Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

12 de novembre de 2013
1 comentari

Wim Wenders a la Lleida del paer en cap Àngel Ros

Segon autocar del dia direcció Lleida. Amb extensió cap a la Fundació Sorigué / Wim Wenders Photographs. Un sol passatger. A Igualada n’hi pugen més… i també a Cervera. Tàrrega. Bellpuig. Golmés. Mollerussa. Bell-lloc d’Urgell (…)

Dia tardoral amb bona temperatura i oratge. Finalment, no passem per Agramunt, protagonista d’un anterior i llampegant viatge.

 

A distància, s’albira la Seu, i el pujol de 150 metres on s’inicià el poblament de la vila. No cal dir que venint d’on venim, ens cal travessar lo riu Segre.

 

Primera feina: observar i valorar com cal la façana de la capital. Façana ciutat endins, altra façana, més nova, ciutat enfora. Espectacular i bella. Edificis alts. Ben arrenglerats, i proporcionats. Tot presentant l’estampa que li cal a una ciutat important, de gruix.

 

El riu té més ponts, i de millor i grata factura, el llit del Segre ha estat habilitat per a la pràctica esportiva, de lleure, les passejades, el badoquisme del comú. El cert és que Lleida fa goig. Com no l’havia feta mai abans. I l’oratge, no tan rebec i insubmís, hi ajuda d’allò més.

 

Faig parada i fonda per esmorzar. Les dues germanes que regenten la cafeteria m’orienten com cal. Porto uns papers, la premsa, una llibreta, a la meva motxilleta –detall de la Fundació Pasqual Maragall, amb la que hi col·laboro-.

 

Agafo el Gran Passeig de Ronda, monumental via de circumval·lació que tira amunt. En una plaça, dalt d’un monument, dues grans i ufanoses cigonyes tenen cura del niu –servidor, animal de ciutat, em quedo embadocat-.

 

I ja sóc a la Fundació Sorigué –a tocar de la direcció general de Trànsit, del camp de futbol del Lleida-. Una mica –ja em dispensaran el meu llenguatge proletari- a la quinta forca.

 

Wenders & Sorigué

 

És nou, és modern, és pràctic, l’edifici que acull la constructora Sorigué, i paret per paret, la Fundació del mateix nom. Anant cap a l’entrada em trobo amb el patró, el factòtum d’aquesta excel·lent iniciativa cultural –per la qual no me’n puc estar de felicitar-lo-, el senyor Julio Sorigué, conegut constructor local. Que, xino-xano va cap a l’empresa bo i duent sota el braç la premsa del dia.

 

L’espai té dos nivells i diversos compartiments o sales. Un soterrani i la planta baixa. Som-hi, doncs. L’exposició s’organitza a l’entorn de tres apartats: Ground Zero, Silence of the Earth, i Fukushima.

 

Silence ot fhe Earth ( amb fotografies d’Austràlia, Israel i els Estats Units)

 

. Prop de Jerusalem (paisatge àrid, poc articulat, un camí pedregós, cel color d’oliva. Rocs i pedretes pertot).

 

. Cràter produït per un meteorit a Austràlia. Impressionant fotograma aeri; una corrua de muntanyes; i al bell mig un cràter de 2 quilòmetres de diàmetre. Desolació. Espai feréstec, on s’hi palpa i ensuma la solitud.

 

. Lizard Rock (Austràlia). Muntanya de cim pla i axatat. Herbes i arbres sincopats i tímids. D’un roig encès, el terra.

 

. A la vora de Santa Fe, New Mexico. Collada solitària esquitxada d’arbres jovencells i arbustos. El retrat s’ha perpetrat en l’hora foscant.

 

. Llac de Galilea (Israel). Eternitat serena, clivellada de blaus i daurats esclats de llum projectats per les aigües quietes i manses. I el sol baix i cansat.

 

. Dust Road. Est d’Austràlia. Paratge pla, inapetent, sòl sorrenc i granulós. Un camí; un mar de sorra; un cel blavíssim; horitzons esbatanats.

 

. Bungle Bungles. Estiba de cimalls vermells i agermanats, prestos a compartir calor i temperatura. Un cel cotonós els esguarda.

