El buit del temps

El periodista Javier Sampedro ofereix avui una d’aquelles peces magistrals, com feia temps que no li llegíem: Dios no puede equivocarse. Es referiex Sampedro a la resolució del cas extraordinari que els neutrins puguen anar més ràpis que els fotons. Divendres fou oficial que fins i tot els neutrins respecten Einstein. El passat setembre els científics de l’experiment Opera havien anunciat que els neutrins semblaven anar més ràpids que la llum. Deu mesos després sabem que la causa de tan extraordinària i incòmoda observació va ser un defecte en el disseny experimental. Hi ha hagut dimissions i la majoria dels científics han dit allò de ‘jo ja ho deia’. Però ha estat una magnífica oportunitat per veure com uns científics anuncien una observació inesperada i inexplicable (que, de fet, ja circulava feia molt temps entre la comunitat d’experts) i poc després es troba la causa de la discrepància amb una teoria tan elegant i bella com la d’Einstein: una errada experimental. Diu el director del CERN que així hem tingut ocasió de veure com funciona el mètode científic. Sampedro recorre a Popper per reflexionar sobre les implicacions d’una refutació de la teoria d’Einstein, i la improbabilitat que això passe de manera frontal i destructiva, atès que aquesta gran teoria ha anat engolint altres explicacions anteriors i ha recollit el suport d’innombrables observacions, deixant de banda les múltiples aplicacions que hi han emergit. Tot just després d’anunciar-se els estranys resultats d’Opera, un amic astrònom ja em va dir en la cua de la cafeteria que almenys els neutrins derivats de les supernoves no anaven més depressa que la llum… 
No em puc resistir a la comparació amb el cas de la vida arsènica. Després dels esforços admirables de Rosie Redfield i la seua refutació de que el DNA puga acollir en la seua estructura arsènic en lloc de fòsfor, podem seguir admirant la doble hèlix amb la seua espinada de fosfat intacta. La química més bàsica (i més clàssica) ja indicava que alguna cosa havia anat malament en aquells experiments. Ací van fallar estrepitosament tots els controls, del propi laboratori i de la revista Science, en no detectar les possibles fonts d’error, la manca d’algun control essencial o la insuficència de les dades explícites que suportaren tan extraordinària conclusió. No dic que la potineria de Felisa Wolfe-Simon i els seus col·laboradors siga intencionada, de la mateixa manera que tampoc no puc dir que els físics d’Opera no vulgueren fer el millor possible el seu treball. Però la detecció dels problemes tècnics s’hauria d’haver avançat a l’anunci de la descoberta: la doble hèlix de Watson i Crick, amb els seus fosfats ben encastats, porta més de cinquanta anys de compatibilitat amb una infinitat d’observacions experimentals i de prediccions saludables. S’especula que en el cas dels científics de la NASA podia haver un interès de notorietat en el context d’unes retallades econòmiques brutals. Ara arrosseguen, a més, un cert desprestigi.
Thomas Henry Huxley, l’amic de Darwin, deia que un fet lleig podia tombar una teoria bella. Cap científic ha de témer la lletjor de la realitat. Sobretot perquè un fet molt inesperat i inoportú pot ser la base d’una teoria més bonica que l’anterior. Perquè la bona salut d’una teoria, com la de les persones, sempre és provisional. The Guardian il·lustra la notícia dels neutrins “normals” amb un somriure d’Einstein. Jo trie uns joves Watson i Crick divertits en la sessió fotogràfica amb la doble hèlix acabada d’estrenar. Ara per ara, els neutrins van a la velocitat que els toca i el DNA continua ben estable amb els fosfats al lloc de sempre. Parafrasejant Sampedro, que parafraseja Einstein, de moment el món continua tan comprensible com abans.