Pere Meroño

Dissabte, 30 de març, visita llampec a la capital de la Tarraconense.

Com més avancem amb tren, més el dia es deixondeix i el sol hi senyoreja mentre el nuvolam es recull i abdica. Calafell, vila turistoide de passavolants. Trams amb palmeres descabellades amb la melena girada en direcció nord/nord-est… maresmes profilàctiques passat Sant Vicenç de Calders.

A Torredembarra, m’assalta un breu pensament sobre el tripartit: la gran asimetria i desproporció entre el cabal de vots assolit per ERC, i el poc i mal ús fet d’aquesta força. Preludi d’una cadena potinera d’errors…

Conquerim Tarragona un hora i quart després de prendre el “Regional”. La idea és girar visita, per començar, al barri del Serrallo –la Barceloneta tarragonina; la tarragoneta. Avancem vora mar-zona portuària –m’estimo molt això dels ports, que puden a classe obrera, a estibadors com el meu oncle Jorge; grans bastions, encara, d’un puixant moviment sindical assembleari i combatiu. Plaça dels Carros i efígie d’un romà il·lustre. Casa porxada, edificis nobles de l’autoritat portuària. Carrer de Smith, carrer Reial…

No acabem de trobar el Serrallo; veiem el barri portuari força renovat, i, cap el final, i mirant la via del tren, descobrim “el Serrallo, enamora’t”, que diu l’anunci. Un tren de RENFE model 030-0204 ens en dóna la benvinguda. Tres carrers amb illes rectangulars de pisos, tot de restaurants en la façana marítima. N’hi ha, també, en aquesta façana un caramull de figuretes que articulen un parell d’escultures amb llegenda poètica incorporada manufacturats per l’artista B. Bizot. Una església petita i enlairada, amb grossos contraforts petris, en previsió, suposo, de pujades del mar, n’asseguren la viabilitat de l’edifici de culte. Tot d’instal·lacions portuàries, un museu, la llotja, el pòsit de pescadors, la confraria, salpebren l’antic barri de pescadors. Sabor a mar en un matí amb migrat bellugueig humà i un vent atordidor per enfurismat.

Avanço per un dic estret mar endins, les ràfegues de vent són tan potents que em fan caminar fent esses. Arribo a la punta i, ben ràpid, plego veles; la situació és perillosa.

Una rajola en forma de placa anuncia que el “Gremi de Marejants”  data del segle XIII. Una altra ens remet al culte retut a Sant Magí de Brufaganya. Un locutori confirma la forta presència de nous catalans en el barri.

Vist el Serrallo, i força convuls pel vent emprenyador, fem cap a la Tarragona nova eixamplada i eixamplària. Arribem al “fòrum de la colònia”, un conjunt a l’aire lliure documentat en la segona meitat del segle XIX, excavat en 1920, integrat per basílica jurídica, tribuna, cases, Capitoli, plaça, i un espai on s’aplegava el senat local o cúria.

Avancem en direcció a la gran i formosa rambla. Pel camí, topem amb l’antic mercat central, de 1915, pur i dur conglomerat de ferros despullats i d’estructura buida en perpètua i ajornada reconstrucció. Voltem per la rambla. Girem visita al circ romà. Anotem la presència de dues banderes espanyoles a les finestres dels habitatges particulars de la Delegació del Ministerio de Defensa –imagino que antic Govern Militar. Un edifici presidit, naturalment, per una grossa ensenya d’Espanya. Sorprèn el dèficit banderil i d’inseguretat que fa vindicar Espanya a alguns estadants del complex militar mitjançant dues banderes més –que dit sia de pas ni em fan nosa ni tampoc em neguitegen.

A tocar del circ, un edifici noble de factura impecable i clàssica, i grossos carreus, es presenta com a seu de la Colla Jove de Xiquets de Tarragona. Visitem la plaça de l’Ajuntament, situada a 50 metres sobre el nivell de mar, alçada justa de la plataforma rocallosa que enlaira Tarragona en la seva impressionant façana urbana. A mesura que pugem, els carrers apareixen deserts, deshabitats, caminem arran de muralla, per l’interior. Una grossa plaça és coronada pel Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili -l’edifici acollí històricament l’antic escorxador pobletà. El punt més alt és a 79 metres. Travessem la muralla i veiem l’entrada a Tarragona venint de Barcelona.

A continuació, ens acostem i gaudim de la plaça de la Catedral, impressionant conjunt d’edificis a prop dels quals hi ha l’arquebisbat i altres equipaments episcopals i religiosos.

Després d’un breu repàs de locals, n’escollim un –el bar La penya, per fer l’indispensable i satisfactori àpat del migdia.

Portem ja sis hores a la gran capital romana, una ciutat curulla d’història, de present i de futur. Gran ciutat catalana. I decidim que per no fer més carregós el retorn és hora de, ai, tocar el dos. A reveure, Tarragona. 

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans