El darrer dia de la tardor, amb el cel trist, li hem dit adéu… Com d’inexplicables i contingents poden ser la vida i la mort!
Josep Gregori ha evocat l’artista i treballador imaginatiu i tenaç; Carles Alberola, l’absurd de l’absència inesperada; Manuel Boix, la brillantor del xiquet que volia ser pintor.
Enric ens deixa una obra immensa i el record de la persona sempre amable i amb el somriure als llavis. A petició del seu fill, ha sonat la seua cançó preferida en la cerimònia de comiat. A partir d’avui, cada vegada que sone What a wonderful world, l’associaré indefectiblement amb el traç que creua el paper, suggeridor, volàtil, fugaç, fi com la frontera que ens separa del no-res…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!