El buit del temps

El bloc de Juli Peretó

23 de juny de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Quan la ciència supera la ficció

El darrer número de la revista SEBBM publica una ressenya meua del llibre de Ricard Solé Vidas Sintéticas (Tusquets). A continuació  podeu llegir la versió en català.
 
Ens interessa el futur perquè, com diu Woody Allen, hi passarem la resta de la nostra vida. I, com a científics, ens interessa saber cap a on va la nostra capacitat de comprendre la naturalesa. Quan apareixia l’anterior revista SEBBM, dedicada a la biologia sintètica, el llibre més recent de Ricard Solé aterrava a les taules de novetats de les llibreries. Si els articles seleccionats per Luis Serrano ens convidaven a reflexionar sobre les possibilitats de reinventar la biologia, el llibre de Solé amplia l’horitzó i explora tots els àmbits de l’artificial i el sintètic, no solament en el laboratori sinó, sobretot, en els computadors. A més, aquest professor ICREA en la Universitat Pompeu Fabra i director del laboratori de sistemes complexos de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), amenitza el recorregut amb una infinitat de referències literàries, cinematogràfiques i històriques que serveixen d’escenografia ideal per a una narració, en ocasions, intel·lectualment vertiginosa. El llibre comença per plantejar la simulació i la construcció de models com una forma d’aproximació a la naturalesa i a la història amb la capacitat d’obrir-nos camins vers mons alternatius, que no existeixen ara, que podrien (o poden) haver existit o que podrien existir en el futur. El real i el possible s’entremesclen i són un desafiament a la nostra imaginació al llarg de les més de tres-centes pàgines d’aquest assaig molt recomanable.

L’origen i l’evolució de l’univers, la vida, la ment o la societat són reptes que no encaixen en un esquema tradicional de teories i experiments: simular o sintetitzar altres sistemes complexos és, per a l’autor, la sembra dels avanços científics del present segle. Entre altres revolucions, Solé assenyala la fabricació d’éssers vius en el laboratori, la comprensió de les claus de la immortalitat, una teoria nova de la història, la creació de la consciència o l’explicació de l’origen de l’univers. Sembla ambiciós? Ho és i, no satisfet amb tot això, remata l’assumpte ni més ni menys que amb el pronòstic de la defunció de la filosofia.

 

El primer capítol és una breu història de la fabricació d’autòmats, simulacres d’humans o d’animals, precedents mecànics de les simulacions per ordinador que permeten explorar realitats alternatives. Els autòmats cel·lulars (per exemple, el famós Joc de la Vida de John Conway) permeten apropar-nos a la dinàmica de sistemes complexos, siguin cèl·lules, formigues o societats, que es despleguen en un espai limitat i obeeixen regles d’interacció simples. Aquestes aproximacions permeten, com el somriure del gat de Cheshire, quedar-nos amb l’essencial, prescindir dels detalls i seguir el consell d’Einstein: “els models han de ser tan simples com siga possible, però no més simples”. Podem així generar un sistema planetari o seguir l’evolució d’un tumor i desvetllar les propietats emergents dels sistemes complexos i la seua autoorganització. En el capítol segon, de la mà de referents literaris com Mary Shelley o científics com John Von Newmann, Solé tracta de la fabricació de sistemes biològics en el laboratori. “És possible crear vida en el laboratori? Tard o d’hora, l’experiència respondrà a aquesta pregunta, plena de connotacions filosòfiques. […] L’espurna de la vida deixarà de ser un d’aquells atributs reservats a un ser sobrenatural i formarà part inexorable de la nostra història intel·lectual” (p. 69). Per a l’autor, Mycoplasma laboratorium, la criatura resultant del trasplantament de genomes realitzat per Craig Venter i els seus col·laboradors, és una singularitat perquè no prové d’una divisió cel·lular. No obstant això, caldria reconèixer que la fita és més tecnològica que científica doncs es basa en el mateix principi que els experiments històrics de transformació d’Avery, MacLeod i McCarty. Molt més ardu serà passar de les barreges mínimes de substàncies químiques a la vida, una analogia del que succeí en aquest planeta fa uns quatre mil milions d’anys: “ningú ho ha aconseguit fins ara, encara que el descobriment ben val un Nobel i diversos grups competeixen per arribar els primers a la meta” (p. 75). En tot cas, la biologia sintètica representa per a Solé, com per al físic Freeman Dyson, un punt d’inflexió de l’evolució biològica, la gran funció després de el “entreacte” de la història natural de la vida. En el tercer capítol s’aborda el paper de la selecció natural en l’aparició i optimització del disseny aparent en els éssers vius. Els algorismes genètics exploten aquests principis i es mostren eficaços en la cerca d’òptims tecnològics, com en el cas espectacular del disseny irracional d’una antena amb una configuració que un enginyer mai hagués proposat. El panorama d’una tecnologia d’evolució accelerada ens porta, en el capítol quart, a la perspectiva de les màquines pensants. Els models sintètics del cervell, els mons virtuals, els robots més sofisticats, ens apropen a la comprensió de la ment i les seves disfuncions. No obstant això, admet Solé, queda molt encara per reconèixer trets d’humanitat en les màquines. Almenys, segons John Cohen, caldria exigir a un robot tres capacitats abans de veure’ns reflectits en ell: riure’s, enrojolar-se (l’expressió més humana de totes, segons Darwin) i suïcidar-se (que implica el coneixement de la mort i el seu significat).

 

Arribats fins aquest punt, a la possibilitat que un dia un autòmat pense i arribe a ser conscient, el llibre de Solé s’enlaira i ens porta a altres mons encara més al·lucinants: l’evolució de les ciutats, dotades d’un metabolisme i de lleis de creixement que expliquen l’esplendor i el declivi de les urbs (cap. 5); l’exploració d’altres mons possibles, en el físic i en el biològic, per tractar de respondre a la pregunta de les preguntes dels cosmòlegs (per què hi ha alguna cosa en lloc de res?) i dels biòlegs (per què aquesta bioquímica i no aquella?) (cap. 6); el poder de la simulació de la història humana, l’arqueologia virtual, com emergeixen i com sucumbeixen les civilitzacions, el paper de les crisis i les catàstrofes, dels herois i els vilans (cap. 7); l’envelliment, el càncer, els éssers vius com a màquines que es reparen elles mateixes des de dins… (cap. 8). Diu Solé que la vida eterna seguirà sent part de la literatura, de la mitologia, encara que ens obstinem a desvetllar els secrets d’aquesta penombra que ens separa de la immortalitat. Com Woody Allen, no és que temem la mort però, la veritat, un preferiria no estar allí quan succeesca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!