Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

17 de febrer de 2006
0 comentaris

Viaggio a Italia

Giovedì 2 de febbraio

Un taxi travessa Barcelona tot fendint l’aire. Hora foscant. Guspires efímeres i esparses llueixen, pertot, en un indret entre hortícola i fabril (…)

19.08 h. 9 graus. Aeroport del Prat. Terminal del pont aeri. Al pis de dalt, surt el que en diuen "Iberia regional Air Nostrum". Passat el control, vaig cap els serveis. Davant dels wàters, tot de carteres recolzades en la paret i de gavardines penjades, denoten el públic que hi transita.

Pels corredors, una colla de teenargers anglosaxons, alts i cabellcurts, empaiten, ull viu! una piloteta.

M’assec al vestíbul situat arran de pista. Al davant meu un paio grandot, pelat-pelat, i italià. L’home xerra que xerraràs pel telefonino. El xicot té, pel que es veu, una problema amb la "maquina" -el cotxe, en italià. Alhora, aprofita per enraonar de compra i vendes diverses. A voltes, l’home s’emprenya i el seu llenguatge esdevé -els "cogliani" hi sovintegen- un pèl grollerot i poca-solta. Constato, amb joia, que el meu grau d’intel.lecció de la llengua italiana és prou acceptable.

Començo les Lettere luterane d’en Pier Paolo Pasolini. Prosa precisa, ajustada, verb crític i punyent: un retrat implacable de la Itàlia contemporània mitjançant articles apareguts als diaris el 1975, fins el novembre, quan la mort violenta posà punt i final a una densa trajectòria vital.

La dona ha anat a fer un cafè. I jo oscil·lo entre en Pasolini, el comercial italià, i un basc que tinc a la dreta. L’home fa cap a Gasteiz (Vitòria). Just d’haver parlat amb la seva dona pel mòbil, ho fa amb la filla -li calculo uns 12 anys. L’hi demana com ha anat el menjar al col.le i què ha fet avui. És una persona tranquil·la, paternal, d’enraonar dolç i atent.

De l’altaveu estant, una veu metal·litzada ens crida en espanyol -la llengua del meu país, com se sap- que ja podem embarcar. L’avió és un CRS 200 fabricat al Canadà i patrocinat, com tota la flota, per la "Comunitat Valenciana". L’andròmina voladora té 27 metres de llargària, 21 d’envergadura, i un abast de 3.054 quilòmetres. Admet fins a 50 passatgeres i passatgers. El seu sostre és a 1,85 m. d’alçada. Els CRS 200 i els ATR 72-500 i els Fokker 50, conformen la flota d’Iberia Regional. L’avionet, no cal dir-ho, és ple a vessar -ben curull d’executius de tota mena i pelatge. Els posa-caps dels seients duen altre patrocini i una llegenda "Asturias, paraíso natural".

Després de l’arrencada, i en 30 segons, l’avió s’enlaira amb fermesa tot planant damunt el mare nostrum. 21.10 h. A tocar de Bologna -la capital més roja d’Itàlia- el mal d’orelles del descens, se’m fa gairebé insuportable -ja a terra, trigaré una hora en recuperar-ne la plena audició. Hi ha un moment -la ciutat a sota i l’aeroport G. Marconi a la vista-, les llumetes de terra pampalluguejants, que l’avió sembla aturat, penjat, talment un helicòpter, damunt l’abisme. La xafogor, a l’interior , és grossa i explícita. 22.29.

L’enamorament d’Itàlia, d’ell, arribà als anys 70. Amb 19 anys, militava al PSUC i es féu comunista. Un dels principals directius de LA VANGUARDIA, company de partit i proper, com ell, a les tesi eurocomunistes, li duia quan tornava del país de Dant, l’UNITÀ, i el RINASCITA, diari i revista teòrica, respectivament, del Partit Comunista Italià-PCI, a més d’altres documents congresuals o interns. Fou el primer contacte amb la llengua italiana. Amor a primera vista. D’ença d’aleshores, la presència italiana ha estat permanent -mentalment o literària.

