Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

28 d'octubre de 2006
0 comentaris

Raining Stones (Ken Loach)

La classe treballadora en plena reculada. Campi qui pugui. La Gran Bretanya sota la devastació severa i immisericorde de la senyora Tchatcher i el Conservative Party. Uns anys que, com els d’en Reagan, assenyalen la nova frontera del capitalisme liberal mundialitzat. On l’eclosió de beneficis forassenyats es combinen amb una ferma premissa: el deteriorament gros de les condicions de vida i de treball.

Dos homes de mitjana edat, a l’entorn dels cinquanta, fan mans i mànigues per sobreviure: vendre xais, fer de lampista, de segurata de discoteca … Sempre al llindar de la legalitat i, a voltes, en situacions ben perseguibles penalment. De fet, a la vila –a tocar de Manchester, pionera de la industrialització i gran bastió obrer-, al barri, la gent fa tres quarts del mateix.

Les conseqüències seran ben visibles: augment de la criminalitat, separacions matrimonials, violència als barris, multiplicació de la pobresa…

 Amb un tractament gairebé documental, tot sovint càmera en mà, un guió que es desenvolupa i completa al llarg del rodatge, el director britànic ens ofereix una crònica lúcida, un retrat punyent i fet sense concessions de la condició obrera precària. Un fotograma d’un moment dramàtic: la pèrdua de conquestes socials, la derrota dels valors d’esquerra i de canvi social. També un al·legat contra la feina, i la vida!, precària.

Contra la barra infinita del vell/nou capitalisme que mai no en té prou amb el que té sinó que en vol més. Que ho vol tot i a qualsevol preu!. Peti qui peti.

– Raining Stones (Plouen pedres). Dir. Ken Loach. 87 minuts. Gran Bretanya. 1993.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!