El futbol m’agrada força: passeu-me l’esfèric i, ambidextre com sóc, faré de tot una mica: defensa, extrem, davanter, i, si cal i molt convé, de porter. Jugar-hi m’agrada, veure’l no, vet aquí la cosa (…)
De la mateixa manera que per a mi fou fonamental la figura de Miguel Indurain –a qui vaig dedicar-hi un llibre, no publicat- per “entrar” en el ciclisme televisat, al futbol, la peça clau fou en Jorge Valdano, el cavaller que ha estat fins fa quatre dies director general del Real Madrid. Estem parlant cap a final de la dècada dels 80.
Un fet, abans de res, va ser decisiu perquè hi sentís una innata simpatia pel personatge: Valdano va militar al partit Convergencia Socialista, a la seva Argentina, una formació petita, d’inspiració marxista que no feia gota d’ombra al totpoderós peronisme. Era, doncs, un senyor amb idees, amb formació, amb un compromís política clar i net d’esquerres, no pas una mola feta de sang i músculs.
Després de jugar una colla d’anys, i de penjar les botes, sovintejà emissores de ràdios, diaris, televisions, i féu llibres sobre el futbol. Recordo com si fos ahir que a la cadena SER el batejaren com “catedràtic” en futbol. I a fe de déu que n’era, de catedràtic.
Un cavaller, un home educat, dúctil, assenyat, respectuós, bon parlador, amb un cap ben moblat.
Davant l’espectacularitat i la testosterona de Mourinho, Valdano ha perdut la batalla, per bé que n’ha sortit guanyant d’una contesa impossible. Se’n desfà de mil i un maldecaps i obté autonomia per fer la seva.
Així doncs, li desitjo el bo i millor, senyor catedràtic de futbol.
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!