 

Fukushima

 

Territori prohibit. Radicalment inhòspit. No-lloc alienígena i esglaiador. Gairebé la Terra després de la destrucció de la Terra. En la pel·lícula s’ha sobre impressionat la corba sinusoide, fet causat per la radiació que ha informat el rotllo.

 

Ground Zero

 

New York. El que hi resta de les altives i prepotents torres bessones.

Orgia ferruginosa, barrija-barreja de cablejats, pedres i terra, envoltades d’excavadores, estenalladores gegants que mosseguen i esqueixen. Pols enlairada. Destrossa infinita i inapel·lable. Festival de màquines, detritus i obrers. Bigues, canonades terra embrutit i polsegós, que put a destrucció i mort. Edificis esberlats sense pietat. Amalgames d’acer, amb les seccions de pilars i fonaments escapçades, desarticulades.

 

… Una gran exposició que sap a poc i que es podrà veure fins el mes de març de 2014. Entrada de franc.

 

Una hora de visita.

 

Ara, toca “llegir” i interpretar la ciutat. Cosa que farem en les properes 5 hores… amb els peus, la millor manera possible. I començarem per la Lleida primigènia. És hora, doncs, de què un servidor i la capital de la terra ferma –la ciutat de la qual, pallaresos com ma mare i altres residents de les comarques de ponent, parlen amb devoció i respecte- prenguem cabal coneixença.

 

Siurana i Ros

 

Fita: encerclar la Seu. Travesso l’Eixample; un espai nou i convenientment monumentalitzat amb tot de propostes i projectes acollidors de civilitat, construccions i espais urbans de bon nivell  i gran qualitat constructiva. La ciutat s’eixampla, es reinventa, pren aire, s’oxigena…

 

Avanço pel carrer Camp de Mart, la banda del pujol que mira a ponent, verdeja considerablement, és un parc urbà amb espècies arboríferes i vegetals madures. Veig que hi ha blocs de pisos modestos, per bé que conservats correctament, i abundor de població africana de color i altra de marroquina al voltant de tot el perímetre de la muntanya.

 

Comprovo com la ciutat, efectivament, ha encerclat la seu, que hi ha quedat al mig d’un casc urbà en expansió, ben endreçat, on els esforços dels dos batlles socialistes Antoni Siurana i Àngel Ros es veu perfectament en termes de nous serveis, vials, zones verdes… Construint ciutat de qualitat i sostenible.

 

Finalment, des del frontal del pujol agafo unes escales mecàniques i un ascensor que em posa a l’abast el cim monumental bastit d’edificis públics àrabs, medievals, de muralles i construccions que han resistit el pas del temps i mil i una batalles. Una joia que s’està reconstruint per tal de posar-la a l’abast –en el sentit més ample de la paraula- de la ciutadania. De dalt estant és veu tot Lleida i bona part de la plana, i es comprova com aquesta ciutat, ben cert, descansa damunt de la depressió central, un xic, doncs, enfonsada.

Pel que fa al comerç, l’he vist viu i puixant; faig notar, però, que en tot el meu recorregut tan sols he vist una única llibreria (i religiosa).    


Al baixar, passejo pel que queda del nucli més antic –la resta va ser destruït i perdut de forma irremissible-…

 

… Un espai i una ciutat per descobrir, com em deia l’altre dia, amablement, el paer en cap Àngel Ros. Hi tornaré.

 


http://twitter.com/perermerono


CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

  1. Malgrat l’esforç dels ciutadans amb els nostres impostos, l’endeutament de Lleida gràcies a Siurana i Ros és tan considerable que no ho podem pagar en deu anys! Totes les places que s’han fet són dures. El parc del turó, per on es puja a la Seu per l’ascensor està fet una merda i falta manteniment per tot arreu. Totes les restes arqueològiques que es troben es tapen o es fan desaparéixer (l’ajuntament mai ha volgut jugar la carta del turisme arqueològic). El més destaclable que és la canalització del Segre s’ha fet l’ha pagada la CHE i el Ministeri (i això em dol).

    No, Lleida no fa tan goig, sobretot pels qui patim la falta de diàleg entre l’ajuntament i els ciutadans. Siurana i Ros mai s’han estimat de veritat la ciutat (i els conec personalment de fa molts anys, massa). Lleida està per descobrir però no és la de l’alcaldia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!