El buit del temps

Dimarts per la vesprada es va morir Lynn Margulis, biòloga evolucionista nord-americana, a conseqüència d’un vessament cerebral que tingué dies abans mentre treballava amb una de les seues estudiants. Les contribucions científiques més significatives de Margulis formen part del cànon de la biologia contemporània: ningú no pot passar per alt que aquella jove rebel que havia entrat a la Universitat de Chicago amb un programa educatiu que permetia saltar-se el batxillerat i fer la carrera universitària directament, fou prou tossuda com per vèncer les reticències dels científics i proposar una nova visió evolutiva. El seu article de 1967, On the origin of mitosing cells, al Journal of Theoretical Biology, li costà moltíssim de publicar però pocs podien presagiar que aquell era el germen del nostre reconeixement sense fissures que la simbiosi ha tingut un paper clau en l’evolució de les espècies. Tot i la tristesa del moment, tampoc no podem amagar que Margulis també ha protagonitzat controvèrsies sonades, com quan va treballar colze a colze amb James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia, quan ha vessat les seues crítiques àcides al neodarwinisme o, més recentment, en donar suport a autors d’idees força extravagants o errònies.

Margulis va tenir una relació molt especial amb la Universitat de València, que la va incorporar al seu claustre de doctors en 2001 i li ha publicat diverses obres. Ella sempre es va mostrar disposada a col·laborar amb tots nosaltres, discutir resultats de la recerca, deixar-se entrevistar per periodistes (només si venien de la nostra part!), publicar un article en Mètode, fer una conferència als estudiants (la primera fou en gener de 1992), presentar la seua darrera obra a la Fira del Llibre, o intervenir en instàncies internacionals per aconseguir-nos la seu d’un important congrés científic.

Conservaré com un tresor el record de la Lynn agosarada i lliure, sempre energètica i alegre, amb unes ganes immenses d’aprendre i de conversar. Aquella Lynn que, segons el nostre comú amic Antonio Lazcano, tractava els seus fills com si foren estudiants i als seus estudiants como si foren fills. Vull recordar-la relliscant i enfangant-se en la marjal del Moro, quan anàrem amb Martí Domínguez a la cerca del protist més excèntric que pogués imaginar. O amb les sabates a la mà i el seu jupetí florejat, camí de la sala de conferències a vessar de gent. O endormiscant-se en un congrés per a despertar-se de colp i fer la pregunta més oportuna i intel·ligent. La Lynn devoradora de llibres i de música clàssica, la que detestava per igual la televisió i el jazz. La que seia a taula i menjava de tots els cinc regnes i amb gana, la que admirava i apreciava el menjar més casolà. La Lynn que parava una conferència fins que no deixàvem els llums com ella volia, per veure bé les pel·lícules que portava, o la megafonia adequada per escoltar bé la banda sonora (composada per un dels seus fills). La que suportava estoicament una llarga cua d’admiradors, d’estudiants i de professors de batxillerat o d’universitat, que volien parlar amb ella o recollir un autògraf. La Lynn sempre propera, afable, vitalista, a qui tiraré molt a faltar i sempre li agrairé aquests vint anys d’amistat i d’inspiració generosa per al meu treball sobre simbiosi.

La foto mostra a Lynn Margulis en la seua darrera visita a València amb motiu de l’Any Darwin, en abril de 2009. Vam visitar junts l’exposició històrica sobre Darwin i la seua teoria instal·lada al Palau de Cerveró i es va voler fotografiar amb papa Charles, com a ella li agradava dir-li.

Els records
Revista Mètode, amb alguns enllaços a textos de Margulis.
La lectora corrent amb remembrances personals.
La necrològica de Michael Ruse.
La notícia d’El Temps.
La nota de la seua universitat UMass-Amherst i la de València.
Edificios de bacterias, d’Emili Piera.
Un recull per Mercè Piqueras.