L’avió és aturat al bell mig de la pista. Mentre no rebem l’avís de desembarcar, una quarantena de capcalents s’aixequen i bloquegen el corredor estret i baix. Dempeus hi dipositen o repengen, contra el sostre, ara la closca, ara l’orella, ara el clatell. Ben premsats i ensardinats. Un servidor, d’allò més divertit, s’ho mira i remira tot plegat del seu seient estant.

Gairebé buit, l’aeroport. Poca vida i només una llibreria oberta. Cal, a més, que esperem l’arribada, des de Brussel·les, d’un membre del gabinet del vice-president de la Unió Europea, el qual assistirà, amb la dona, a unes jornades. L’espera s’allarga una hora i escaig. En arribar, l’home ens confessa que unes hores abans ho ha fet, aquí mateix, en Romano Prodi, expresident de la Unió Europea, històric dirigent de la Democràcia Cristiana, i candidat de la coalició d’esquerres i dretes l’Unione. De seguit el taxista empren el viatge, de 82 quilòmetres i a 150 per hora, fins a Ravenna. La ciutat, no cal dir-ho, és deserta, són les dotze passades. I l’home es perd . Finalment, i a la 1, ja som al llitet.

Durant el viatge he pogut llegir IL CORRIERE DELLA SERA (781.116 exemplars de tiratge) Principals notícies:

. Nuevo duello magistrati-Berlusconi.

. Un’epidemia di Camorra.

. Bush all’America: Non isoliamoci. (Bush a l’Amèrica: No ens aïllem)

. Si l’Unione di solo no.

A les 7, ella se’n va a les jornades. Ell hi romandrà, dues hores més, a la càmere. Despertar poc a poquet. Taula de gimnàstica. Dutxa ben calentona. El televisor engegat per a familiaritzar-me amb la llengua del país.

La cambra. Rectangular, 40 metres quadrats, 5 d’alçada, amb dibuixos i sanefes al sostre, damunt les grosses bigues de fusta. El llit de matrimoni de 1,90 per 1,75. N’hi ha, a la cambra, tres cadires, dues taules, un televisor, un moble bar, un lavabo-dutxa, un lavabo amb wàter i bidet, i un armari gran. Primer pis d’un vell i bonic palau del XVII, bastit damunt d’un antic monestir. Albergo Capello. 3 estels. 41 de Via IV novembre. 48100 Ravenna. La cambra és la 106, i a sota, com a totes les altres, hi apareix una llegenda diferent: "Verso il blu" -cap el blau. L’hotel té cantina, restaurant, sala de convencions, i 3 plantes.

Televisió: esports. Anuncis. Telesèries. Anuncis. CNN. Anuncis. Tafaneria. Anuncis. Confessions. Anuncis. Carallots a tot drap. Anuncis. Vigilants de la platja. Anuncis. Ruqueria. I anuncis, anuncis i un fotimer d’anuncis –infernal màquina menjacervells deseducadora la més gran difusora de la ideologia del Capital perversa i ignominiosa la italiana la catalana i totes les altres gran i bestial embrutidora.

11.00. No és pas difícil d’imaginar allò que farà aquest animal de costums. Girarà i girarà i girarà fins exhaurir el territori que vol transitar. L’estem veient: visita la botiga de fruites, olors i colors i noms; l’herbolari; s’endinsa pel Mercato Coperto, grossos pernils i mortadel·les i llardons. Carrers comercials. Fa fred, la temperatura és la meitat de la barcelonina -uns 5 graus. Piazza del Popolo, curulla de bancs i caixes, alguna joieria, dues botigues de filatèlia, l’edifici majestàtic de la Prefettura. Un gavadal de palazzos. Bell rectangle de 50×200. Aire venecià. Eixam de ciutadans adults i vells fent-la petar en parella o colla. Veu alta però no estrident… una tirallonga, inacabable, de bicicletes de mida idèntica.

