Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

12 de maig de 2008
0 comentaris

Sant Hilari de Sacalm sota la pluja

Dissabte, mig matí, prenem el tren que ens ha de dur a Hostalric, La Selva. Ple com un ou. Durant el viatge llegeixo “Le Nouvel Observateur” –l’adéu al socialisme del PSF, Levi Strauss 100 anys…- i l’AVUI. Una hora a penes de viatge. Allà ens espera l’amic que, en cotxe, ens puja a Sant Hilari, amb la companyia musical de l’Elvis Presley que canta soul i balades (…)

La natura, curulla, arrodonida i luxuriant, ens exhibeix totes les tonalitats del verd.

 

Plou a Sant Hilari de Sacalm, ni una ànima pel carrer. Tothom a casa preparant el dinar o fent el badoc. Plou però plou poc.

 

Ens allotgem a l’Hotel Ripoll, regentat per la mateixa família, en tercera generació, a prop del passeig de plàtans que ens mena al balneari tancat i a la font Vella. Habitació 105, 1r pis.

 

Fem cap el bar Club –tapes, caliu humà, converses. Trofeus esportius. Màquines escurabutxaques, expositor de música i films. I subscripcions a EL PUNT, LA VANGUARDIA i EL PERIODICO (en castellà). Llegeixo el primer i el segon. Em crida l’atenció, i en prenc nota, l’exposició d’en Joan Pere Viladecans al Palau Moja barceloní: sobre el dolor i la malaltia. Important artista plàstic, en Viladecans, exPSUC.

 

Hora de dinar. A prop d’aquí, el restaurant Vilavecchia. L’amo: un hostaler inquiet i cul d’en Jaumet que ha tirat diversos projectes. El d’ara és especialitzat en pizza i pasta. Un local bonic, modern, decorat amb gust. En demano una pizza de formatges del Pirineus i una amanida de pagès.

 

Visita, en cotxe, a una nova instal·lació hostalera, a les rodalies: Vilar Rural de Sant Hilari de Sacalm. Un hotel en horitzontal, conformat per cases adossades comunicades per dalt i subterràniament. Curiós i atractiu sistema. Hem anat a fer un cafè. Impossible. És de gom a gom.

 

Al poble ens instal·lem al bar Centre. Ratafia i un cigar. Diversitat d’ambients: marroquins joves; avis de tota la vida jugant a cartes; un matrimoni amb el fill… Pel que fa a la ratafia em donen a escollir entre la Bosch o la Roset, la primera més dolça n’és l’escollida.

 

Demano per en Rudolf, l’holandès errant i jazzista (és a Girona amb la companya). El bar Centre ocupa l’espai d’un antic bar i del cinema del poble després de la guerra i la revolució de 1936-1939.

 

Encabat decidim d’anar a estirar les cames pel bosc –val a dir que no hi ha deixat de ploure, a Sant Hilari-. Ens dirigim a la roca d’en Pla. Està degotant. Ara, calma, després furient. A dalt de tot hi ha una ermita ben neta i endreçada, recollida. Paisatge boirós. En un dia normal veuríem el Montseny i Lloret de Mar amb la Mediterrània. Avui, en tenim prou de veure’ns a nosaltres mateixos. En tornar patim un aiguat immisericorde –feia anys i panys que no quedava tan xop, de dalt a baix, de les sabates als pantalons i l’anorac-.

 

Segon dia

 

Hem dormit molt rebé. A ¾ d’11 fa una temperatura d’onze graus. Surto de l’hotel a comprar l’AVUI. Una llegenda en una paret de l’església, resa: Sant Hilari, la vila de les 100 fonts.

 

Agafem el passeig dels plàtans escortat, a banda i banda, per cases senyorívoles d’antics indians i xalets ostentosos nous de trinca. Plou. Volíem arribar-nos a la gegantina instal·lació d’aigües Font Vella.

 

Acordem girar cua i fer servir el cotxe. Anem cap a Osor. Abans, baixem i agafem aigua d’una font a peu de carretera. Passem pel Balneari de la Font Picant. Conegudíssim establiment on s’hi allotjà el rei Alfons XIII.

 

Osor és a l’antiga carretera amb Girona. Es troba més a baix que Sant Hilari, en un vial recargolant i tortuós. Esguardada per la riera que té el nom de la vila. Riera que baixa ferrenya, abundosa.

 

És un poble allargassar i estret, la vall no dóna per més. Hi ha un pont vell de pedra i llamborda, el qual s’alça uns 30 metres per damunt de la riera. Una colla d’ànecs gosen davallar les aigües nervioses i rampelludes.

 

Osor. Carrer de França. Plaça de l’estació. Can Damià. Can Bitxo. Nou eixample amb cases unifamiliars. Força edificacions rehabilitades amb gust. Una sucursal del Banc Sabadell. La pluja avorta una visita més acurada. El lloc és ben bonic.

 

Després de dinar a ca La Marta –bon menjar i tranquil·litat-, a l’entrada de la vila venint de Barcelona, fem cap a Hostalric per tal d’agafar el tren cap el cap i casal.

 

Dos dies, només. Rutina interrompuda amb menjar, calma i força badoqueria.

 
. Dies Sants a Sant Hilari Sacalm

. The soulman

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!