Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

 

1 . DUBTAR. La independència de Catalunya és certament l’únic projecte subversiu -de qüestionament radical de l’Estat- que hi ha en l’escena política espanyola. Però el procés sobiranista no és una revolució sinó un projecte de ruptura democràtica. Del que es tracta, per tant, és de sumar: d’incorporar i no d’excloure. La vella idea de les avantguardes com a elits cohesionades capaces d’arrossegar les masses cap a un destí superior, inqüestionable, no té lloc aquí. L’independentisme només pot triomfar guanyant adeptes: decantant sectors socials inicialment reticents cap a aquesta opció, perquè l’expressin a les urnes a cada oportunitat que hi hagi. Per això és un mal símptoma cada cop que s’imposa el discurs del més val pocs però de pedra picada que molts carregats de dubtes. Només si els que dubten s’hi poden apuntar sense deixar de dubtar el procés avançarà.

És un mal símptoma cada cop que s’imposa el discurs del més val pocs però de pedra picada que molts carregats de dubtes

És un senyal de debilitat del president Puigdemont que el conseller Baiget hagi estat cessat per haver expressat un dubte molt estès: que el referèndum es pugui celebrar. I la incertesa es fa més patent quan Puigdemont diu: “Mentre jo sigui president, hi haurà referèndum”. ¿Està obrint així una hipòtesi de sortida per si en un moment donat veu el referèndum inviable? No som en un exèrcit en marxa cap al front en què tothom ha de tancar files i en què s’ha de dir que s’aconseguirà l’objectiu encara que es pensi el contrari. Som en un debat democràtic, intentant tirar endavant un projecte que força les costures del règim polític i que necessita ampliar la base. I cal fugir del dramatisme, que només afavoreix l’estratègia de la por que du a terme el govern espanyol. Calma: la inversió estrangera a Catalunya puja més que mai, la qual cosa fa pensar que el món del diner, sempre sensible als enrenous, no veu a venir cap escenari de risc. És lògic que es plantegin interrogants sobre les estratègies en curs quan s’ha de prendre una decisió que s’ha batejat com a històrica. La bona política és la que sap captar l’ocasió i treure’n el màxim rendiment. ¿El xoc frontal és la millor oportunitat per a Catalunya o cal canviar de via abans d’arribar-hi? Aquesta és la qüestió. Negar aquest debat em sembla que forma part de la zona fosca del Procés: allà on es perd la diferència, per dir-ho a la manera de Jean-Paul Sartre, entre fer política i jugar a fer política.

2 . CONFRONTACIÓ. Junts pel Sí i la CUP presenten el seu projecte de llei del referèndum, que el govern espanyol enviarà directament al Constitucional, sense haver tancat un acord amb els comuns, de manera que l’acumulació de capital polític patina. I ho fan separant la llei del referèndum de la llei de transició, que seguirà oculta. Queden als calaixos elements rupturistes que eren en alguns esborranys, com el pas directe a la nova legalitat si es prohibia el referèndum. Un referèndum no és un entreteniment. Requereix unes condicions i unes garanties perquè pugui ser internacionalment reconegut, i cada dia que passa és més difícil que es donin. La ciutadania té dret a saber si l’objectiu estratègic és el referèndum en si o és el xoc frontal amb el govern espanyol.

Una vegada més es paga l’obsessió per anar marcant fites definitives que després no es poden assolir

Puigdemont va fer una intel·ligent reconducció de l’estratègia recuperant el referèndum com a espai d’ampli consens quan el sobiranisme donava aquesta etapa per acabada i posava la independència com a destí immediat. Però una vegada més es paga l’obsessió per anar marcant fites definitives que després no es poden assolir. Els números parlen molt clar: la independència de Catalunya és una cursa de fons, no un esprint cada dos anys. Fins ara aquests “moments històrics” poden haver tingut una certa virtualitat com a catalitzador del Procés, però aquesta dinàmica té els seus límits. Diguem les coses pel seu nom. En el moment actual la qüestió no és si hi haurà o no referèndum el dia 1 d’octubre, que el govern espanyol impedirà amb tota certesa. El dia 2 se seguirà caminant: com s’hi pot arribar en les condicions més òptimes? El Govern es decanta per aguantar la ficció fins al darrer moment i forçar la confrontació. No tothom ho veu així. I cal escoltar els discrepants, que també poden tenir raó. Induir a callar sempre és un mal camí.

