la visió era ben neta i clara: (…)
una estança a la penombra, amb finestres obertes de bat a bat, l’aire batent portes i bellugant cortinatges, la televisió inesperadament muda i cega. i al bell mig, transitant per corredors i espais, la figura fantasmagòrica de la senyora Joana (pas dubitatiu, insegur, mirada curulla d’estranyesa).
feia dies que no la veia, a la veïna. fou, com sempre, una visita breu: escoltar-la, xerrar-hi, veure una mica la televisió.
els canvis, però, eren perceptibles, evidents, des del darrer dia.
si bé conservava en perfecte estat la memòria a llarg termini, el seu record recent, immediat, s’hi havia fet fonedís. més encara, es passava tota l’estona anant i venint en cerca i captura d’objectes i estris que feia uns segons o uns minuts que havia mogut de lloc. tothora remugant i planyent-se per una pèrdua que li resulta dura, colpidora, incomprensible. m’hi vaig quedar de pasta de moniato. comptat i debatut, n’estava passant una de grossa.
Probablement, la simptomatologia n’havia sorgit abans –unes setmanes, uns mesos-. el cas, però, és que no me’n vaig sentir interpel·lat. jo estava vivint un moment nou i calia demanar-se com fer costat a la veïna.
La pregunta clau era: què fer?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!