Pere Meroño

Els lideratges carismàtics requereixen adhesions incondicionals, i una victòria ajustada i pírrica cou.

1  .  AUTODESTRUCCIÓ. Podem està vivint una adolescència problemàtica, que podria acabar en autodestrucció. Una de les coses positives de l’any que acaba és que els ciutadans han desmentit el desinterès per la política que se’ls atribuïa. Sovint no han pres les decisions que s’esperaven d’ells, probablement perquè hi havia unes certes ganes de demostrar que, per molt que els polítics proposin, hi ha moments en què encara són ells els que disposen. Els electors no estan disposats a fer delegació completa de la sobirania, com alguns pretenen.

Podem va tenir una arrencada tan forta que va creure que tot li era possible. I quan la realitat el va posar al seu lloc es va descol·locar

En la política espanyola una expressió destacada d’aquesta reactivació fou la irrupció de Podem. Als moviments socials se’ls ha assignat tradicionalment un paper de protesta i reivindicació, que el sistema tolera dins uns límits, però el que no estava previst era que es transformessin en projecte polític per disputar el poder als partits tradicionals i amb les regles del joc institucionals. Aquesta aparició inesperada va fer saltar pels aires el bipartidisme espanyol (el català havia esclatat dotze anys abans) durant el llarg carrusel electoral que va començar amb les europees del 2014.

Els partits viuen de les expectatives: quan van a l’alça tot va rodat; quan decauen sorgeixen els problemes i les diferències. Vivim en temps molt gasosos en què una iniciativa, si troba espai disponible, es pot expansionar molt ràpid, per evaporar-se amb la mateixa facilitat. Podem va tenir una arrencada tan forta que va creure que tot li era possible. I quan la realitat el va posar al seu lloc es va descol·locar. Passar de zero a setanta escons és un gran èxit, però una part d’ells ho va viure com un fracàs. I es va obrir la caixa dels trons.

  2  .  AVANTGUARDA. A més de la velocitat d’irrupció, cal no oblidar quatre característiques de Podem que expliquen les seves dificultats. La primera, el caràcter avantguardista de l’aventura: no van ser les masses del 15-M les que van crear el partit, va ser un petit grup de professors universitaris els que van capitalitzar el moviment; la segona, a partir de la seva irrupció es va produir un procés d’integració de col·lectius molt diversos, amb la consegüent diversitat de cultures polítiques, que xocava amb la lògica del nucli dirigent; la tercera, una irregular implantació territorial: les municipals van demostrar que Podem era fort allà on anava d’aliat de suport a una altra marca i ho era menys on anava sol; i la quarta, el lideratge de Pablo Iglesias forjat en l’exposició als mèdia i amb risc permanent de volatilitat.

A Podem es busca doblegar l’altre, en una baralla autodestructiva, promesa d’una nova gran frustració de l’esquerra

Per primer vegada Iglesias i Errejón s’han comptat. El primer ha guanyat, per un marge molt petit, una consulta sobre les regles del seu congrés. Els lideratges carismàtics requereixen adhesions incondicionals, i una victòria ajustada i pírrica cou. I com que avui, feliçment, les xarxes substitueixen les turbes, s’ha desencadenat un intent d’amonestació viral a Errejón, que en el fons confirma que tots els partits acaben sent iguals. La seva missió és garantir la participació i el pluralisme però detesten el debat i la diversitat interna, perquè ho consideren una debilitat. A Podem, per comptes de debatre un projecte compartit, de repartir papers i responsabilitats, de posar-se les piles per construir una alternativa de govern, es busca doblegar l’altre, en una baralla autodestructiva, promesa d’una nova gran frustració de l’esquerra.

Els partits són màquines per conquerir el poder. I tenen mentalitat de guerra, és a dir, unitat sense fissures, exclusió dels discrepants, obediència absoluta i reverència al que mana. El que es mou no surt a la foto. Lenin ho va entendre millor que ningú. Tenim a la vista el PP, entregat a Mariano Rajoy, que ha deixat pel camí el cadàver polític de tots els que l’han qüestionat, i en el qual la discrepància porta directament a la porta de sortida. El que no s’adapta al PP desapareix d’escena; al PSOE se’l treu amb un cop palatí. A dreta i esquerra el model leninista inspira els partits. Els partits nous són com els vells: la democràcia és per als altres.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!