Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Una mare de família pateix un accident greu mentre practicava un esport de risc. Atès que les desgràcies no venen soles, el marit descobreix, per boca de la filla gran, que l’accidentada feia el salt al cònjuge. Drama familiar d’allò més contemporani, el film ha estat rodat en el marc suggestiu i incomparable de les Illes Hawaii –un paradís que ens resulta ben pròxim als que tenim una edat i que durant els 70 vam poder gaudir de la llarga i distreta sèrie televisiva “Hawaii 5-0” (…)
La pel·lícula, important detall, no és el clàssic drama lacrimògen que mira de fer plorar tot el que pot i més; ben al contrari, es tracta d’un treball fet amb tacte, cura, i plantejant les coses de manera versemblant. Però desvergonyidament certa, veraç, descaradament autèntica.
De fet, amb el McGuffin de la dona, el que resulta és una vívida vivisecció de les relacions humanes dins d’una família (la distància del pare; els capricis dels fills –en aquest cas de les nenes-, poc “acompanyades” i deixades una mica de la mà de déu, en les modernes parelles dels sistemes de capitalisme neoliberal, la lleialtat, l’amor, la feina. Cal subratllar, així mateix, algunes gotes d’humor que ajuden a no pintar-ho tot de negre i a prendre’s una mica amb sarcasme certs fets i situacions.
Cal destacar els grans papers i les grans interpretacions de la bollicao que fa de filla, d’una sorprenent maduresa interpretativa, i del propi George Cloony, un actor de gruix. I l’aparició, efímera, del gran Beau Bridges.
En conclusió: un film rodó, ben rodat, amb un guió amb tots els ets i uts. Una cosa viva, inauditament poc hollywoodenca, que et fa viure, rumiar. Un drama contemporani que paga molt i molt la pena.
. Los descendientes. Dir. Alexander Payne. 110 minuts. USA. 2012.
http://twitter.com/perermerono
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!