Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

13 de setembre de 2006
3 comentaris

Taurus / Telets (Alekxandr Sokurov)

Tenim davant dels ulls un paisatge paradisíac: aigua abundosa, vegetació luxuriant; un palau senyorívol. Veiem una cambra. Una persona entre llençols. Al cap de poc ens n’adonem que és malalta. És un home. És calb. Té bigoti i barbeta. És més aviat baix. Té inconfusibles trets caucàsics. Morosament, ens és mostrada, l’habitació. Hi sentim la veu del malalt, que ens parla (res de l’altre món: membrances d’infantesa, la família, l’existència de Déu…).

Entren, i esperen, darrera de la porta, tot d’assistents, els quals més que enraonen xiuxiuegen. La cosa no ens acaba pas de fer peça. N’hi comptem set persones, algunes amb uniforme militar o policíac. Tenim, definitivament, la mosca al nas. Hi ha com una flaire de conxorxa: tot sovint, la porta s’entreobre i s’ajusta: algú, tothora, esguardant amb ulls petits i, no obstant, fondos. L’home calb i ja vell, és malalt o està detingut? O potser totes dues coses alhora?. Que ens demanem.

L’home no té pas gaire traça, atès que pateix una afecció greu que limita creixentment la seva mobilitat: fins i tot li cal ajut per banyar-se.

Al cap de poc, hi entra el metge. El doctor i el malalt enraonen, alternativament, tant en rus com en alemany, i ho fan de forma fluida i lliscant. Parlen, esclar, de què, sinó, de la malaltia. L’home calb i vell però ben lúcid, mira de saber què té, quan de temps l’hi queda, de vida. El metge –gran i greu pinta d’intrigant- contesta fugint d’estudi, inconcretament. I observa, tant com pot, i de cua d’ull, el seu pacient.

Després de la visita mèdica, el malalt és autoritzat a fer un tomb per fora de la finca. Van a caçar, diuen. Hi van en cotxe, amb la seva dona -la Maria Krupskaia-, i dos acompanyants –militars, per descomptat-. El paisatge és bell i golut, talment una tela impressionista. Al final, arriben a destí. L’home i la dona baixen i passegen. El malalt, però, en un accés de vitalitat força el ritme i ensopega. El cas és que l’han de dur en braços i giren cua de pet cap a casa.

Més tard, veiem, al palau, com l’home rep la visita de canalla. Fa la sensació que allà, a la casa, tot va pengim-penjam, i que, de respecte, al malalt, l’hi tenen més aviat poc.

L’home calb i vell, en Volodia, li diuen, es demana com és que no en rep, de correspondència. Ni tampoc té trucades. I ningú no el visita.

Un dia, algú d’important, el va a veure. És un home prou més jove que ell. Cabell abundós, negre, i clenxinat cap enrera. Amb un gros mostatxo. Ulls de fura, que hi fan feredat i tot. Abillat amb una inconfusible jaqueta clara, amb botons metàl·lics. El malalt ordena i mana, i mira d’imposar-se, dialècticament i jeràrquica, al visitant, el qual l’esguarda, l’avalua. El seu nom, el del visitant, és Josef Stalin. I el malalt és en Vladimir Ilianov “Lenin”.

I el film d’en Sokurov tracta dels darrers dies del principal impulsor de la revolució d’octubre, tancat i barrat, isolat, al camp, per ordre del politburó del Partit Comunista de l’URSS.

El film és fet amb una pel·lícula de textura granulada, amb filtres. Tot provocant un efecte boirós, sense distinció, a penes, dels colors. És, pel que sembla, el món vist amb els ulls del malalt, ja en fase terminal. La càmera es mou amb morositat, a la velocitat d’una respiració tranquil.la i assenyada.

És, a parer meu, un film fascinador i fascinant, extraordinàriament bell, molt fotogràfic i pictòric, amb un missatge inquietant del que foren els darrers moments d’en Lenin: de la força abassegadora i l’èxit a la més absoluta decrepitud i minusvalidesa.

El film forma part d’una tetralogia ja enllestida i estrenada dedicada a tres grans personalitats del segle XX: l’Hiro-Hito, l’Adolf Hitler, i en Lenin.

Extraordinari treball. 

 – Taurus (Telets). Dir. Alekxandr Sokurov. En dues parts. Amb en Leonid Mozgovoi, la Maria Kuznetsova, en Sergei Razhuk, la Natalia Nijulenko. Muntatge: la Leda Semionova. Fotografia: l’Aleksandr Sokurov. So: En  Sergei Mochkov. Guió: en Yuri Arabov. Producció: en Viktor Sergeiev. Lenfilm Studio. Rússia. 2000. Color. Devedé editat per Intermedio (Barcelona) i amb subtítols en espanyol). Contingut: pel·lícula; escenes; Sacrificio Vespertino (1984-1987) 18’; fotomuntatge Taurus 3’; biografia; filmografia; bibliografia; text introductori d’Ivan Pintor; altres títols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!