Bicis amb un cistellet o dos. Amb un viatger o dos o tres. Bicis amb farcellets o sense pes. Senyores amb bici. Avis amb bici. Joves amb bici. Executius amb bici. Obrers amb bici. Pagesos amb bici. Senyores amb abric de pell però dalt de la bici. A treballar amb bici. A badar amb bici. A fer encàrrecs amb bici. Bicis conduïdes amb les dues mans. Amb una. Amb una i l’altra dins la butxaca, no faig broma. Amb una, i l’altra prement il telefonino, vinga xerrar.

Bicis. Moltes bicis. Bicicletes pertot. Un fum.

També un bon nombre de dones amb criatures en cotxets. La natalitat, no té dubte, tira amunt.

Diversos edificis exhibeixen plaques i marbres en honor dels partisans (cal recordar que el feixisme, a Itàlia, acabà amb la victòria dels partisans i de les tropes aliades, i que Musolini i la dona moriren, a la forca, al bell mig d’una plaça milanesa). Aquí, com se sap, la dictadura finà amb la mort, per malaltia greu, del gran i sangonós tirà.

El xicot, santornem-hi, segueix pasturant. On és? No el veiem pas. Va tan ràpid, igual que parla, que costa de seguir-lo. Per fi. Ja el tenim: s’ha ficat dins la Feltrinelli. La cadena de llibreries fundades per l’editor del mateix cognom. En Feltrinelli, militant del PCI, amic d’en Fidel Castro, del Che Guevara, primer editor a Occident de "Doctor Zhivago". Finançador del partit, i que a les acaballes dels 60 trencà amb el PCI, i creà un grup armat. Mort en esclatar-li una bomba que estava instal·lant. Poc més de 40 anys, tenia. Tragèdia italiana. El país on, als 70, els carabinieri i els serveis secrets organitzaven cops d’estat i atemptats amb dotzenes de morts; on la màfia i l’estat són una sola cosa; el país d’en Pasolini i del PCI, de la Democràcia Cristiana i de les Brigades Roges, d’en Gramsci, del Dante, de Potere Operaio … Hi és, diem, a can Feltrinelli. Regirant prestatges. I instal·lat, on si no, a la secció de política. Una hora i mitja. Adquisicions:

  • Niente e cosi’sia, de l’Oriana Fallaci i el seu diari del primer any de la guerra entre el Vietnam i els EE.UU. (1968)

  • Vietato obbedire -prohibit obeir, d’en Concetto Vicolio, sobre els antecedents del 69 italià.

  • L’usignolo della Chiesa Cattòlica -el rossinyol de l’església catòlica, d’en Pier Paolo Pasolini. Poesia entre 1943 i 1949.

  • Album Pasolini. Amb fotografies i textos diversos d’ell.

  • Antonio Galdo entrevista Pietro Ingrao, il compagno disarmato -el company desarmat. L’Ingrao fou el líder de l’ala esquerra del PCI.

  • Dal PCI al socialismo europeo, un’autobiobrafia politica, d’en Giorgio Napolitano (cap de l’ala dreta del comunisme italià)

Passeja que passejaràs veig tot de pintades i en prenc nota: Juli sei esagerata (Juli ets una exagerada) També hi ha els clàssics Merda Ravenna, i la titola i els testicles de rigor…

Després d’un parell d’hores, em remuga l’estómac li remuga, i miro de vèncer la timidesa entrant en un piccolino bar. No hi ha ningú. Sols una preciosa cambrera. Quaranta anys. Morena. Petitona. Demano un cafè-latte i un croissant. El lloc té seients alts i una mòdica taula, rodona, al costat. Mentre esmorzo aprofito per llegir IL CORRIERE DELLA SERA.

