El globus arsènic es desunfla

L’alegria arsènica ha durat menys d’una setmana. L’anunci que uns bacteris del llac Mono poden substituir el fòsfor de les seues biomolècules per arsènic, fet per Felisa Wolfe-Simon i altres científics nordamericans fa uns dies, ha trobat una forta onada de crítiques que no ha fet més que créixer cada hora. Les xarxes socials i els blocs han tingut un protagonisme central en la difusió de les demolidores respostes de gent experta en bioquímica o microbiologia. Vegeu el que explica Martin Robbins al seu bloc a The Guardian The Lay Scientist, Curtis Braynard a The Observatory, Carl Zimmer al diari digital Slate i Lisa Grossman a Wired, el microbiòleg Alex Bradley al bloc We, Beasties, el bioquímic José Miguel Mulet a Amazings o la microbiòloga Purificación López-García al web de la Société Française d’Exobiologie. El diari Público es fa ressò de la crisi (potser dels pocs mitjans generalistes que ho han fet després del llançament triomfalista i acrític de fa una setmana).
La professora Rosie Redfield es va avançar a tothom amb uns dubtes molt seriosos al seu bloc RRResearch. Redfield ha enviat a Science una carta on assenyala alguns dels problemes metodològics que pot tenir el treball Wolfe-Simon i que ha fet pública en el seu bloc; també Redfield demana disculpes a Felisa Wolfe-Simon per la tergiversació de les seues opinions per part d’algun periodista.
De manera resumida, les principals crítiques al treball de Wolfe-Simon i altres es centren en la metodologia emprada, tant per a purificar els components cel·lulars pretesament reconvertits per l’ús d’arsènic en compte del fòsfor habitual, com per a les anàlisis utilitzades per a demostrar això. Al capdavall, totes les dades publicades són indicatives o indirectes, però gens concloents. O siga, l’explicació més simple (la navalla implacable d’Occam) continua sent que les biomolècules dels bacteris crescuts en arsenat, són convencionals.
Hi ha, de primer, un argument microbiològic. Els autors reconeixen que els cultius “en absència de fosfat” en realitat ho són “en presència” de quantitats molt petites de fosfat (de l’ordre de μM). Però la vida terrestre, des dels seus inicis, s’ha obert pas en un planeta on el fosfat a l’abast és molt escàs. La selecció natural ha triat els mecanismes més eficaços per captar quantitats ínfimes de fosfat, com ara a l’aigua de mar, gairebé mil vegades menys que les presents als experiments del laboratori de Wolfe-Simon. Per tant, és perfectament possible que en les condicions que es consideren “absència de fosfat”, els bacteris s’espavilen en captar la misèria de fosfat que hi ha al medi i puguen sobreviure-hi sense cap problema.
Hi ha també un argument químic: els derivats orgànics de l’arsenat són molt làbils, tenen una durada molt curta. Entre altres estudis fonamentals hi ha el publicat el 1984 per científics del CSIC on es demostra que els components del DNA basats en arsènic tenen vides mitjanes de menys d’una hora. Els bioquímics que tenen experiència amb aquests tipus de composts es pregunten, amb raó, com s’ho faria una cèl·lula per estabilitzar molècules tan fràgils. Els autors de l’estudi només proposen mecanismes desconguts. Però el que és més remarcable és que el mateix estudi conté una prova contundent contra la principal conclusió de les investigacions. Si el DNA es basés en arsènic i no en fòsfor seria impossible obtenir-lo i aïllar-lo com mostren a una de les figures del treball. El mètode convencional d’extracció de DNA (basat en l’ús de cloroform i fenol per separar impureses) deixa el DNA en solució aquosa, un ambient que faria miques el material genètic si es basés en arsènic en lloc de fòsfor.
Hi ha, finalment, la manca de dades i observacions directes d’allò que afirmen els autors. Hauria estat senzill tècnicament, i força barat, analitzar amb rigor les molècules presents al bacteri i demostrar les noves estructures que els autors postulen. Avui en dia, analitzar la totalitat de components cel·lulars de massa molecular petita pot costar menys de 100 dòlars i està a l’abast de qualsevol laboratori mitjà, ja que moltes empreses i institucions compten amb l’instrumental adequat per fer-ho. Per què no han mostrat dades clares i convincents que les molècules contingudes en les bacteris crescuts en arsenat (i una miqueta de fosfat, ep!) incorporen en les seues estructures l’arsènic en lloc del fòsfor? Torne a dir-ho: amb el nivell tecnològic d’avui, és molt barat i molt senzill.
És evident que Science l’ha espifiada en acceptar l’article en l’estat actual de la recerca, definitivament prematur. Calia demanar als autors més experiments (amb més controls!), més anàlisis, més dades directes, per recolzar una afirmació tan extraordinària, tan novedosa que, de confirmar-se, en efecte, faria reescriure una part de la bioquímica i eixamplaria els nostres horitzonts biològics a altres reialmes químics més exòtics. Però hi persisteixen els núvols de dubtes sobre com s’ha gestionat tot l’afer. Quines crítiques i observacions feren els tres revisors que habitualment, de manera anònima i suposadament experts en la matèria, esbudellen el treball abans d’autoritzar-ne la publicació? Una revista amb un prestigi merescut com Science, ha cedit a d’altres tipus d’interessos, més enllà dels científics i acadèmics, o a pressions a l’hora de decidir tirar endavant amb aquesta publicació? Com afecta tot aquest afer a la credibilitat de la revista i dels científics que han recolzat i patrocinat la publicació? Quina responsabilitat té la NASA, els seus funcionaris i les seues connexions amb l’entramat federal, amb el fet evident de la relaxació dels controls de qualitat de la revista? Com acabarà la història, amb una publicació ben triada de crítiques demolidores en la mateixa revista (com sol ser habitual en altres casos) o amb la retirada de l’article (quan es demostra que un estudi té defectes fabulosos o resultats irreproduïbles)? Quins seran els efectes sobre la comunitat de l’anomenada astrobiologia? Tindrà conseqüències sobre el finançament de projectes que sí que són seriosos però que altres científics, interessadament o no, poden voler confondre amb aquest escàndol, ara que van mal dades per a la ciència en general?
Massa incògnites. Però, a poc a poc, se sabrà tot. I, si no, que algú invente el Wikileaks de la ciència i en revele tot el que hi ha al darrere d’aquest trist assumpte i la crisi de confiança en el sistema acadèmic i científic que pot generar.

Actualització 13 de desembre. El seguiment de tota la polèmica per The Guardian, amb actualitzacions continues.
Article de Dennis Overbye a NYT.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *