Pot ser que de vegades l’optimisme de José Luis Rodríguez Zapatero pugui semblar infantil i passat de moda, com quan es confiava cegament en les ideologies, quan es tenia com a déus i gent infalible a científics, filòsofs, artistes i altra gent semblant, dels quals anem a visitar les seves tombes amb devoció i respecte (jo tinc la il·lusió de visitar la del genial cineasta francès François Truffaut, un dels meus favorits, la qual hi és al Cementiri de Montmartre de Paris, i s’hi veu des del pont que passa tot just per sobre d’ell per arribar al conegut barri parisenc). Però aquest optimisme és el que ajuda a la gent senzilla a seguir vivint, a passar els durs glops com els que he passat jo fa poc de temps, tot i que encara em costarà molt superar-los, com a algú molt pròxim a mi, i per qui jo donaria fins i tot la vida perquè recobrés la seva felicitat i l’alegria de viure.

Clar que l’optimisme d’en Zapatero és el d’un polític, i si hagués estat el d’un altre polític, sí, l’“Innombrable”, llavors es veuria com el d’en Sant Francesc d’Assís. I l’optimisme en la política, si no dóna vots a un mateix (més encara si s’és de l’oposició), no interessa gens ni mica. Encara sort que sóc inquiet, no em quedo enclaustrat com una monja de clausura i puc distreure’m sortint per aquí, passejant, el que sigui… i puc veure gairebé consecutivament programes televisius divertits i intel·ligents com a “Polònia”, aquest prodigi d’humor polític de Televisió de Catalunya, i pocs minuts després veure al meu DVD una obra mestra del cinema com “Maduixes silvestres” d’Ingmar Bergman, amb aquest toc pessimista del mestre suec pels traumes de la infància, la falsa idea que de vegades tenim de nosaltres mateixos i el que no hi havíem fet bé en la vida, que ens turmenta al final de la mateixa, com al metge protagonista que es va a jubilar. No només cal pensar en divertir-se, doncs si en Don Quixot de La Manxa tenia els seus ideals, el Sancho Panza que portem a dins ens diu que la vida és d’una altra manera, no només és humor i bon rotllo.

Però aquest és un altre detall: cal recordar el bo, el bo que hi ha hagut en la Humanitat, que ara hi ha genis que abans s’adoraven i ara només se’ls recorda si s’han parlat d’ells als programes-porqueria de la televisió. Clar que els genis de l’art han estat, almenys molts d’ells, gent poc recomanable, egoista i vanidosa, però la naturalesa humana és així. Diuen així mateix que s’acosta la fi del món, anunciat centenars de vegades pels futuròlegs i per les pel·lícules futuristas catastròfiques, però que encara no hi ha arribat. Com en l’Univers hi ha hagut milions de planetes i estrelles que han arribat a la seva fi sense que aquest s’hagi ni tant sols commogut, serà millor tractar de viure la vida com millor puguem, el “carpe diem” ben conegut, fins que ens arribi l’hora. I no serà en Zapatero qui provoqui aquest fi. Jo tindria més por dels que tenen armes i bombes a dojo per a llençar-les sobre algun país.