(dins teu, per tota la nostra existència, t’estimo) …

… Dentro te x tutta la nostra esistenza, ti amo

En acabat, segueix la pista d’un monument d’origen romà i bizantí. El "Domus dei tapetti di Pietra". L’home és assegut en un banc d’aquesta petita església de planta esfèrica -Santa Eufènia, 1742-1745, d’en Gianfrancesco Buonanici. Al darrera i a sota, hi ha el jaciment arqueològic. 40×40 metres. El 1993, en construir un garatge i un edifici, foren descobertes 9 estances d’una rica mansió romana. Totes elles amb mosaics amb dibuixos i formes diverses. La importància de la descoberta obligà a les autoritats a decretar-ne la conservació. La casa fou habitada des del segle I fins al VI d.c.

Ravenna, fa dos mil anys, era un petita civitas voltada de viles. L’entorn esquitxat de llacs, maresmes, i dunes. La mar llepant les parets de la ciutat, a la cruïlla dels rius Fadema, Flumisello i Lamisa. L’emperador August ordenà la construcció d’un port militar, prenen, la població, forta embranzida. Amb el pas del temps, però, anà perdent pistonada fins que fou reconstruïda, en el tard-imperi, a imitació de Constantinobla.

Sento, en sortir, cridòria de canalla esvalotada (grossos anoracs, corredisses, xiscles i xisclets, i a sota de la roba d’abric una llarga bata amb ratlles blaves i negres). M’hi acosto. El mur de l’escola és ple de cartells:

. Antifascisti (No war). Dels Comunisti Italiani (el Partit Comunista d’Itàlia-PCDI), un dels tres hereus del gran PCI ja expirat.

. Amare l’Italia. Signat per L’Ulivo i Democrati di Sinistre -el principal hereu, en nombre de militants, del PCI, i transvestit en socialdemòcrata.

. In prima persona, per governare l’Italia del futuro. Buon futuro Italia (libertà, sicurezza, sviluppo) Alleanza Nazionale, el partit postfeixista d’en Gianfranco Fini.

. Italia, forza. Forza Italia. D’en Silvio Berlusconi.

. Per la sinistra. Comunisti e bello. Comunisti italiani.

Són quarts d’una, quan Europa dina. Al Mercato Coperto hi ha un autoservei que pinta prou bé. Amanida -tomàquet, enciam, pernil dolç i truiteta; ravioli, pa, aigua i una poma -9 euros. Mentre dino no trec l’ull a la gent que m’acompanya. Tinc al davant una dona ja madura menjant amb delit; una mare amb nen; quatre estatunidenques joioses i romanceres; un empleat amb vestit, corbata i barret, i pinta de democristià; dues ragazzas còmplices -la de la cua de cavall té uns llavis molsosos, ben petoners; hi ha un altre empleat de mitjana edat … en conjunt passavolants, turistes, gent apressada, sense manies, amants de la cuina senzilla, efectiva, ràpida, i econòmica. Gent jove, principalment. N’hi compto 26. Són les 14.11

En acabar, altra volta a la llibreria.

(per a vosaltres els somnis i per a nosaltres la glòria)

A voi i sogni a noi la gloria

Bicicletes i persones, després de dinar, reprenen el ritme i la rutina habituals. Pomeriggio, silenciós. Sensació de plenitud. Dones i homes que van i venen. Que venen i van. Amunt i avall. Moments de felicitat certa, plausible. També discreta.

Felicitat efímera i xiuxiuejada, dita i sentida a cau d’orella. La d’ara.

Piazza del Popolo, el meu racó més estimat a Ravenna. Si está bene, piú ancora, benissimo. Senzacione di benessere.

Cua. Llarga cua. Teenagers. Sorbetteria (gelats). M’acosto al mostrador. La dependenta i un servidor, només. Come se dice questo en italiano, que li demano. Cono. Ah, vés per on, nosaltres li diem cornet i algun cap-gros cururutxo. Un píu piccolo. Que remato. No importa. Stra-cci-a-te-la. La noia vinga omplir-me el cono amb una paleta; la cosa va prenent molta volada -la superfície ensucrada multiplica per 7 el diàmetre del cornet. Questo non e un gelato, e un supergelato. Hi torno. La noia -alta, cepada, bonica- fa un somriure d’orella a orella. No goso fer-li un petó, cosa que exigiria tanta gentilesa.

