Tot d’individualitats, d’estols de persones, esquitxant l’eix geogràfic entre París i Lisboa, per allà on passa el tren Sud Express. Una cinta serena, amb una càmera que guaita amb intel·ligència, actrius i actors professionals i no professionals. Un film bellíssim. Clàssic. Una pel·lícula de ficció amb tractament documental.
Ahir, a la tarda, vaig encertar-la de ple, en girar visita al Renoir-Floridablanca de la ciutat comtal.
Cruïlla de vides. Sentiments en marxa. Finestra oberta a totes les e-mo-ci-ons. Tot això i més ens mostra, en una hora i quaranta-tres minuts, aquest film subjugant.
Dos veïns i amics, ara barallats, de Vilar Formoso. Una colla de taxistes parisencs, la majoria nats a Portugal i Espanya. Un taxista xenòfob -quina gran interpretació, per déu! maridat amb una portuguesa. Una colla d’angolesos residents a Portugal que miren d’arreplegar quelcom per fer bullir l’olla. Un tetraplègic i una amiga a l’Espanya profunda. L’amo i un encarregat d’una finca i un gos. Una meuca trista i fotuda. Una parella que de joves visqueren un gran amor i que es retroben quaranta anys més tard … Històries mínimes i màximes. Amor. Desamor. Amistat. Solitud. Emocions en estat pur.
He vist més vida en aquest film que en dotzenes i dotzenes de pel·lícules. En són directors i guionistes els salmaltins Chema de la Peña i Gabriel Velázquez. Repeteixo: en Chema de la Peña i en Gabriel Velázquez. No perdéssiu pas de vista aquests noms. Són bons, molt bons, i faran parlar. Seguiu-ne, sisplau, la pista.
Ah, i no deixeu de veure, no us en penedireu, aquesta gran pel·lícula. Un film que és recomanat per a persones que escolten amb els ulls i que veuen amb el cor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!