El buit del temps

Rosie Redfield mereix un homenatge. I la beguda l’haurien de pagar els filòsofs de la ciència. Rarament (ací podeu posar mai) un científic dedica temps i diners a cercar la falsabilitat d’una hipòtesi. Una cosa és la filosofia i una altra de ben diferent, el dia a dia del laboratori, de la justificació dels resultats de la recerca i dels recursos invertits. Ningú no publica resultats negatius ni sacrifica esforços amb un projecte poc prometedor. Però la singular microbiòloga canadenca Rosemary J. Redfield ho ha fet. Des del moment de l’anunci, per part de científics finançats per NASA, que hi ha uns bacteris que substitueixen el fòsfor per l’arsènic, Redfield va ser de les primeres veus crítiques. Tot i el soroll inicial, els autors del treball original, amb Felisa Wolfe-Simon en primera línia, van anar callant poc a poc. Les xarxes socials (Twitter i la seua eficaç etiqueta #arseniclife) i els blocs han fet una gran feinada de crítica paral·lela als circuits convencionals. Fa un any, coincidint amb la publicació de l’article original seguit de vuit crítiques contundents, la vida arsènica se’n anava de puntetes. Però Redfield va prendre una decisió valenta i insòlita en els laboratoris: demanar els bacteris als seus descobridors i tractar de replicar els resultats. Redfield ha fet realitat el que diuen els llibres de text d’epistemologia. A través del seu bloc RRResearch, ens ha anat informant, dia a dia, minut a minut, dels seus avenços, dels problemes experimentals, de les enormes dificultats per extreure la informació detallada del treball original (en teoria un article ha de subministrar la suficient informació per reproduir els experiments: un altre mite que ací també s’esfondra). Ara el treball de Redfield i els seus col·laboradors ha estat acceptat per la mateixa revista que va contribuir a l’escàndol. Això és conèixer bé el negoci: la mateixa Science que llançà al món una descoberta d’importants implicacions bioquímiques ens dirà en uns dies que tot allò era un artefacte experimental. Tindrà ara el tema la mateixa repercussió mediàtica? És clar que ara no paga la festa la NASA i desconec els interessos publicitaris de la Universitat de British Columbia on hi professa la nostra protagonista. Siga com siga, la informació està embargada però, de nou, seguint un costum saludable de la comunitat de físics, els autors han deixat el manuscrit a disposició de la comunitat científica als arxius de la biblioteca de la Universitat de Cornell. Ara no es tracta de donar detalls d’aquest treball experimental exemplar i ben bastit. Però l’arsènic de la vida, aquell que substituïa el fòsfor en el DNA, se’n va rentant amb aigua destil·lada. Ja pot començar el crowd funding entre els filòsofs de la ciència i que li paguen almenys l’aigua a la coratjosa de la Redfield!