(Emili Henry)

Per vivere l’utopia ocorre prima sognarla

Viatjar. Excusa per a mudar de vida. De paisatge. I paisanatge. Fer-se escàpol. Esdevenir un altre. Qüestió de refer la respiració. Un nou ritme i alenada. Decisió: el perímetre de la meva Ravenna només tindrà un quilòmetre per banda (una centèsima part de la superfície del casc urbà) Aquí, però, hi senyorejaré. Vista. Oïda. Olfacte. Tacte. Tots els sentits al servei de la nova vivència. Viatjar cap endins i cap enfora. Confegir, finalment, amb els cromos i els records, una escudella nutrícia i diversa. Penso en el Salva, el xicot de l’Anna. M’agrada el que ella m’explica d’ell. Un argentí delitós per integrar-se en el país, per esdevenir català com els altres. Jo faria igual a qualsevol altre lloc: aquí tan italià com els italians. Ser d’allà on vius i et guanyes les garrofes. Aprendre a estimar el nou país, la seva llengua, la seva gent. I fer-ho sense haver de renunciar a cap altre identitat.

L’astre rei hi agonitza, rera el palazzo medieval, d’obra vista i amb porxada. Piazza del Popolo. Cel serè i net, tot endreçat i entenimentat. El fred apreta. Bisogno andare. Som-hi.

Mots caçats al vol: cazzo. Cellulare. Forza. Pronto. Prego. Francobolo. Burro.

. A les 5 torno a l’hotel -han estat 6 hores amunt i avall, foradant la quadrícula del nucli històric. Becaina d’una hora. Una altre hora més dedicada al senyor Pasolini i les seves franques, nues i crues visions sobre la Itàlia contemporània. Gran plaer intel·lectual i literari.

Io sono piu fatigatto. Bisogno reposare

(Endavant juve)

Forza juve

Anem a sopar a aquí mateix, sense sortir de l’albergo, a la cantina. Sens dubte una formula intel·ligent: restaurant amb menú de degustació de 30 euros i carta, pels més adinerats, i cantina per a economies més arran de terra. Amanida romanyola -força generosa-, raviolis, carpaccio, aigua i vi.

Breu tomb nocturn per donar comiat al dia. Les 8.00. Carrers sense una ànima. Climatologia glacial. El centre de Ravenna pateix el mal de molts altres municipis, un mal greu i de solució no fàcil: hi viu poca gent, la que hi viu és vella, i no té vida nocturna. Mala peça al teler, si hom vol conservar com cal el patrimoni històrico-artístic.

La televisió és la protagonista, de la nit. Zapping a dojo. "Zèlig circus"; un film d’espies protagonitzat per l’Arnold Swarzenegger; un altre d’intriga político-diplomàtica amb en Morgan Freeman … i poca cosa més. Ens atrau el "Zèlig circus". La cosa va d’algun manso que surt l’escenari a fotre el ximple. Hi ha dos presentadors. Un pelat de bona planta però lletjot -la bèstia; i una bella molt bella. Tots dos ballen i es mouen d’allò més bé pel plató. Un plató, el d’aquest programa i el d’aquesta televisió d’en Berlusconi, situat a Cinecità, el Hol·lywood italià, on els grans estudis cinematogràfics. Hi ha, dins del plató, una gernació: un miler de persones joioses i atordidores, algunes amb platerets per esbroncar els campions de la ximpleria i del mal gust. Veritables descervellats -els que hi actuen, i sobretot els que hi són a l’estudi i gent com nosaltres que ens ho mirem embadalits.

Sabato 4 Febbraio

A Itàlia m’acompanyen tres llibres: Guia de conversa Català/Italià; Lettere Luterana, il progresso coma falso progresso; i La prima volta che ho visto i fascisti, del col·lectiu políticoliterari bolonyès Wu Ming.

