Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

11 de febrer de 2013
diari_d'un_eurocomunista del #PSUC
7 comentaris

unionisme, espanyolisme (llenguatge marcià)

Diguem-ho clar d’entrada: la còpia del “model basc” mai no ens ha estat útil, ni referencial, als catalans. El basc és un model útil només pels bascos. Per dos motius: per la lluita armada –una aposta totalment indesitjable i dolenta per Euskadi –tal com s’ha vist a bastament (…)

I, segon, perquè l’Estat Espanyol, és, de fet, una confederació; una confederació Basc-espanyola; la singularitat fiscal d’Euskadi i Nafarroa, fan que ambdós territoris siguin gairebé estats. La resta, mal que ens pesi, som i serem Espanya.

 

De manera que, “basquitis, no gràcies”.

 

Què és basquitis? La còpia d’un model no vàlid; un model que aposta per la fractura social, pel trencament intracomunitari, pels compartiments estancs on el diàleg hi és inexistent i tot es resol pel silenci, la intimidació, i l’enfrontament físic.

 

Més clar, encara, basquitis és emprar aquest llenguatge tan lamentable i impolític que divideix els catalans entre unionistes-espanyolistes i sobiranistes. Un llenguatge reduccionista, propi de perdedors, de gent que no hi veu més enllà del propi nas.

 

A Catalunya, el sobiranisme ha estat possible com a fenomen de masses que pot guanyar –no és segur però que ho faci, perquè una majoria de no independentistes, cansats d’un estat autonòmic devaluat, ens hem mogut políticament i hem recolzat aquesta via. Una bona part d’aquest segment, i altres que dubten, veiem amb gran incomoditat aquesta ridícula, absurda, infantil reducció d’un país a dos bàndols; en qualsevol cas, a mi no m’esperin per jugar a aquest joc tan ximple i ximplet.

 

A Catalunya, tenim i tindrem ciutadans i ciutadanes partidaris del sí, i partidaris del no; qui guanyarà, no ho sé pas, però la divisòria és aquesta, sí i no. Deixem, abandonem, doncs, els mapes, la retòrica, les punyetes, aquest llenguatge propi de marcians que parla d’unionistes, espanyolistes, independentistes. Això, en tot cas, deixem-ho per Madrid, per l’estat, no ens fem, curt i ras, un autogol que ens faria perdre la lliga abans de començar el partit.

PD. Així, doncs, a partir d’ara, em prohibeixo aquest llenguatge d’unionismes i espanyolistes, i n’adopto el més planer, i civil de catalans, partidaris del sí i del no. 

http://twitter.com/perermerono


CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. Hola Pere, acabo de llegir el teu apunt i he de dir-te que he hagut de fer una altra lectura per acabar de convencèr-me que té uns voluntat eminentment provocadora, la qual cosa està molt bé, però per la qual cosa fa que em centri ara en un os en concret: la crítica que fas al reduccionisme. Jo penso que aquí et passes, perquè hi veig incoherència o mala fe. M’explico i acabo breument. Dir que e procés iniciat tendeix a diferenciar dos bàndols és un plantejament reduccionista en la mesura que no tens en compte que és la pròpia ciutadania qui marca l’agenda. I això és el valor i la garantia més gran que tenim com a poble ocupat. Ocupat, sí. Ferotgement. I aquest és el drama de l’espanyolisme.

    Cordialment, 

    Respon
  2. No sóm bascos, ni som espanyols.
    Som el què som.
    Aquesta realitat nova, abans era una idea, un desig, ara ja no entra en la lògica del pensament o filosofia, des de la perspectiva dels antics pensadors revolucionaris.
     
    Posa-hi l’etiqueta que vulguis, però la realitat és que marxem, els esdeveniments, el moviment, com sempre, va per davant de les idees i el pensament!
    No sempre hi pots posar la raó!

    salut  

    Respon

Respon a Eduard Solà Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!