El buit del temps
El bloc de Juli Peretó
Habitable no és habitat
Els darrers dies els mitjans ens han inundat amb una bona notícia: la descoberta d’un exoplaneta que s’hi troba dins de la zona habitable del seu estel. Els científics han desenvolupat de manera fabulosa les metodologies per detectar exoplanetes, és a dir, planetes fora del sistema solar, al voltant d’altres estrelles. El que era extraordinari fa només uns anys, ara és rutinari: hi ha més de 400 exoplanetes catalogats. Quasi tots són planetes molt voluminosos, com el nostre Júpiter. Però el refinament de les tècniques feia presagiar que cada vegada es descobririen planetes més similars a la Terra, en grandària i gravetat i a una distància del seu estel que permetés l’existència d’aigua en estat líquid –un dels requisits (tot i que no l’únic) exigits per la consideració d’habitabilitat. Fins i tot, hi ha estudis estadístics que proposen que a les primeries de 2011 es descobriria algun d’aquests planetes. Ara uns astrònoms nord-americans s’han avançat i publiquen la primera observació d’un planeta en zona habitable, com informa NYT, BBC, The Guardian, Le Monde, El Mundo, La Vanguardia o Público. Precisament, a un apunt anterior, em referia elogiosament a Público i ara resulta que és l’únic mitjà que posa en boca de Steven Vogt, un dels coautors del treball, que el planeta té un “100% d’opcions per albergar la vida”. En general, els mitjans internacionals han estat prudents, seguint les informacions facilitades per les institucions patrocinadores (i ací) de la recerca. Com remarca Le Monde, el ‘potser’ i el ‘potencialment’ són dos paraules clau que també usen els autors del treball original. D’on s’ha tret Marta del Amo, la redactora de Público, aquesta citació? No és una bona traducció del que realment refereix la nota oficial com a declaració de Vogt: Our findings offer a very compelling case for a potentially habitable planet. El risc és que això immediatament s’amplifica: Montserrat Domínguez de la SER aquest matí citava Vogt per recolzar allò del 100%… A mi em sembla una gran notícia, però confondre habitable amb habitat no ajuda gens a la difusió de la descoberta i les seues implicacions reals.
A la foto: una recreació artística (per Lynette Cook) del planeta g al voltant del seu estel Gliese 581, una nana roja a la constel·lació de la Balança.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La història de l’ecologia microbiana és la descoberta de microorganismes en els indrets més inversemblants. Aquesta ubicuïtat dels microorganismes és la empeny Vogt a assumir l’habitació d’aquest planeta.
És clar que algú podria assenyalar que els organismes extremòfils que trobem a la Terra són descendents, molt probablement, d’organismes sorgits en uns encontorns més mesòfils (aigües marines poc fondes de potser fa 3.800 milions d’anys).
Podriem dir, doncs, que un planeta no només ha de ser habitable, sinó que també ha d’oferir unes condicions òptimes per a la biopoiesi (evolució de formes de vida a partir de complexos “pre-biòtics”) i per a l’ecopoiesi (establiment de cicles biogeoquímics). Una vegada establertes les primeres formes de vida, aquestes difonen fins als ambients més extrems.
També no hem d’oblidar que encara ens cal calcular de manera més sòlida la possibilitat de la panspèrmia. Si la panspèrmia és possible en un grau elevat, la identificació entre habitabilitat i habitació seria molt plausible.