Poso la tele. Programa del canal regional amb un títol prou expressiu: Romagna mia. Una presentadora, i un munt de conjunts que toquen, ballen, i canten cançons i melodies nostàlgiques, d’amor, de desamor, d’engany, picardioses. Un revival infinit. Com si diguéssim la España cañí dels veïns espanyols del costat. Vet ho aquí.

"Flora non sogna píu". Flora no somia prou. Que diu una pintada del carrer.

La parella determina que avui toca monuments. Giren visita a una exposició, en una església desacralitzada, organitzada per la comune di Ravenna. Ell, amb ganes de ficar-se allà on no el demanen -i només havent entrat- agafa del braç la treballadora municipal que vetlla per tot plegat i li demana, en italià, "Cosa succede con Mercatali" -unes hores abans ha descobert que en passa alguna de grossa amb l’exalcalde. La funcionària canvia de cara, i li diu que "Io non parlo niente de politica". Ell hi insisteix, amb somriure de beneitó. Ella somriu, al seu torn, però es fa fonedissa. La dona d’ell queda garratibada. Confirmat: en passa alguna sobre en Vidmar Mercatali -el batlle que ha regentat 9 anys els destins de la vila. Al cap de poc, la dona hi torna amb més somriures i mirant de suavitzar la situació. Ell, no pot ser altrament, hi contraataca. Ella, tretze són tretze, somriu i torna a somriure. Res a fer. Quant a l’exposició, mostra els plans de futur urbanístic, econòmic, cultural, etcètera i més etcètera d’aquest important enclau urbà de la costa Adriàtica.

Ara sí, anem cap els monuments. Basílica de San Vitale. Gros catedral bizantina, de quan Ravenna fou capital de l’imperi romà d’Occident. Una vila mimada pels reis, petita Constantinobla. Fa un fred que pela. Val a dir que el patrimoni artístic fa pena. Hom cobra sucoses entrades per finançar-ne el manteniment i que no n’esdevingui runa. Hi ha riquesa però recursos migrats esmerçats en l’art. Ves que hi farem. Hom diria que la vila sembla haver estat poquet governada des de l’esquerra.

Visita a una botigueta -"Ravenna souvenirs"- regentada per una iaia/mamma afectuosa i atenta. Compro una postal i un sobre. Al final aconsegueixo el nom dels "segells". Els diuen francobolos. I es compren als bars. Hi escric quatre ratlles i envio la carta mitjançant el porta-lettera o bústia.

"Fra ti voglio un mondo di bene". Fra et desitjo un món millor. Més pintades lírico-poètiques.

Visita al Mercato Coperto. Bombons. Pastes. Pasta. Comprem regals i detalls. Dinar a la cantina: sopa romagnola; amanida Cappelli; tarta de xocolata. Per la tarda, sol solet, més Feltrinelli.

Compro LA STAMPA, de Milano, un dels grans diaris del nord, el diari de la FIAT, del clan Agnelli que en diuen. Titulars:

. E alla fine Bnl parlò francese.

. Moody’s: solo Prodi può fare le riforme Berlusconi: fra due settimane il sorpasso.

. Strage nel Mar Rosso, mille morti.

Són 474.834 exemplars de circulació, els de LA STAMPA, dos cops i escaig LA VANGUARDIA, i una mica més que l’espanyol EL PAÍS.

Ahir nit finà en Romano Mussolini, darrer fill amb vida d’en Benito Mussolini, exdictador i cap de govern entre el 1922 i el 1945. Gran jazzista de fama internacional. Val a dir que la sensibilitat artística del noi li venia del pare, el qual s’estimava molt el violí. A les cerimònies fúnebres assistiren un miler de persones, la major part d’ells feixistes que saludaren el fèretre, braç enlaire, amb la salutació a la romana. Hi ha gent, és ben cert, que no sap situar-se i que confon els pares amb els fills! Ves que hi farem.

