El buit del temps
El bloc de Juli Peretó
Stanley L. Miller (1930-2007)
Feia setmanes, mesos potser, que ho esperava. I, tanmateix, la fiblada de la notícia de la mort d’Stanley L. Miller, ha estat igualment aguda. Un lacònic correu electrònic del seu fidel amic Antonio Lazcano, m’avisava de la mort d’Stanley a una clínica de Califòrnia. Allà ha passat els darrers mesos, des de l’última embòlia, consumint-se lentament el que fou un dels químics més brillants del segle XX.
Benvolgut Stanley,
Et vaig conèixer personalment, amunt i avall, passejant per la Rambla. Fou després d’aquell encontre flamant a l’IEC amb un grup reduït de científics i periodistes, quan la Generalitat de Catalunya tenia aquell programa de visites de científics reconeguts. La conversa fou intensa i tu t’interessaves per tot, especialment per la història del franquisme. Per a mi, no cal dir-ho, fou un privilegi inesperat haver d’estar amb tu tanta estona i acompanyar-te a sopar a can Pitarra. Allí vaig descobrir que un dels químics més famosos, el meu heroi des dels temps d’estudiant, era un llepafils golafre.
Et recorde com si fos ahir, a la porta del col·legi major Lluís Vives, esperant-nos per anar d’excursió al palmeral d’Elx. Algú m’havia dit que t’entusiasmaven les palmeres. I en tingueres, de palmeres. Quins moments més intensos i agradables amb l’Antonio, la Mercè i la Mar. L’única condició que em posares per a venir a València a participar en l’homentage a Oparin fou disposar d’una bicicleta. I a Carcaixent te’n anares a passar un dia complet de passeig per les hortes. La teua modèstia i timidesa no disimulaven gens la brillantor del teu cervell. Recorde amb emoció el teu interès per saber a què em dedicava, què m’agradava estudiar i com, sobre un tovalló de paper a un bar del Saler, em dibuixaves una alternativa de ruta autotròfica que jo ni havia imaginat que podia existir.
Després tornaries dues vegades més a València, per homenatjar Joan Oró i per rebre, tu mateix, l’homenatge de la nostra universitat, quan la malaltia ja havia castigat el teu cos. Feia 50 anys del teu famós experiment, aquell que inaugurava una època científica d’entusiasme i esperança en la comprensió de l’origen de la vida. I, malgrat les nombroses crítiques, aquella experiment perdura com un del més bells de la història de la química. Les darreres novetats sobre models atmosfèrics et reivindiquen i el millor de la teua perspicàcia química, la darrera novetat que corona la teua notable contribució a la ciència, s’ha quedat a la impremta. Tu ja no veuràs imprès l’article redó que amb la col·laboració dels teus fidels Jeff i Antonio, quedarà com la contribució pòstuma d’una vida enterament dedicada a la ciència, d’un enamorat de la vida.
Stanley, a València sempre et recordarem amb molt d’afecte i agraïment. Tu vius ara als llibres de text i manuals, a les biblioteques i a Internet, a les nostres memòries i a les de tants i tants amics que feres al llarg de la teu intensa vida. I jo em sent feliç per haver-te conegut i gaudit de la teua amistat.
Entrevista de Luc Alemand a Stanley L. Miller per a Mètode (feta amb ocasió de l’homenatge al Botànic del 30 de juny de 2003). Fotografia: Miguel Lorenzo on es veu Miller davant de la rèplica exacta de l’aparell de vidre emprat en l’experiment de 1953 i que es conserva a la Universitat de València.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sr. Peretó.
Aquest comentari era només per donar-li la meva condolència i que sabés que el seu escrit m’ha servit per poder fer un article dedicat al Stanley i poder divulgar aquell fatàstic experiment.
Una salutació.