El buit del temps

El bloc de Juli Peretó

12 de juny de 2006
General
0 comentaris

La ciutat dels privilegis

Tinc la sort de poder assistir a una sessió organitzada per l’ENS amb científics i filòsofs per a tractar l’estat dels models i les teories biològiques. Hi apareixen Evelyn Fox Keller, Lindley Darden, Susan Oyama, Stuart Kauffman, Michael Ruse, Michel Morange, Scott Gilbert, entre d’altres. Tot i que de vegades les discussions s’eleven més enllà dels núvols, paga la pena el debat final. Ruse es proclama “darwinista ortodox”, vehement, malaltís, amb el seu to cridaner tan característic, i llança afirmacions desafiants, quasi ofensives, cap a Kauffman i Gilbert, dos pesos pesants, l’un dels estudis teòrics de la complexitat, l’altre de la biologia del desenvolupament. Les frases citades -i, per tant, descontextualitzades- i projectades en la pantalla, no agraden gaire els autors.

És una magnífica ocasió per veure com quan hom parla del que diuen altres, davant d’aquests altres, el resultat pot no ser plenament satisfactori. Quan citem, caricaturitzem. O citem frases adients per als nostres propòsits. Aquesta simplificació pot servir per deixar les coses més clares en un temps més curt, però els autors poden sentir-se mutilats. Segons Ruse “l’ordre debades” (“order for free”) de Kauffman i certs conceptes d’evo-devo (estudi evolutiu del desenvolupament, sobretot en animals) representats allà per Gilbert, s’han plantejat “contra” l’evolució per selecció natural, més essencialment darwinista. Les citacions a Kauffman i Gilbert són ben enfàtiques. El plantejament del citador és replicat pels citats amb un esplèndid estil no exent d’energia. Una mica d’enuig en el to anima el debat durant una bona estona. Pel contrari, les solemnes paraules de conclusió i resum del que s’ha dit pel professor de la Sorbona Jean Gayon, mandarí local de la història de la ciència, són totalment prescindibles.
Un poc després em trobe en el Centre Cavaillès d’Epistemologia de l’ENS, el meu lloc de treball per unes setmanes i organitzador de l’encontre, en l’aperitiu que es serveix als assistents. Tracte d’explicar-li a Ruse, per indicació d’Evelyn, el meu interès en el disseny intel·ligent i els paral·lelismes amb els neovitalistes i teòlegs naturals de fa un segle. Sembla interessat, però pot ser una impostura. Estem bevent vi negre en got de plàstic i ell s’ha canviat de mà un grapat de patates fregides, per poder donar-me-la, oliosa, en senyal d’amistat. En això s’acosta Kauffman. Amb suavitat interromp la nostra conversa i, davant meu, insisteix a aclarir-li a Ruse «el context científic en el que vaig introduir les idees d’autorganització: l’ordre debades es un mecanisme, encara per demostrar, per a generar estructures disponibles per a l’acció de la selecció natural, i no ho vaig plantejar com un mecanisme “enlloc de” la selecció natural, com tu dius». Sembla interessat, però pot ser una impostura…
Evelyn, fugint de l’enrenou, irritada per alguns conversadors monologuistes, em fa acompanyar-la a veure el seu despatx provisional. Té previst passar un any en París, però la qüestió de l’infraestructura i les condicions de treball la tenen amoinada. La meua sorpresa és monumental i em refregue els ulls incrèduls: de manera “oficiosa” ocupa el despatx que fou de Pasteur a l’ENS. És un lloc que no és visitable, per tant, he entrat en una estança que no és de fàcil accès. La decoració, en el més pur estil hagiogràfic, consisteix en un enorme fresc que representa Pasteur davant de la seua taula de treball. Una vitrina de fusta conté alguns objectes representatius del treball del mestre, fotocòpies dels seus treballs, dels seus documents com administrador de l’ENS. En aquests espais, separats de l’edifici principal, Pasteur va fer els elegants i famosos experiments sobre la generació espontània.
Congratule Morange per l’èxit de l’encontre i li agraesc la invitació. Camine ara cap al metro i tinc un altre moment especial en observar com un dels més reputats filòsofs de la biologia, canvia el ritme dels passos davant meu per a contemplar amb millor perspectiva les cadències dels malucs d’una parisina.
Em separen més de cinquanta minuts en metro de la “Peña Festayre” (sic). A La Vilette es troba aquest local amb una decoració una mica tronada. A fora banderes occitanes. A dins, una mena de “burladero” amb una enorme”Ñ” encerclada. Alguns detalls taurins em deixen una mica perplex. Les ikurriñes compensen tot plegat. Barreja de basquisme i occitanisme, sona el pasdoble “Amparito Roca” pels altaveus, un exotisme que deu agradar alguns sectors parisins. El seu web anunciava que a les 9 actuava Obrint Pas. Un bloc que pille amb Google feia una crida als “exiliats” a anar-hi. Trobe la colla de músics acabant de sopar i encete una conversa amb alguns d’ells. Faig descobertes: un dels músics és fillastre d’una companya de treball a la universitat. Small-worldness. Faig fotografies durant les proves de so i demane un autògraf per a la meua filla, fervent admiradora del grup. Per bé que m’agrada la seua música, no puc sentir cap cançó: el concert en realitat comença a mitjanit i si no agafe el tren abans, no arribaré al meu allotjament. En tot cas, la conversa amb els d’Obrint Pas, durant més de dues hores, ha estat afable i divertida. M’alegra l’èxit que estan tenint en la seua gira europea. Em sorpèn que on més seguidors tenen siga en Alemanya i Suïssa on, diuen, la gent canta les cançons durant el concert. Ho corrobora una xicota que s’ha desplaçat de Zurich a París per escoltar-los! Quan me’n vaig l’ambient es comença a animar. Joves catalans amb parelles franceses, grups de gent madura i somrient amb xiquets impertinents, despistats amb boina basca i nas enrojolat. Tot plegat un privilegi més que completa el dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!