Després de dinar enllesteixo LA STAMPA i el llibre d’en Pasolini, el qual m’ha agradat molt i molt -l’escriptor i cineasta tenia una gran agudesa per avaluar determinats fenòmens i tendències contemporànies. El seu paper, a Itàlia, és assimilable, d’alguna manera i salvant les distàncies, al de l’austríac Thomas Bernhard; el francès Mèndes-France; o al subcomandant mexicà Marcos.

La parella emprèn, al pomeriggio, rutes diferents.

Feltrinelli, un cop més. Els carrers són curulls de gent. Una marea humana que foragita les bicis i acut, generosa i receptiva, al tradicional festival consumista.

Segona visita a "Ravenna informa" l’expo municipal a l’església desacralitzada. Enraono deu minuts amb l’encarregat de tarda. Li demano coses sobre la ciutat i els seus projectes. M’inunda d’explicacions i propaganda. Descobreixo una perspectiva ben insòlita de la vila. Resulta que té annexat un canal artificial construït el segle XVIII, de 12 quilòmetres de llargada, navegable, el qual enllaça uneix la ciutat i el port. Ravenna, té, entre el casc urbà i el mar un doble coixí urbanitzat: una potent indústria petroquímica -conseqüència de la descoberta, els anys 50, de reserves de gas metà. El segon coixí és la costa turística, amb balnearis, platges, i indrets idíl·lics, faixa veïna -70 quilòmetres- al totpoderós delta del riu Po. La part trepitjada aquests pocs dies, representa, solament, una centèsima part del total (que en prenguin nota aquelles o aquells que creuen endur-se, ingenus, una visió completa d’un lloc qualsevol indret visitat)

Més sorpreses: la omnipresència ciclista és deguda al fet que el consistori reservà el nucli vell per al trànsit d’aquests vehicles ecològics i lleugers (30 quilòmetres de carrers i vies) En compensació per la frustració produïda per l’assumpte de l’exbatlle, aprofito un insòlit tauler d’anuncis que l’exposició dedica a missatges de la ciutadania. Agafo un pòsit i un rotulador i estampo, pot ser altrament?, "Ma que cosa succede con Mercatali? Pere".

Ullant el mapa, i quan el temps s’esmuny irremissiblement, me n’adono que no podré veure la tomba de Dant per bé que si que hi frueixo amb les que la llegenda diu destinades a l’emperadriu Gal·la Placídia, l’emperador Constantí II, i el també emperador Teodoric.

18.05 Els carrers es buiden progressivament. L’hora de sopar és a tocar. M’endinso, un cop més, a Can Feltrinelli. Hi compto 101 badocs.

A prop de l’Albergo, hi ha un cinema multisala. En cartell:

. Per sesso o per amore. Amb la Mònica Bellucci i en Gerard Depardieu -molt popular aquí i amb domini perfecte de l’italià, reminiscències, potser, de quan rodà "Novecento" d’en Bertolucci?

. I segreti de Brokeback Mountain. De l’Ang Lee.

. Battaglia nel cielo. D’en Carlos Reygadas.

A prop de l’hotel, tenim una torre medieval i inclinada. Fa 30 m. d’alçada i es bescanta, si fa o fa, un metre cap a la dreta. S’hi adossa a la Casa Melandri -s. XVI. Els primers deu metres de la torre són afermats per una faixa metàl·lica amb més de cent bigues.

