De “Conocer a una mujer” a “Solsticio”. O dit altrament: de l’hebreu Amos Oz al mallorquí José Carlos Llop (…)
Un nou títol dalt del tren que ens du al Pirineu en un viatge llampec. Feia anys que sabia d’en Llop (poesia, dietarisme, novel·lística, relats…). Ara, per fi, i ja convençut del que m’esperava, m’acosto a l’autor de Palma. Records del paradís, una infància mallorquina amb el germà, els pares –ell coronel de l’exèrcit, tots de nissaga balear, però que a casa enraonen el castellà. Una joia.
En un tres i no res ja som a La Garriga. Cel ras, gran i sever senyoreig de l’astre solar. El Figaró, boscos ufanosos, brau muntanyam, tirallonga de torres i torretes amb poc ordre i desconcert.
El comboi avança decidit, a ritme endimoniat tot fent grinyolar les vies.
Ja dalt la plana, contemplem Vic, espai ocupat en la prehistòria per un gran llac. Vic, capital de la Catalunya catalana, en paraules del batlle vigatà, de Convergència, Ramon Montanyà, en afirmació que alçà gran enrenou entre les esquerres i el poder nacionalista a final dels 70. Vic, hi torno, pletòrica, enjardinada, universitària, terciària, després de superar el sotrac gairebé mortal, de necessitat, de l’esfondrament tèxtil.
A 460 m. d’alçada, Manlleu, indústria, classe obrera. Riu nodrit de bon cabal malgrat l’estiu. Torelló, vila neta i polida, amb petja industrial, també. Sant Quirze de Besora. La Farga de Bobier (solitud decadent i record d’un passat on manaven les xemeneies). Ripoll, capital del Ripollès. Monestir i imperi dels hàbits. Cases i blocs que emplenen aquest tram de la vall. Campdevànol.
I dotze túnels enllà, Ribes de Freser. I amb sort, quasi a la carrera, aconseguim enfilar-nos al cremallera que ens deixarà 1000 metres més amunt, després de recórrer 12 quilòmetres, a Núria (ermita, església, hotel, serveis, llac, torrents i rius). Curiós que ens els anys que vaig practicar l’excursionisme no aconseguís, malgrat les ocasions, fer parada i fonda en aquest entorn).
Ens hi estem poca estona, temps suficient per girar-hi visita d’inspecció, i notar el diferencial de -10 graus de temperatura amb Ribes de Freser.
En tornar, ja és hora de dinar. Sondegem diversos establiments i ens quedem amb un bar restaurant que ens dóna més del promès (esqueixada, carn ecològica de vedella, postres amb un toc de licor…) … El sol cau a pic. Poquíssims són els vilatans que gosen posar-hi peu al carrer. 2000 habitants, 2 quilòmetres de recorregut serpentejant els trams que la vila gosa arrabassar al muntanyam i al dos rius que hi transiten. Una xemeneia volcànica, tres absis romànics recorden un àmbit religiós delictivament anorreat… I poca cosa més (disposem d’un temps escàs, hores només d’un dissabte d’agost), per capir i girar visita a una vil·la menuda i rica en incentius històrics i culturals… que ens enamora i a la que prometem tornar-hi tan aviat com puguem.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!