 

1 . DUBTAR. La independència de Catalunya és certament l’únic projecte subversiu -de qüestionament radical de l’Estat- que hi ha en l’escena política espanyola. Però el procés sobiranista no és una revolució sinó un projecte de ruptura democràtica. Del que es tracta, per tant, és de sumar: d’incorporar i no d’excloure. La vella idea de les avantguardes com a elits cohesionades capaces d’arrossegar les masses cap a un destí superior, inqüestionable, no té lloc aquí. L’independentisme només pot triomfar guanyant adeptes: decantant sectors socials inicialment reticents cap a aquesta opció, perquè l’expressin a les urnes a cada oportunitat que hi hagi. Per això és un mal símptoma cada cop que s’imposa el discurs del més val pocs però de pedra picada que molts carregats de dubtes. Només si els que dubten s’hi poden apuntar sense deixar de dubtar el procés avançarà.

És un mal símptoma cada cop que s’imposa el discurs del més val pocs però de pedra picada que molts carregats de dubtes

És un senyal de debilitat del president Puigdemont que el conseller Baiget hagi estat cessat per haver expressat un dubte molt estès: que el referèndum es pugui celebrar. I la incertesa es fa més patent quan Puigdemont diu: “Mentre jo sigui president, hi haurà referèndum”. ¿Està obrint així una hipòtesi de sortida per si en un moment donat veu el referèndum inviable? No som en un exèrcit en marxa cap al front en què tothom ha de tancar files i en què s’ha de dir que s’aconseguirà l’objectiu encara que es pensi el contrari. Som en un debat democràtic, intentant tirar endavant un projecte que força les costures del règim polític i que necessita ampliar la base. I cal fugir del dramatisme, que només afavoreix l’estratègia de la por que du a terme el govern espanyol. Calma: la inversió estrangera a Catalunya puja més que mai, la qual cosa fa pensar que el món del diner, sempre sensible als enrenous, no veu a venir cap escenari de risc. És lògic que es plantegin interrogants sobre les estratègies en curs quan s’ha de prendre una decisió que s’ha batejat com a històrica. La bona política és la que sap captar l’ocasió i treure’n el màxim rendiment. ¿El xoc frontal és la millor oportunitat per a Catalunya o cal canviar de via abans d’arribar-hi? Aquesta és la qüestió. Negar aquest debat em sembla que forma part de la zona fosca del Procés: allà on es perd la diferència, per dir-ho a la manera de Jean-Paul Sartre, entre fer política i jugar a fer política.

2 . CONFRONTACIÓ. Junts pel Sí i la CUP presenten el seu projecte de llei del referèndum, que el govern espanyol enviarà directament al Constitucional, sense haver tancat un acord amb els comuns, de manera que l’acumulació de capital polític patina. I ho fan separant la llei del referèndum de la llei de transició, que seguirà oculta. Queden als calaixos elements rupturistes que eren en alguns esborranys, com el pas directe a la nova legalitat si es prohibia el referèndum. Un referèndum no és un entreteniment. Requereix unes condicions i unes garanties perquè pugui ser internacionalment reconegut, i cada dia que passa és més difícil que es donin. La ciutadania té dret a saber si l’objectiu estratègic és el referèndum en si o és el xoc frontal amb el govern espanyol.

Una vegada més es paga l’obsessió per anar marcant fites definitives que després no es poden assolir

Puigdemont va fer una intel·ligent reconducció de l’estratègia recuperant el referèndum com a espai d’ampli consens quan el sobiranisme donava aquesta etapa per acabada i posava la independència com a destí immediat. Però una vegada més es paga l’obsessió per anar marcant fites definitives que després no es poden assolir. Els números parlen molt clar: la independència de Catalunya és una cursa de fons, no un esprint cada dos anys. Fins ara aquests “moments històrics” poden haver tingut una certa virtualitat com a catalitzador del Procés, però aquesta dinàmica té els seus límits. Diguem les coses pel seu nom. En el moment actual la qüestió no és si hi haurà o no referèndum el dia 1 d’octubre, que el govern espanyol impedirà amb tota certesa. El dia 2 se seguirà caminant: com s’hi pot arribar en les condicions més òptimes? El Govern es decanta per aguantar la ficció fins al darrer moment i forçar la confrontació. No tothom ho veu així. I cal escoltar els discrepants, que també poden tenir raó. Induir a callar sempre és un mal camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!