Nova nit TV. Un menú ben remarcable per bé que no precisament exquisit: "il treno di desiderio -del desig"; "la corrida"; i entrevista a Silvio Berlusconi. Tot plegat força berlusconià. Posats a triar, millor fer-ho per l’original i no pas la còpia. En Silvio és a una de les seves tres cadenes. Assegut al bell mig d’un escenari amb graderies a banda i banda. Al darrera, una pantalla gegant amb estadístiques i imatges del gran "triomfador". El públic, cal dir-ho? És més berlusconià que el mateix Berlusconi -això és palès pels aplaudiments fervorosos i les preguntes ferotgement antioposició. De presentadora, el cap del govern, que no es mama el dit precisament, ha triat una dona combativa i bastant independent i crítica. Cap problema. Ell se’n surt sempre. Ens empassem una hora i mitja d’entrevista-monòleg-míting-pregària-acció de venda … En Berlusconi és un gran venedor, un gran actor, té una barra sense límits, i domina tots els registres -depredador, víctima, estadista, latin lover, xistòs … És un fenomen polític bastant singular. Tinc acreditat que el pitjor que pots fer amb un adversari és subestimar-lo. Fa anys, a MicroMega -revista italiana d’esquerres- vaig llegir un dossier molt complet sobre ell. Des d’aleshores, l’hi tinc un respecte infinit. És el prototipus del polític del futur -banal, demagògic, enganyaire, mediàtic, multimilionari, sense escrúpols … En fi, una nit ben distreta i alliçonadora (haig de confessar que li tinc una certa flaca, a en Berlusconi: sorgí del no res, és un lluitador que no afluixa)

6.30 h. Dempeus i cap a la dutxa. Fa un dia clar, assolellat, el millor de tots. Darrer passeig. Poca gent. Un parell de fotos perquè no sigui dit. Fem les maletes. Paguem el compte. Esmorzem. Un petó, ella sempre ull viu, per a la Valeria -la recepcionista de tarda, bonica, dolça, amb molta retirada a la Victoria Vera. Sense comentaris.

Al quiosc compro LA REPUBBLICA -fundat per l’Eugenio Scalfari. 680.516 exemplars:

. Il Male nel mondo e l’amore di Dio (Eugenio Scalfari)

. Islam, assedio alle ambasciade.

. L’atomo nel nostro futuro.

Exemplar del diumenge. 1 euro. Només du d’extra el suplement cultural. Cap promoció. Cap revisteta. Un país culte i lector. Si senyora. Com cal (a la gent no li calen regalets per anar a comprar el diari!)

Passegem fins a l’estació. Comprem els bitllets. 82 quilòmetres fins a Bologna per 9,60 euros tots dos. Paratge agrícola. Ben regat i endreçat. Cases pairals esparses. Una plana que puja lleugerament com més ens hi acostumem a la capital "rossa". "Treno d’alta frequentazione", un didal de parades. Viles i conreus: LUGO. Pera. SOLAROLO. Cereals. CASTEL BOLOGNESE. Poma. ÍMOLA. Raïm. CASTEL SAN PIETRO. Indústria agropecuària. OZZNO DELL’EMILIA. Cavalls.

Per fi veurem Bolonya de dia Entrem per una zona ben obrera -els habitatges recorden els catalans i espanyols, dels anys 60, de la franquista Obra Sindical del Hogar.

"Birre gratis per il lavoratori" -cervesa de franc pels treballadors.

Sol. Temperatura discreta però agradosa. Humitat normal. Una ronda ens mena, en 10 minuts, a l’aeroport.

Aeroport. Espera i un cafetó. Irromp tot un "Ramazzoti" -alt, rasurat, amb ulleres fosques, casual wear, veritable semental. La "Ramazzota" que l’acompanya igual d’indescriptible -alta, rossa, pell morena, uns texans que costen pela llarga, anatòmicament té de tot i en equilibri i abundor. Amb el Ramazzoti i la Ramazzota establim un joc de mirades furtives, per apamar i veure el què. Mentre riem a cor què vols, ells no deixen d’interrogar-se sobre el perquè de tanta de gresca.

Enlairem. Dos quarts d’una de la tarda. Volant damunt d’Itàlia, fregant la costa italianofrancesa. Els Alps, a l’abast de la mà, blanquíssims i immensos i amenaçadors. Tres dades. 600 quilòmetres per hora de velocitat. A 10.000 metres d’alçada. I amb 51 graus sota zero de temperatura.

Finish. Finale. Final.

Febrer de 2006

Ci Vediamo Italia. Arrivederci ciao, amore.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!