El buit del temps

El bloc de Juli Peretó

14 de febrer de 2013
General
1 comentari

Un asteroide passa de llarg… de moment.

Divendres 15 de febrer de 2013 passa un asteoride d’uns 50 m de diàmetre a poc més de 20.000 km de la Terra. Les possibilitats d’observació les ha explicat molt bé l’amic Enric Marco a Pols d’Estels i l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València (OAUV). Molts comentaris apareguts en premsa i a la xarxa satisfan, més o menys explícitament, un sentiment d’alleujament pel fet que l’asteroide 2012 DA14 ens passa fregant però sense risc que es precipite sobre el nostre planeta. D’acord, però només és una qüestió de temps que un d’aquests objectes acabe xocant amb la Terra. En el passat remot la freqüència i l’energia d’impacte d’asteroides, de cometes o meteorits era molt superior a l’actual. Segons els models més acceptats de la formació d’un planeta habitable, molts materials abocats pels objectes extraterrestres sobre la superfície planetària formarien part de les matèries primeres de l’origen de la vida. És per això que els impactes poden tenir una vessant letal, sense dubte (no cal preguntar-li als dinosaures), però en el començament de tot també tindrien un protagonisme fertilitzador. En èpoques actuals, per sort, els ritmes de col·lisió amb objectes grans són molt baixos. De micrometeorits estan entrant en l’atmosfera continuament i de meteorits d’1 m, un a l’any. La freqüència de col·lisió amb un objecte com el que provocà els fets de Tunguska de 1908, d’una grandària similar a l’asteroide que ens visita ara, s’estima en un cada tres segles. Vol dir això que 2012 DA14, per un pèl d’unes decenes de milers de quilòmetres, no ha acomplert encara l’estadística. Ens toca esperar, doncs.

La figura mostra les estimacions recollides per Vincent Courtillot (Courtillot, V. 1999. Evolutionary Catastrophes: the Science of Mass Extinction. Cambridge: Cambridge University Press).

Actualització 15 de febrer de 2013. Quina casualitat! El meteorit rus ha eclipsat el protagonisme de l’asteroide.

  1. No podem assegurar que en el passat els impactes fossin més espaiats i més potents. Ni l’una cosa ni l’altra. Simplement, com més temps ha passat més se’n poden haver esborrat les petjades, de manera que, dels molt antics, només en queden traces dels molt forts i, per això mateix, són més esparsos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!