La classe treballadora en plena reculada. Campi qui pugui. La Gran Bretanya sota la devastació severa i immisericorde de la senyora Tchatcher i el Conservative Party. Uns anys que, com els d’en Reagan, assenyalen la nova frontera del capitalisme liberal mundialitzat. On l’eclosió de beneficis forassenyats es combinen amb una ferma premissa: el deteriorament gros de les condicions de vida i de treball.
Dos homes de mitjana edat, a l’entorn dels cinquanta, fan mans i mànigues per sobreviure: vendre xais, fer de lampista, de segurata de discoteca … Sempre al llindar de la legalitat i, a voltes, en situacions ben perseguibles penalment. De fet, a la vila –a tocar de Manchester, pionera de la industrialització i gran bastió obrer-, al barri, la gent fa tres quarts del mateix.
Les conseqüències seran ben visibles: augment de la criminalitat, separacions matrimonials, violència als barris, multiplicació de la pobresa…
Amb un tractament gairebé documental, tot sovint càmera en mà, un guió que es desenvolupa i completa al llarg del rodatge, el director britànic ens ofereix una crònica lúcida, un retrat punyent i fet sense concessions de la condició obrera precària. Un fotograma d’un moment dramàtic: la pèrdua de conquestes socials, la derrota dels valors d’esquerra i de canvi social. També un al·legat contra la feina, i la vida!, precària.
Contra la barra infinita del vell/nou capitalisme que mai no en té prou amb el que té sinó que en vol més. Que ho vol tot i a qualsevol preu!. Peti qui peti.
– Raining Stones (Plouen pedres). Dir. Ken Loach. 87 minuts. Gran Bretanya. 1993.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!