Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“A mi padre, amanuense de lo obvio. A toda la basca alunada, que sigue saliendo a la calle”. D’aquesta manera, el periodista valencià, feia l’estrena literària a les acaballes de la dècada dels 80. I ens presentava un retrat fragmentari, ben viu i acolorit, de la València més humil, menys integrada, més underground, més exposada (…)
Abelard en recull, exactament, 33 històries que tenen per denominador comú una mirada propera, còmplice, solidària, amb aquest món submergit, negligit. Són notes, apunts, retrats, acompanyades de 7 il·lustracions signades, la majoria, per Giup, i una altra per Víctor Antón.
La prosa de Muñoz, esclata, en totes i cadascuna de les històries, intensa i vívida, ben travada, amb trellat i gruix literari; i un cert, si m’és permès de dir-ho, alè poètic.
Una prosa en aparença natural, però ben treballada i sospesada, pròpia d’un professional de l’escriptura que viu a prop, en general de nit, i que coneix fil per randa aquells mons, aquella gent, aquelles nocturnitat valenciana que ens vol servir en safata.
Abelardo Muñoz, per cert, n’ha tret un altre llibre fa poques setmanes -aquí us en deixeu gaudir de la portada i d’una breu ressenya. D’aquest nou títol, en parlarem properament.
De moment, però, us deixem amb la companyia rebeca, passoliniana, d’aquesta València submergida que de cop emergeix perquè ens contemplem en una humanitat completa i integrada. La companyia, en aquest cas física, d’un autor que fa poc que he tingut ocasió de conèixer personalment.
. Valencia sumergida. Abelardo Muñoz. 82 planes. Víctor Orenga, Ed. València. 1987.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!