que desestructura la distribució de poder i l’allunya de les institucions democràtiques, fent molt més difícil l’efectivitat de les seves decisions; un aflorament de comportaments il·lícits i moralment reprovables en els partits polítics, però també en organitzacions sindicals i empresarials, en oenagés, en empreses i en esglésies, en personatges públics i privats; una banalització dels mitjans de comunicació i una inquietant credulitat davant els rumors propagats per les xarxes socials… En definitiva, un entorn convuls que propicia el desig de canvi a través de la regeneració de la política, però també de tota l’esfera pública, i a través de reformes estructurals de l’economia i del benestar que retornin la dignitat i l’esperança a les persones.
Aquest desig és força extens i abasta diferents sensibilitats sociopolítiques. Entre elles, hi ha la que podríem qualificar de mesocràtica. Correspon a aquella gent que considera que el país s’ha d’estructurar al voltant d’unes classes mitjanes àmplies i robustes i que compti
– amb una economia de mercat que, sostinguda en la iniciativa privada i en les empreses, tingui el suficient grau de regulació pública per a evitar oligopolis, abusos laborals i enganys al consumidor;
– amb una institucionalitat política inequívocament democràtica, basada en el pluralisme constructiu, és a dir, en un sistema de partits disposats a negociar i pactar;
– amb una societat civil dinàmica i responsable, que participa de la vida col·lectiva i del progrés del país, però que actua sense interferències alienes.
És gent que creu en drets i en deures, en la tolerància i la convivència, que aspira a una societat cohesionada en què no hi hagi res que predetermini l’existència de perjudicis o marginacions per causa del gènere, l’edat, l’orientació sexual, l’ètnia o el lloc de residència. Que, sentint-se profundament arrelada al país, està oberta al món i li preocupen els grans temes globals (sostenibilitat, terrorisme, migracions…). Que no combrega amb la cultura de la subvenció, però considera que els poders públics han de destinar recursos a garantir les prestacions bàsiques en nom de la justícia social, a afavorir la igualtat d’oportunitats, a estimular l’activitat empresarial i a sostenir la cultural. Que no disculpa la corrupció, especialment de persones admirades i respectades, i que rebutja totes les fórmules legals que emparen que els que més tenen i més ingressen puguin estalviar-se impostos indecorosament o que, a l’altre extrem, es consolidin estils de vida sense voluntat de treballar perquè poden mantenir-se gràcies als ajuts públics.
És gent que, en general, ha assumit la independència com a objectiu inqüestionable, tot i que n’hi ha que, sense ansiar-la, l’accepten si és la voluntat majoritària. Gent, doncs, que ha exhibit un compromís intens amb el procés sobiranista i que ha patit i s’ha indignat quan s’ha encallat per les discrepàncies partidistes.
Aquest és l’espai propi dels convergents, un espai cobejat però mal cobert per les altres opcions polítiques. Aquest és l’espai dins del qual els convergents poden afaiçonar la seva eina, el seu partit. Òbviament, no n’hi ha prou amb una identificació retòrica sinó que cal dotar-se de contingut programàtic que plasmi clarament la voluntat de representar aquest sector del país. Això obliga a posar molt més l’accent prioritari i la creativitat política i tècnica en objectius estratègics com són, a tall d’exemple:
– Lluitar activament contra les causes estructurals de la desigualtat, la qual cosa es tradueix en polítiques innovadores d’educació, d’ascensor social, de suport a l’emprenedoria, de fiscalitat progressiva, de renovació urbana i configuració de territoris intel·ligents o d’accés amb qualitat a les infraestructures bàsiques, tant noves (banda ampla, autoconsum energètic, difusió i transferència tecnològica…) com convencionals (transport públic, habitatge social…).
– Comprometre’s amb la construcció política de la Unió Europea, que ha de combinar una presència activa en les institucions existents amb una actitud crítica, sense manies, amb el seu esperit tecnocràtic i amb totes aquelles iniciatives que puguin anar en contra dels interessos de la gent i de les essències de la unitat europea (democràcia, llibertat de circulació, defensa de la diversitat, preeminència del bé comú, concòrdia entre els pobles i protecció dels drets humans).
– Estimular la transformació econòmica cap a models predistributius, lligats a l’economia verda i circular, amb un pes creixent de la innovació, el coneixement, les energies renovables, la digitalització, la sostenibilitat i el valor afegit; una economia oberta a la globalització alhora que promou l’arrelament empresarial, el negoci de proximitat i una responsabilitat corporativa que sigui solidària envers propietaris, treballadors i clients.
– Reforçar i experimentar el marc de col·laboració publicoprivada, que no és ni pot ser una privatització dels serveis públics sinó un mecanisme més eficaç, més original, més cooperatiu de prestar-los i que ha de configurar una de les característiques distintives del model de benestar social del nostre país.
Tot això i moltes altres actuacions que són habitualment associades als convergents van indefectiblement lligats a un compromís inequívoc amb la construcció d’un estat independent, sense presses contraproduents –és a dir, al ritme que permeti disposar d’un suport ciutadà indiscutiblement majoritari i faci avançar el país amb normalitat de funcionament.
D’altra banda, els convergents han de reconèixer que el seu partit duu penjades algunes llufes que fan mal d’ulls a molts votants. N’esmentaré tres. Molesta a molta gent que l’actuació dels parlamentaris –especialment a Madrid– sembli massa orientada a fer de gestors d’interessos particulars davant les administracions públiques. Desagrada, també, que certes decisions o certes actuacions puguin ser interpretades com les pròpies d’aquells que estan instal·lats en el poder i no senten empatia pels problemes dels ciutadans normals. I genera anticossos l’associació constant de Convergència amb casos d’irregularitats o de corrupció. Es pot dir que res d’això és cert –que el lobisme era cosa d’Unió, que els càrrecs públics convergents trepitgen constantment el carrer i les retallades no han estat volgudes sinó obligades, que no s’ha dictat cap sentència per corrupció malgrat ser víctimes d’investigacions intermitents i amb molt aparat mediàtic… No discutiré aquests arguments perquè puc compartir-los, però tampoc no s’hauria d’ignorar que, en el conjunt de l’electorat, aquestes màcules són percebudes com a tals i afegeixen plom a l’ala. A aquests efectes, importa poc si són infundades. Per això, cal desprendre-se’n, propòsit que requerirà un sobreesforç i una sobreactuació per a desmarcar-se’n i netejar la imatge (assumint responsabilitats si n’hi hagués alguna).
¿Són capaços els convergents d’abordar aquest gran repte amb possibilitats d’èxit? N’estic convençut; hi ha molt capital humà i molta vocació de servei a l’interès general. ¿Servirà Convergència per a fer-ho? En una conversa sobre el futur del Partit Laborista britànic, Guy Standing li va dir a Noam Chomsky: “És molt més difícil transformar un partit vell que crear un sistema nou. Perquè al partit vell hi ha massa fantasmes, massa nepotisme.”[1] No seré tan despietat per a aplicar-ho a Convergència, sobretot perquè seria injust, però és evident que un partit amb quaranta anys d’història arrossega inèrcies i acumula vicis de funcionament –és una llei de totes les organitzacions.
Els convergents han de fer autocrítica i, sense edulcorar la realitat, constatar si tenen prou fortalesa perquè el partit es desfaci d’aquestes inèrcies i vicis i es lliuri de les etiquetes connotades negativament. Si pot, que es refundi. Si no pot, que fundi una eina nova. Aquesta és, al meu entendre, la gran decisió que cal adoptar. I no convé dilatar-la gaire més.
[1] Entrevista a Guy Standing a Ara, 3-1-2016.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!