Pere Meroño

Tinc un pastiller, que en diuen Sí, dona, una capsa on s’hi posen les pastilles que naltros, la gent gran, hem de prendre per les moltes malures que els anys ens en fan Passa que em cal en Josep Maria, mon fill, que cada dia, dos cops em truque per dir-me, per exemple: dilluns, esmorzar –només n’hi ha, per ara, esmorzar i sopar-, a dalt, que és el lloc on són les coses aquestes Aleshores, jo les hi vaig a buscar, ell s’espera al telèfon, me les pren i au a un altre cosa Déu n’hi do quantes pastilles que em prenc! L’altre dia, i n’estic segura que és per les pastilles, vaig ser a pic de caure, al carrer, sort que un senyor ben amable em va ajudar, si no acabo rodant per terra Hi vaig anar a urgències i no em van trobar res de res –crec que els metges d’ara, tan joves, en saben, ves, ben poquet Ja em diràs, dos dies amb un mareig molt gran i no m’han trobat res Potser, ara que penso, això és culpa del fet que ja no faig els àpats –txist, silenci, que parlo baixet perquè el meu fill no se n’assabenti- Abans si que ho feia, però ara no en tinc, de ganes Tinc un paquet d’un cereals molt i molt bons i quan em bé la gana, doncs me n’atipo, però res d’allò d’esmorzar, dinar, i sopar Res Això altre és molt més còmode El que passa és que, potser, el mareig tan gran d’aquests dies és per la feblesa de menjar poc i malament No ho sé No hi ha res pitjor que arribar a vell! Res I el pitjor és que no té solució Està clar que hauré de canviar, si no no me’n sortiré pas No, senyora El que passa és que viure així, d’aquesta manera, sola i perdent el cap no és cap bicoca, no.