Per què són verdes les plantes?

Al planeta Terra, les plantes són verdes i això és el resultat d’una llarga història evolutiva esculpida, condicionada per l’ambient. Si són verdes és perquè la selecció natural ho ha afavorit o per un pur accident històric, per casualitat? Podria haver estat d’una altra manera? Per què són majoritàriament verdes i no, posem per cas, blaves o roges?

Jorge Wagensberg, a la seua habitual columna a la revista Mètode, es pregunta al darrer número Per què és verda la vegetació terrestre?. Wagensberg es decanta per la casualitat com a origen de la verdor dels nostres paisatges, però jo crec que s’equivoca.
Segons ell, la vegetació terrestre és massivament verda per accident. Les plantes de terra ferma deriven evolutivament d’organismes originats i evolucionats sota l’aigua. I, com observa Wagensberg correctament, d’organismes fotosintètics aquàtics en trobem de molts colors si comptem bacteris i algues: hi ha als mars tota una gamma de verds, marrons, vermells, grocs, … Però, per què el verd domina fora de l’aigua?

La idea més acceptada és que els organismes fotosintètics han optimitzat els seus sistemes de captació de llum visible, dels fotons, d’acord amb allò que hi ha l’abast. Sembla lògic que, al llarg de l’evolució, s’hagen seleccionat aquells sistemes moleculars òptims per a “sintonitzar” amb l’energia lluminosa disponible.
La lum del Sol no sempre ha estat igual d’intensa i, per tant, la quantitat de fotons que hi han arribat ha estat diferent (de fet, la lluminositat solar augmentà bastant al principi de la història planetària). A més, la filtració de la llum que fa l’atmosfera també ha anat canviant amb la composició química d’aquesta. I tampoc és la mateixa qualitat i quantitat de llum la que arriba a la superfície comparada amb la que arriba a diferents fondàries sota l’aigua. Aquest líquid també actua com a filtre.
La llum solar és molt rica en fotons de llum vermella i menys en els fotos més energètics, els blaus. Els fotons d’energia intermèdia (els verds) no són ni molt energètics, ni massa abundants. Les clorofil·les (les molècules responsables del color de les plantes i, el que és més important, les molècules que “inventaren” la fotosíntesi) estan “enfocades” per capturar aquella part de l’espectre solar més abundant (la vermella) i la més energètica (la blava): per això nosaltres les veiem verdes. Són veritables antenes, òptimes per a capturar el tipus característic de llum que ens arriba del Sol.
Altres organismes aquàtics, tenen repertoris de pigments diferents, d’altres colors, que els permeten capturar millor aquelles regions de l’espectre solar que penetren a través de les aigües. Però no és gens sorprenent que els organismes fotosintètics que emergiren del mar foren aquells millor adaptats a captar la llum solar que arriba a la superfície terrestre. És, a dir, els organismes verds.
Cal tenir en compte un fet addicional que encara fa més fascinant aquest drama. La qualitat de la llum actual a la superfície és el resultat de la filtració que fa l’atmosfera. Hi tenen un paper fonamental l’oxigen i l’ozó, molècules especialment bones a l’hora d’absorbir regions espectrals concretes, en la banda dels perillosos ultraviolats (l’ozó n’és molt eficaç) i en la del roig i infrarroig (l’oxigen). Doncs, l’oxigen (i el seu derivat ozó) és d’origen biològic, concretament d’origen fotosintètic. Per tant, els mateixos organismes fotosintètics modelaren unes condicions físiques que permeteren l’eixida de l’aigua d’uns determinats tipus de fotosintètics en compte d’uns altres.
Wagensberg s’equivoca quan afirma que si la primera planta a sortir del mar hagués estat roja, el paisatge seria roig. És molt improbable un fet com aquest, ateses les característiques de la llum del Sol que arriba a la superfície terrestre. Però què hagués passat si en compte del Sol, el nostre planeta orbitara un estel amb característiques lluminoses ben diferents?
Aquesta pregunta se l’ha feta un grup pluridisciplinar de científics per tal de dissenyar estratègies per a la detecció remota, en planetes de fora del nostre sistema planetari, de la presència de vida. La revista Scientific American acaba de publicar un bell article que en resum les principals idees.
Amb una gran fantasia orientada científicament, Nancy Y. Kiang ens transporta a altres mons habitats per planes blaves o, fins i tot, negres, depenent de si aquests planetes estan a prop d’un estel tipus F (que emet molts fotons blaus i les plantes s’haurien de protegir amb pigments d’aquest color) o de tipus M (una nana vermella) amb una llum molt tènue que afavoriria plantes adaptades a captar tot tipus de fotó (és a dir, negres).
L’equip artístic de la prestigiosa revista nord-americana s’ha posat al servei d’aquestes curioses especulacions i n’ha tret un profit espectacular, com es pot veure en aquesta sèrie d’matges. Com a mostra he triat aquest paisatge d’enigmàtica bellesa, amb plantes fosques durant l’aurora d’una gegant vermella. Potser en aquest estrany lloc el negre és el color de l’esperança…
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *