Vaig llegir
Nosaltres els valencians de Joan Fuster fa més de trenta anys. I he tornat a rellegir passatges en moltes ocasions. L’impacte que va produir en mi aquella lectura va ser immens. Em preguntava, una i altra vegada, perquè ningú no m’havia suggerit –o, per què no?– obligat a llegir aquell llibret de dimensions gens dissuasives però amb la força d’una trepanació intel·lectual. Aquell llibre formava part de la meua formació autodidacta, guiada per amistats del Club Amunt d’Alzira, com Joan Antoni Llinares, i de les llargues converses sabatines amb Vicent Silvestre, el llibreter de la Xúquer. Després vindrien les amistats amb els rivals, del Club Nosaltres, i l’intercanvi fructífer d’idees, lectures i músiques amb Josep Gregori, Josep Antoni Fluixà o Quique Aranda. D’ells, i de molts altres que no citaré per no fer-ho llarg, em queden estrats neuronals antics que m’aprecie molt. Però llegir Fuster sempre serà aquell acte iniciàtic d’autoreferència, de reflexió, de consciència i de reconeixement de la nostra història, la nostra personalitat, amb moltes penes sucursalistes i poques glòries nacionals. Tanmateix, ara m’ature a pensar una mica i veig clar que fa cinquanta anys, quan el solitari de Sueca feia el llibre que voldria veure escrit per algú altre, fins i tot fa trenta, quan crèiem que tot era factible, era impossible albirar el món actual. La cobdícia capitalista i el camorrisme polític devasten un país que, tanmateix, demà celebrarà la trobada d’escoles valencianes a la mateixa València. Queden les persones, la saba salutífera que recorre els nervis d’aquest arbre dissortat que encara pot donar fruits.
Retrat de Fuster per Manuel Boix.